divendres, 30 de novembre de 2007

Un exemple del "new speak" actual

Ahir vaig assistir a una jornada sobre l´ensenyament de la filosofia en secundària. En una de les ponències, que tractava sobre la tan controvertida assignatura d´"Educació per a la ciutadania", la ponent obsequià els oients amb un bell discurs sobre la funció d´aquesta matèria i de la filosofia en general: la de formar ciutadans crítics, reflexius i participatius. Sense entrar ara en detalls d´una qüestió que és molt complexa, val a dir que díficilment hom podria estar en desacord amb aquest objectiu mínim, tan lloable (una altra cosa és debatre com es pot concretar això, però, com he dit, no entraré en aquest tema). El cas és que, enmig d´uns raonaments aparentment tan respectables, una determinada expressió em crida poderosament l´atenció: es tracta de la fòrmula "capital humano" per a referir-se a les persones, òbviament. Aquestes dues parauletes em produïren el mateix efecte que el d´una ventada sobre un castell de cartes. De què valien els arguments més sofistificats i benintencionats si hom era capaç de referir-se a les persones com a "capital humano"? L´ús d´aquesta expressió em va recordar una lectura que tenia bastant recent, una reflexió d´Imre Kértesz a propòsit de la contaminació del llenguatge per les ideologies totalitàries. Concretament, diu Kértesz: "A mi juicio, el acontecimiento más grave y quizá no del todo valorado de nuestro siglo XX es que el lenguaje se contagió de las ideologías y se convirtio en algo sumamente peligroso. Wittgenstein, en sus apuntes publicados bajo el título "Cultura y valor" señala que en tales casos conviene retirar una u otra expresión de la lengua y "mandarla a limpiar" antes de usarla de nuevo." (Un instante de silencio en el paredón: el holocausto como cultura, pàg. 15-16). L´expressió "capital humano" constituiria un clar exemple de la "nova parla" actual, que diria Orwell, segons la qual el món, en el sentit tant físic com espiritual, es reduiria a una mercaderia. Els filòsofs, que teòricament ens hem de dedicar a qüestionar el sistema, acabem assumint el llenguatge del poder, i aquesta assumpció contamina els nostres arguments, que es converteixen en lloances disfressades a l´statu quo. Definitivament, quanta raó tenia Foucault quan deia la tasca del filòsof consisteix a intentar pensar d´una altra manera!

Elogi de la generalització

«No es pot generalitzar», «les generalitzacions són perilloses», «les generalitzacions són tòpics i, per tant, són falses». Val, totes les cauteles són poques. Però a un lingüista les afirmacions anteriors el faran somriure sarcàsticament: aquestes mateixes sentències cautelars són, elles mateixes, generalitzacions descarades. És lícit generalitzar, sí o no? Doncs depèn! Aquesta és una discussió que té moltes cares i una llarga història. La trobem camuflada en l’oposició entre l’individualisme metodològic i el funcionalisme, mirant cap enrere se’n poden veure ecos en molts autors, el debat medieval sobre els universals n’és una fita bàsica, es pot ensumar entre les filosofies de Plató i Aristòtil i, si voleu que estire el tema pels cabells, fins i tot Heràclit i Parmènides en formarien part (toma del frasco!). Per tant, no prejutgem amb arrogància que el tema està tancat i decidit. Sense generalitzacions només hi hauria discursos individuals sobre elements individualíssims de la realitat, i al límit seria impossible cap mena de discurs. Agafeu, si voleu, les generalitzacions més criticades de totes, les que fan referència a grups humans. Però si un gentilici ja és, en si, una generalització! Podríem desenvolupar una discussió rabínica, o bizantina (dos adjectius que són antigues generalitzacions sobre grups humans...), sobre si la pertinença de les generalitzacions depèn de la base estadística sobre la qual basem el judici, o de la representativitat qualitativa del que sabem, o de la respectable autoritat de la qual procedeix el judici. Però el cas és normalment abominem les generalitzacions en general (!) quan davant nostre n’apareix alguna amb què no coincidim. Si estem disposats a admirar i estimar els saharonilòtics (posem per cas) a qualsevol preu, si algú diu davant nostre que són una gent de costums rudes i poc dignes de confiança, rebrem un anatema pel fet d’haver generalitzat. Com si estimar els saharonilòtics no fóra estimar una quimèrica generalització! Diu la sentència venerable que només es pot estimar allò que es coneix, i evidentment no coneixem tots els saharonilòtics. En fi: no siguem tan inconscients, i quan rebutgem un concepte, fem el favor de saber què estem rebutjant. Això sí, jo rebutjaria tota mena de generalitzacions que es facen amb l’objectiu d’infligir injustícies a algú. Un principi que em sembla ben generalitzable, per cert.

