dissabte, 29 de març de 2008

Destinat (sobretot) a opositors

Ara mateix, aprofitant que dos dels nostres contertulians més insignes estan tancats en capella preparant oposicions (i per això se'ls nota inactius), em permetré el luxe d'inserir ací unes consideracions picants sobre el tema opositril. Des de la meua posició privilegiada de lamentable funcionari de carrera, és clar, grup B, administració especial. Amb el vostre permís.
El sistema d'accés a la professió docent pública, al Regne d'Espanya, és un dels rituals de pas més impresentables i nefastos de la civilització europea. Si prepares oposicions a l'ensenyament secundari, la jugada consisteix a deglutir quantitats industrials de "temes d'oposició", escrits generalment per antics opositors, i que no són altra cosa que refregits ineptes de manuals i apunts de la carrera, simplificacions barroeres de temes retallats de manera estereotípica i acrítica, una mena de Reader's Digest dels estudis universitaris que, això sí, es fan per acumulació i són un cafarnaüm de dades mal païdes. A més d'això, que en si representa un procés dolorós i humiliant de desaprenentatge, hi ha la posada en escena i l'anomenada "planificació didàctica", exercicis de submissió al discurs dominant estultificador i a la bona voluntat d'uns fulanos que, al tribunal, exerceixen el poder sovint amb una ignorància escandalosa. Tot plegat, per poder menjar a base del que un mateix ha estudiat, havent d'aguantar la creixent brutalitat d'uns adolescents majoritàriament destinats a ser carn de canó. I no dic res del tema dels interins, senyors i senyores que han estat treballant durant uns anys perquè "els va tocar" en una llista (borsa de treball), que moltes vegades han deixat de formar-se professionalment perquè tot els va arribar rodat, i que ara potser trauran plaça amb una nota molt deficient mentre que tu, que has tret un 9 en l'oposició, et quedes al carrer perquè la roda de la fortuna no t'ha fet treballar mai. Resum: desaprenentatge, humiliació intel·lectual i personal, destí poc afalagador.
Si prepares oposicions universitàries, tens dues alternatives. O bé ja ets "el candidat que esperen", i llavors t'ho pots prendre amb més tranquil·litat, o bé "vas per lliure", i en aquest cas has de lluitar contra un (quasi)impossible. Només ets "nuestro candidato" si ja hi has escalfat la cadira amb una bona dosi de submissió, o bé si ets molt valuós i el tribunal ja sap que ha de comprar-te. Si vas per lliure i ets un inútil, sempre et quedarà la possibilitat d'impugnar-ho tot fins a la nàusea, que igual va i sona la flauta. Si ets bo i vas sempre per lliure, és un camí de sofriments que a la fi et pot destrossar definitivament. En tot cas es tracta no sols d'una cursa d'obstacles, sinó sobretot d'una lluita de resistència. Si no tens vel·leïtats grafòmanes, o si ets molt circumspecte amb les teues recerques, és molt difícil d'aguantar la tensió d'escriure i exposar "projectes docents" i "investigacions originals", presentar el teu magnífic currículum en públic, explicar-te i justificar-te una vegada i una altra... i no dic res sobre la necessitat d'escriure, publicar i anar a congressos, mèrits que després es jutjaran a pes i no pel seu valor intrínsec. I la quantitat de validacions, habilitacions, convalidacions, paperasses diverses, estupideses de Bolonya, planificacions didàctiques, cursos de reciclatge i resta de mandangues per les quals hauràs de passar... I res de tot això no garanteix que els més intel·ligents i els més savis arriben al final del camí.
I si es tracta d'una oposició a l'administració, ja no en dic res. Has de deglutir quantitats industrials de lleis, estatuts, constitucions, paràgrafs, disposicions transitòries, disposicions addicionals, preàmbuls, etcètera, que no empraràs mai per a res en la teua faena. I has de passar per la mateixa humiliació i desmuntatge mental que l'aspirant a professor de secundària. I després, si no has trobat interins pel camí o els has superats, si finalment arribes a la fi tan esperada (poder viure del teu treball), per a les institucions tindràs uns quants privilegis laborals magnífics, i alhora hauràs passat a ser un treballador de la raça inferior, que no se suposa que llegesca, escriga ni pense, i que si ho fa ja s'ho apanyarà, però que l'empresa no es preocuparà gens ni mica de fomentar-ho. Més aviat al contrari.
En fi, ai, quina vida aquesta, la de l'opositor! Força i ànim, xiquets, lo meu cor és ab vosaltres!

dimarts, 11 de març de 2008

Drets humans: universalitat o etnocentrisme?

