dissabte, 26 d’abril de 2008

Missatge dins una ampolla

Últimament em balla pel cap la intenció de veure una pel·lícula que tinc guardada des de fa molt de temps, i de la qual m’han arribat bones referències. A veure si en sabeu res. Es tracta de Catch-22, de Mike Nichols (1970), sobre la novel·la homònima de Joseph Heller (1961), i amb un càsting que té, entre d’altres, ni més ni menys que Orson Welles, Anthony Perkins i Art Garfunkel. Es va traduir al Regne d’Espanya com a Trampa-22. Us sona de res?

L’argument planteja un problema lògic molt curiós. Es tracta, simplificadament, d’un aviador americà que, en rebre l’ordre d’eixir a combatre, es nega a fer-ho adduint demència. El comandament, per contra, li respon que, atès que sortir a bombardejar posa en perill la vida, qualsevol persona mentalment sana es negaria a fer-ho. En conseqüència, com que el capità Yossarian s’ha negat a sortir de bombardeig al·legant bogeria, els seus superiors dedueixen que està sà i, doncs, apte per a bombardejar. Si heu vist aquesta pel·lícula, us n’agrairé qualsevol comentari.

Aquest problema s’assembla graciosament al double bind que analitzaven Gregory Bateson i els seus col·legues de l’Escola de Palo Alto —i que Aracil va adaptar per ací com a “dilema capciós”. Tot plegat em recorda una història neoclàssica que em vaig inventar per il·lustrar el double bind de manera plàstica. Com que li ho vaig prometre al Magister, em permetré la llibertat de penjar ací aquella faula, barreja entre un mite clàssic, «La veritat sobre Sancho Panza» de Kafka i la història real d’uns amics meus:

«La veritable història de Ròmul i Rem

Malgrat el que conta la llegenda, en realitat Ròmul i Rem eren fills de dues mares diferents i de dos déus bessons, un de grec i un de llatí. Ròmul era fill de Mart, i Rem havia estat engendrat per l’Ares de Tràcia. Ambdós déus havien coincidit durant les vacances d’estiu a la propera regió de Numídia —cosa que explica que amb el pas del temps, per etimologia popular, hom els haja confós amb els descendents de Numitor. Tots dos van fer-se amics inseparables, ànimes perfectament afinades entre elles. Ròmul hagué de marxar cap al territori dels hiperboris, on l’esperava un dolorós procés d’aprenentatge per entrar a l’adolescència. Els dos vells amics es retrobaren, anys després, a Roma. Però llavors ja havia aparegut la Luperca, que nodria Rem amb la seua llet, mentre que Ròmul hagué de conformar-se a menjar les herbes i arrels que trobava vora el Tíber. Al principi, tots tres van mantenir una certa amistat, i es trobaven sovint per filosofar i beure l’elixir de la vinya. Però la lloba, gelosa de la vella amistat que unia Ròmul i Rem, a la fi va agafar del bescoll el seu fill adoptiu i d’una revolada el va tancar al cau. Rem estava segrestat; pitjor encara: si intentava parlar o cridar per queixar-se de la seua mala fortuna, de la gola només li eixien lladrucs idèntics als de la Luperca. La lloba va espantar Ròmul amb gran violència, dient-li que era un perill i un paràsit per al seu amic. A Rem, d’altra banda, li va prohibir el contacte amb l’amic, sota càstig de no donar-li mai més la llet de les seues mamelles. El dissortat Rem es va veure, de sobte, tancat en una disjuntiva insoluble: o perdre per sempre l’amor i l’aliment de la seua mare adoptiva, o perdre per sempre l’amistat de Ròmul. O morir de gana, o morir de tristesa. Qualsevol moviment, en un sentit o en l’altre, implicava un resultat terrible. Ròmul, en veure aquesta situació, va preferir quedar-se a la riba del Tíber, convertir-se pacientment en agricultor i conrear vincles amb els habitants del Laci. I així és com Rem es va consumir dolorosament, durant anys i anys, en un insoluble dilema capciós; i així és com Ròmul va fundar, amb el pas del temps, Roma, ciutat gloriosa entre les de l’univers món.»

