dilluns, 21 d’abril del 2008

Responsabilitats i culpabilitats.

En les darreres dues setmanes he vist dues pel·lícules que potser poden subministrar temes de reflexió interessant. Em refereixo a "Todos estamos invitados", del Manuel Gutiérrez Aragón, y a "Los falsificadores" ("Die Fälscher"), de S. Ruzowitzky.

Personalment, la del Gutiérrez, m'ha semblat interessant, té algun moment impactant, però també fa l'efecte de deixar les coses a mitjan camí. L'essencial gira al voltant de la vida d'un professor d'universitat amenaçat per ETA i del capteniment dels altres -dels no amenaçats- en relació amb ell. El moment en què li transmeten, "oficialment", l'amenaça és especialment significatiu: s'esdevé en una situació pública, voltat d'amics amb els quals comparteix un soparot pantagruèlic... però ningú sent les paraules amb què l'han sentenciat a mort. Ja us podeu imaginar el que això significa: el paper de la por.

Si intentem generalitzar una mica podem enquadrar el que s'escau a la pel·lícula en el context de la fenomenologia de la por socialitzada, cosa que, d'altra banda, lligaria amb algun dels temes que ja hem tractat ací (per exemple, en referir-nos a les societats vigilades...). Ara, de moment en la nostra societat quotidiana, no ens juguem la pell d'una manera tan evident com en determinats contextos del País Basc. O de la història no gaire llunyana d'Europa, com la que ens recorda la pel·lícula dels "Falsificadors".

Per cert, no sóc gens partidari d'usar el terme "nazi" en un sentit metafòric. Crec que això sempre serveix per a banalitzar un dels moments més tremends -stricto sensu!- de la nostra història. Mai no qualificaria els etarres com a nazis, perquè, simplement, no ho són. Poden ser indesitjables, filldeputes, terroristes, bàrbars i moltes altres coses. Però el nazisme, com el feixisme, són etiquetes amb un referent molt clar, millor no oblidar-ho. Aplicar-les al tema de la violència al País Basc és no entendre ni què és el nazisme ni què hi passa, allà. Dic tot això, perquè la pel·lícula dels Falsificadors ens duu a l'època de l'hegemonia nazi i, concretament, a un camp de concentarció i no he volgut que es pensés que posava una cosa al costat de l'altra tot fent aquesta assimilació que critico. Tot i així, és evident que els mecanismes autoritaris poden tenir sempre molts elements en comú.

Vertaderament, la pel·lícula de "Die Fälscher" m'ha semblat magnífica, molt millor que l'altra -amb la qual comparteix, però, algun tema-, us la recomano de debò. Imagineu-vos, dins de la misèria absoluta d'un camp de concentració, l'existència d'un grupiu de presoners relativament privilegiats per les autoritats del camp perquè treballen com a falsificadors de moneda per al règim nazi (sembla que la història de fons és real). A partir d'ací ja us podeu imaginar el dilema ètic que es planteja i que, paulatinament, es va fent més evident, segons avança la pel·lícula -fins a acabar d'una manera, jo diria, certament polèmica ...o polemitzable-.

Vaig eixir anit del cine tot pensant la quantitat de situacions en què, en la nostra vida, es poden plantejar dilemes semblants, però de més baixa graduació -sortosament!-. Les situacions extremíssimes tenen la virtut d'eliminar les zones d'ombra: és clar qui és el botxí i qui la víctima; però quan jugar-se la pell no és pas una metàfora, sinó una circumstància real i immediata, les decisions més valentes poden ser inoperants i les més intel·ligents poden semblar miserables... O potser no, i és al'inrevés. No dic res més. Si voleu que en xarrem, aneu al cine i ja en parlarem!

Bona tarda de diumenge i que dilluns ens siga lleu!

5 comentaris:

Anònim ha dit...

A mi no m'acaba de convèncer l'explicació aquesta de per què no s'han d'emprar termes com "nazi" i "feixista" com a apel·latius genèrics, però he de reconèixer que té una lògica interna. D'altra banda, els bascos de què parlem no són "nazis" ni "feixistes", sinó neoestalinistes ètnics, però bé, no paga la pena fer voltes a paraules sobre paraules. Em permet ara re-citar aquella citació que aparegué ací fa unes setmanes de sant Leonardo Sciascia, de Nero su nero: "Il più bello esemplare di fascista in cui si possa oggi imbattere (e ne raccomandiamo agli esperti la più accurata descrizione e catalogazione) è quello del sedicente antifascista unicamente dedito a dar del fascista a chi fascista non è".