Aquest és un debat bastant antic, i que la gent de filosofia coneix molt bé. És cert que tot discurs dominant tendeix a convertir en immemorials els seus pressupòsits i els seus valors, però molta gent es pensa que els drets humans són "de sempre" i "connaturals" a l'ésser humà. Els comunitaristes (el més conspicu dels quals és Alasdair MacIntyre en el seu famós llibre After Virtue, que entre nosaltres ha seguit de prop el patier Jordi Sebastià en El parany cosmopolita) insisteixen a considerar els drets humans com una ficció (o un invent) que la civilització europea vol imposar de manera colonialista a la resta del món. Els pragmatistes ho admeten però consideren que vist que aquest és el consens que funciona en la nostra societat, el defensarem perquè és nostre. Els filantrops metafísics els consideren com uns valors immanents, transcendentals, per damunt de tota crítica i inserits en el sentit comú de tots els éssers humans. Etcètera, etcètera (no us amollaré ara una lliçó de batxillerat sobre un tema que ja coneixeu). Bé, només era un recordatori motivat per la lectura d'un article de François Jullien a Le monde diplomatique del mes passat: "Són universals, els Drets Humans?". El text és confús i críptic, però es pot entendre, i planteja un punt de vista que potser mereix atenció. A veure què en penseu en aquestes dates tan assenyalades, en què excitat per la ira jo transgrediria el Cinquè Manament i col·leccionaria cabelleres falleres folloneres i salvatges...
Una ronda!

dilluns, 3 de març de 2008

Una anècdota calfredant...

Recordeu aquell fil que va obrir el Guillelmus sobre els malentesos? El fet concret era la possibilitat, força versemblant, d'un error de traducció com a causa del llançament dels atacs nuclears contra el Japó... Recorde la sensació que em va recórrer el cos en llegir aquesta notícia -ja abans que la donés a conèixer el nostre amic- i que continua recorrent-me'l cada volta que hi penso...

Doncs bé, he llegit en Microsiervos -un bloc tecnològic, lato sensu, que us animo a consultar- una notícia sobre Stanislav Petrov, un militar soviètic que, en 1983, va evitar un possible conflicte nuclear entre les dues superpotències simplement perquè un ordinador boig -sí, com en les pel·lícules- va marcar que cinc míssils havien estat llançats des dels E.U. contra Moscou... Va confiar en el seu instint, seny, sentit comú... o com vulgueu dir-ne, i no av donar l'ordre de contraatac massiu... Gràcies a això, podem potser estar ací petant la claca..., si bé li ho van fer pagar. Per als seus superiors, no havia fet el que havia d'havere fet; encara que la seva iniciativa havia tingut conseqüències positives. Per això es van limitar a bandejar-lo, sense més...

Aneu a la notícia de Microsiervos i, des d'allà, arribareu a vincles interessants, en anglès, sobre aquest personatge...

La veritat és que tot s'assembla inquietantment a una pel·lícula de ciència ficció. Una sensació semblant tenia a la vista de les torres bessones ensorrant-se...: tantes pel·lícules sobre cataclismes i tragèdies d'aquesta mena fant molt de mal... És que a la fi tot ha de ser tan cutre...? Hi haurà, potser, alguna possibilitat de guerra nuclear en Second Life? Espero que sí. I que no hi hagi cap Petrov... Encara que no sé si faig bé, perquè, al pas que anem, no estic gens segur que una guerra nuclear allà no tingués conseqüències terribles ací... No sé, no sé... Com veieu, tots els temes lliguen i tenen punts en comú...

Que vagi bé la setmana...

Exemplator