Qui habet aures audiendi, audiat

χων τα κοειν κουτω

dijous, 24 d’abril de 2008

L´obscurantisme contra la filosofia

Amics patiers, l´obscurantista dreta que patim els valencians des de fa ja massa temps, en el context de la croada contínua que executa contra qualsevol manifestació de pensament lliure, està disposada a carregar-se l´ensenyament de la filosofia en la secundària, de la següent manera:
1) Reduint una hora la filosofia de 1r de Bat. (de 3 a 2 hores).
2) Boicotejant de la manera més miserable la impartició de la nova assignatura "Educació per a la ciutadania":
-obligant a què s´impartesca en anglés (!?).
-obrint l´opció de substituir l´assistència a classe normal de l´alumnat per la realització d´un treball "pactat" amb els pares.
-donant ales i justificant pseudolegalment la possibilitat d´objecció de consciència a aquesta assignatura.

Entenc que aquest no és un atac contra els interessos professionals del gremi dels filòsofs, sinó una mostra més del caràcter reaccionari, en el sentit més genuí de la paraula, de la dreta espanyola i/o valenciana. D´altra banda, es poden plantejar crítiques molt raonables a l´assignatura d´"Educació per a la ciutadania" (jo mateix en podria fer unes quantes), però, òbviament, el PP (i l´Esglèsia que el recolza) poca relació té amb la racionalitat. Cada cop compartesc més l´actitud manifestada per Francisco Laporta en l´article que comentàvem fa poc, i em sent cada cop més atacat per les forces obscurantistes. Tal volta ja seria hora que els qui defensem els valors il·lustrats adoptem també una actitud més beligerant.

dimecres, 23 d’abril de 2008

Qüestió cutural o drets humans?

Amics, sent dir-vos que s'ha acabat la risa. I a pesar de que se'ns està amuntonat la fèina, no puc deixar de proposar aquest vincle amb fotos (sobretot les fotos) que m'ha posat malalta de veritat. (Avise que són terribles, en el vincle ja est pot endivinar de que va l'assumpte).

http://ciberprensa.com/ablacion-fotos-de-una-aberracion/

M’he trobat amb aquesta notícia per casualitat mentre que feia un descans aquest matí i m’ha deixat impressionada. No és cap novetat, ja fa temps que tots sabem d’aquesta pràctica terrible, però la visió de les fotos, ha sigut molt dura, duríssima. I em pregunte com és que encara no s’ha acabat amb aquestes coses? I els drets humans? De segur, que haurà organitzacions, leis, que persegueixen aquestes pràctiques tan condemnables. Però clar, el problema crec que és molt més complex, és tracta d’una cultura, d’unes creències, de conviccions ancestrals, d’una escala de valors respecte al paper de la dona… En fi, amb quins arguments es pot convéncer les mateixes víctimas de l’aberració, humillació, mutilació (no sol física) a la qual són sotmeses, si interpreten les intervencions externes como intrusions i amenaces a la seua cultura? Es pot ser pemissiu amb qualsevol classe de cultura? No, i rotundament, no. Vosaltres penseu que amb mesures legals i prohibicions es pot sol·lucionar el problema?

Ortografia mortal

El Sebastià, patier de pro, ens crida l'atenció sobre aquesta notícia esgarrifosa:

"El punto de la letra "i" causa una tragedia familiar en Ankara
Un malentendido entre una ex pareja por la falta de caracteres apropiados para el alfabeto turco en sus teléfonos móviles desemboca en un asesinato y un suicidio
Ankara - 22/04/2008
El matrimonio formado por Emine y Ramazan Çalçoban decidió romper su relación tras pelearse. Emine, de 20 años, retornó a la casa de su padre, Hamdi Pulas. La pareja, sin embargo, no dejó de reñir tras la separación y las disputas continuaron a través de mensajes en sus teléfonos móviles. Ramazan, de 24 años, le recriminó un día a su ex mujer que siempre cambiaba de tema cuando se quedaba sin argumentos. Pero en muchos teclados de teléfono móvil no existe el carácter para la letra "ı" turca (i cerrada, que se escribe sin punto), por lo que Ramazan, en lugar de teclear "sıkısınca" (cuando te quedas sin argumentos), puso "sikisinca" (cuando te follan), cuenta el diario turco Hürriyet. Emine se tomó el mensaje como un insulto y se lo mostró a su padre, según figura en el informe de la investigación judicial del caso. El progenitor se enfureció e increpó a su antiguo yerno: "Nos has insultado, has mancillado nuestro honor. Estás tratando a mi hija como si fuese una prostituta".Cuando Ramazan fue a casa de su ex mujer y su antiguo suegro para explicarse, toda la familia Pulas se le echó encima y le hirieron con un cuchillo. Como venganza, Ramazan acuchilló a Emine hasta matarla y fue encarcelado por ello, pero se suicidó en la prisión. Ahora el fiscal exige una condena de 15 años de cárcel para Hamdi Pulas y otras dos hijas suyas por el "intento de asesinato" de Ramazan. La trágica historia fue publicada ayer por Hürriyet, que destaca en su información que el punto de la "i" en ciertas palabras de la lengua turca está causando "serios problemas" en el país."
http://www.elpais.com/articulo/sociedad/punto/letra/i/causa/tragedia/familiar/Ankara/elpepusoc/20080422elpepusoc_2/Tes?print=1