I és que avui tenia ganes de provocar una miqueta...

dijous, 22 de novembre de 2007

L´abús del mal com a forma de ment captiva

D´entre els llibres interessants que m´han caigut a les mans darrerament, voldria parlar-vos de "El abuso del mal", del filòsof nordamericà Richard Bernstein. La substància de la seua reflexió podria sintetitzar-se en el següent fragment:

"Sostengo que ahora nos enfrentamos a un choque de mentalidades, no a un choque de civilizaciones. Una mentalidad atraída por los absolutos, las supuestas certezas morales y las dicotomías simplistas, se contrapone a otra que cuestiona la apelación a los absolutos en política, que sostiene que no debemos confundir la certidumbre moral subjetiva con la certeza moral objetiva y que, además, mira con escepticismo la burda dicotomía acrítica entre las fuerzas del mal y las fuerzas del bien. Llamo a esta mentalidad "falibilismo pragmático". También cuestiono un argumento ridículo e injustificado que afirma que, sin apelar a los absolutos y a las certezas morales inamovibles, carecemos de razones para luchar con firmeza contra enemigos reales."

Segons Bernstein, a partir dels atemptats de l´11-S s´ha accentuat una tendència ja present a la societat nordamericana des dels inicis de la guerra freda que, des d´un maniqueisme edificant, utilitza el mal no com a matèria de reflexió sinó com un atribut essencial de determinades entitats. El problema és la reïficació del mal: la identificació total d´aquest amb determinada raça, nació, classe social, ideologia, religió o cultura. L´anàlisi de Berntein em sembla un magnífic exemple de com el fenomen de la ment captiva pot sorgir també en contextos formalment democràtics. La democràcia, a més d´un sistema polític, és també una forma de vida que cal cuidar tots els dies.

Presentació d´un patier

Amics del Patio Virtual,
Com a exercici d´ensinistrament en les noves tecnologies, començaré per presentar-me. Em diuen Enric, i sóc professsor de filosofia d´institut. Vaig conéixer Guillem durant el primer any de carrera, allà per l´any 1996, en un seminari que muntàrem a la facultat sobre el "Diccionari per a ociosos" de Fuster. Des de fa uns quants anys, estic bastant capficat amb el tema del totalitarisme, tema sobre el qual m´agradaria poder enllestir, algun dia, una tesi doctoral. Siga com siga, front a la rigidesa de les regles del joc acadèmic, la possibilitat de participar en un bloc com aquest se m´antoixa com si s´haguera obert una finestra en una habitació durant massa temps tancada. Llarga vida al Patio!

diumenge, 18 de novembre de 2007

IMPORTANT per a tots els patiers: recomanacions tècniques

Xiquets i xiquetes,
El Patio no és un corral particular meu, sinó una taula de tots nosaltres a la vora de la finestra. Per tant, tots els contertulians teniu dret a demanar una birra a la ronda. Per a penjar-hi un text propi que "excite" (perdó per les cometes) el comentari dels altres, els passos a seguir són: a) obriu un compte d'usuari a gmail (és gratuït), b) feu-m'ho saber per correu electrònic, i c) rebreu la invitació del sistema, supose que amb claus d'entrada i tota la pesca. Si no, aviseu-me per correu electrònic i us les enviaré. Per a entrar al "bloc" (TERMCAT dixit, amb poca fortuna, crec jo), heu de tenir activades les galetes (cookies), per la qual cosa va bé (si feu servir VintOus) l'Explorer.
Quan escriviu un comentari a algun dels textos, ALERTA! Abans de prémer el botonet "Publicar", bloquegeu el text que heu escrit (Ctrl-E, si no m'erre) i copieu-lo (Ctrl-C). De vegades, el sistema deixa el text sense enviar i l'esborra de la pantalla. Això passa en tots els blocs que conec. Si és el cas, torneu a intentar-ho: situeu-vos novament en la pantalla de comentaris, enganxeu el text (Ctrl-V) i envieu-lo.
Animeu-vos a penjar-hi textos, i no sols comentaris!
Salutacions a tothom!

dissabte, 17 de novembre de 2007

Per a una història dels malentesos...