Anònim ha dit...

Bé, doncs aquests neoestalinsites ètnics que dius tu altres els han qualificats de nazis... Però en fi, el tema de les etiquetes ací és secundari i m'ha vingut sobre la marxa. L'important és l'altre aspecte -o els altres aspectes-.

PD: Que els etarres siguen "ètnics" fa gràcia pensar-ho. Una part d'ells -no tinc dades a mà- són bascos des de molt poques generacions... Més aviat serien "etnicistes": volen crear aquesta entitat de base ètnica. Compensació? Part del guió? El tema pot ser interessant, però més aviat per a un altre fil.

Anònim ha dit...

Sobre aquest tema, dins de l'apartat dels clàssics indiscutibles, em ve al cap un dels capítols més impressionants d'Els enfonsats i els salvats, de Primo Levi, i que es titula "La zona grisa". És a dir, aquella immensa part de les víctimes que, com que no tenen fusta d'herois, es troben empeses per les circumstàncies a convertir-se elles mateixes en botxins. De manera que el seu estatus moral és d'una ambiguïtat terrible, altament irritant. Cite de memòria. Si no ho recorde malament, en aquell capítol tornava a citar Paul Steinberg (el "Henry" de qui havia parlat en Si això és un home), un d'aquests de la "zona grisa" que després també va sobreviure i anys més tard, ja mort Levi, li va respondre en un llibre de memòries titulat en castellà Crónicas del mundo oscuro. També parla d'un tema semblant un altre clàssic, el denostat Isaiah Berlin, ara no recorde on, però em sembla que és en algun dels textos sobre la seua amiga (quasi amant) la grandíssima poetessa Akhmàtova, quan diu que no podem exigir un comportament moral d'una persona sotmesa a situacions extremes. Tot plegat lliga bastant bé amb el "dilema capciós" o double bind que van estudiar els de l'escola de Palo Alto, Bateson i companyia, una situació esquizofrènica de "damned if you do, damned if you don't". Bé, són connexions teclato currente, que no sé si realment enllacen amb el tema que insinues. Hauria de veure totes dues pel·lícules per confirmar-ho. De tota manera, si vaig bé, aquestes referències poden servir per al debat,

Anònim ha dit...

He vist Todos estamos invitados, i tot i que no està malament, la veritat és que m'esperava potser massa. Em sembla una pel·lícula correcta, eminentment descriptiva, honesta, però que no entra a fons ni en el discurs d'un ni en el dels altres. No planteja a cap dels bàndols situacions en què queden al descobert les premises de cadascun, no qüestiona a fons la situació. El que més m'ha agradat és un tema que tracta de manera bastant fugaç, i és el de la por. Però en fi, no perd hom res de veure-la, és passable.

Unknown ha dit...

He vist Los falsificadores, i efectivament, em sembla magnífica. El dilema moral que es planteja, és molt dur: supervivència o lleialtad. Tal com vau comentar l’altre dia, fins a quin punt es pot jutjar les decisions d’algú sotmés a situacions extremes, i amb falta de llibertat? La doble moral del protagonista està molt bé reflectida. Perquè a pesar que en el principi de la pel•ícula diu que “per la seua existència seria capaç de fer moltes coses”, i efectivament, després col•la bora amb els nazis per a salvar la seu vida, en cap moment el protagonista em sembla un cínic sense escrúpols. Pel contrari, la seua actuació és d’una ambigüitat moral molt comprensible. Per una banda, fent-se còmplice del crim per salvar el coll, i per l’altra banda, la lleialtad amb l’altre jueu que no volia col•laborar amb l’operació i al qual no traïx en cap moment. Actua més correctament aquell que posa en perril la vida dels seus companys constantement? No puc respondre a això, sincerament ho dic. Vull dir que no es tracta d’un plantejament maniqueu entre els dos jueus, perquè les actituds es van matisant en el desenvolupament de la pel•lícula i finalment t’adones que les dues postures són perfectament admissibles.
També és impressionant el moment en què s’obren les portes del refugi coneixen l’horror de la resta del camp de concentració. És esglaiador.