Fa uns dies, i per un encadenament de casualitats que no té més importància, vaig rescatar entre paperots diversos un passatge del llibre de Jagjit Singh Great Ideas in Information Theory, Language and Cybernetics (NY, Dover, 1966, pàg. 4). Em sembla que es presta a sucosíssimes consideracions sobre la història, sobre la importància de les traduccions, sobre l'atzar i mil coses més. Sobretot m'agrada com un clàssic en la història del malentès. Diu: "A classic instance of such a disaster-sparking misunderstanding has been cited by Stuart Chase in his Power of Words. Because of a mix-up in translation of a single word* [* This word, mokusatsu, has two meanings: (1) to ignore and (2) to refrain from comment] in their reply to the Potsdam ultimatum of the Allies in July, 1945, the Japanese Cabinet was understood to have ignored the ultimatum, contrary to their real intention of reserving comment on it, with all the dire aftermath of Hiroshima and Nagasaki that we know".
Com que no tinc ni idea de japonès, no sé fins a quin punt això és exacte o quina part té de mite, o de malentès sobre el malentès... Promet buscar el llibre del tal Stuart Chase per trobar-hi més detalls. Però la cosa impressiona i esborrona, certament. Se non é vero, é ben trovato...
Bé, continue currant. Au!

divendres, 16 de novembre de 2007

Heterodòxia melancòlica

El recent intercanvi d'opinions al bloc de Toni Mollà (vegeu http://www.tonimolla.cat/eblog.php?pl=153 i http://www.tonimolla.cat/eblog.php?pl=156) deixa veure l'existència d'una veta subterrània que va més enllà de les categories habituals en el nostre panorama mediàtic. Inclosa la gens afortunada etiqueta dels "exvalencians", també mediàtica (?) i de la qual Toni mateix és coprotagonista. Aquest corrent deixa flairar un malestar que les institucions (les oficials i les antioficials, des del president del partit en el poder fins a l'atrinxerat funcionari revolucionari de formació progre i de vocació burgesa) no recullen, ignoren, tapen, dissimulen. Una recent conversa amb un col·lega em confirma la impressió que, en fi, ni tan sols entre els més intel·ligents no és fàcil trobar la lucidesa. La cosa, com us podeu imaginar, va de pàtries i patriotismes. El meu interlocutor defensava una versió irritada i tossuda del fetitxisme de la independència. La meua resposta era: si tenim pràcticament la seguretat que aquest no serà mai un país de gent civilitzada i respectuosa, un país raonable i on es pot viure amb dignitat, de què em serveix el tòtem de la independència i la paupèrrima invocació de la "gestió dels recursos"? En fi, em remet al debat desplegat a les pàgines de Tonet. Tot això té molt a veure, certament, amb els textos que van donant forma al web del nostre Patio Virtual. Entre alienats i mitòmans, mare de déu, en quin món vivim!

dijous, 15 de novembre de 2007

Fer de la necessitat virtut

¡Queda inaugurado este salto de agua! El Patio Virtual ja existia abans, xiquets, i és una part molt respectable dels meus güeps (http://www.valencia.edu/calaforr). De fet, com s'explica allí mateix, El Patio és (a banda d'un baret real como la vida mim-ma) un àmbit epicurintel·lectual de reflexió civilitzada i d'amistat des de temps ben antics. La idea del Patio Virtual era superar la nostra dispersió geogràfica i ampliar la nostra base humana. Però l'anèmia general del personal no ha donat per a gaires alegries. Els textos presentats allà havien d'activar una llista de correu privada que cadascun dels participants havia de tenir en el seu ordinador, i que havia de servir com a eina per als debats i trifulgues. La cosa no ha funcionat, i els ja antics Güeps del Barbut només fan (que no és poc) la funció de magatzem de textos ja acabats i polits. A veure si amb aquest afegit més mogudet els col·legues s'animen a superar la fossilització. "Ho faig perquè no pugues dir que no ho has intentat" (Kafka). Doncs això.