Sort que som de lletres i sabem d'ortografia, que si no... Bé, ací teniu un exemple (que seria còmic si no fóra que ha acabat com ha acabat) d'allò que comentàvem sobre els malentesos...

dilluns, 21 d’abril de 2008

Responsabilitats i culpabilitats.

En les darreres dues setmanes he vist dues pel·lícules que potser poden subministrar temes de reflexió interessant. Em refereixo a "Todos estamos invitados", del Manuel Gutiérrez Aragón, y a "Los falsificadores" ("Die Fälscher"), de S. Ruzowitzky.

Personalment, la del Gutiérrez, m'ha semblat interessant, té algun moment impactant, però també fa l'efecte de deixar les coses a mitjan camí. L'essencial gira al voltant de la vida d'un professor d'universitat amenaçat per ETA i del capteniment dels altres -dels no amenaçats- en relació amb ell. El moment en què li transmeten, "oficialment", l'amenaça és especialment significatiu: s'esdevé en una situació pública, voltat d'amics amb els quals comparteix un soparot pantagruèlic... però ningú sent les paraules amb què l'han sentenciat a mort. Ja us podeu imaginar el que això significa: el paper de la por.

Si intentem generalitzar una mica podem enquadrar el que s'escau a la pel·lícula en el context de la fenomenologia de la por socialitzada, cosa que, d'altra banda, lligaria amb algun dels temes que ja hem tractat ací (per exemple, en referir-nos a les societats vigilades...). Ara, de moment en la nostra societat quotidiana, no ens juguem la pell d'una manera tan evident com en determinats contextos del País Basc. O de la història no gaire llunyana d'Europa, com la que ens recorda la pel·lícula dels "Falsificadors".

Per cert, no sóc gens partidari d'usar el terme "nazi" en un sentit metafòric. Crec que això sempre serveix per a banalitzar un dels moments més tremends -stricto sensu!- de la nostra història. Mai no qualificaria els etarres com a nazis, perquè, simplement, no ho són. Poden ser indesitjables, filldeputes, terroristes, bàrbars i moltes altres coses. Però el nazisme, com el feixisme, són etiquetes amb un referent molt clar, millor no oblidar-ho. Aplicar-les al tema de la violència al País Basc és no entendre ni què és el nazisme ni què hi passa, allà. Dic tot això, perquè la pel·lícula dels Falsificadors ens duu a l'època de l'hegemonia nazi i, concretament, a un camp de concentarció i no he volgut que es pensés que posava una cosa al costat de l'altra tot fent aquesta assimilació que critico. Tot i així, és evident que els mecanismes autoritaris poden tenir sempre molts elements en comú.

Vertaderament, la pel·lícula de "Die Fälscher" m'ha semblat magnífica, molt millor que l'altra -amb la qual comparteix, però, algun tema-, us la recomano de debò. Imagineu-vos, dins de la misèria absoluta d'un camp de concentració, l'existència d'un grupiu de presoners relativament privilegiats per les autoritats del camp perquè treballen com a falsificadors de moneda per al règim nazi (sembla que la història de fons és real). A partir d'ací ja us podeu imaginar el dilema ètic que es planteja i que, paulatinament, es va fent més evident, segons avança la pel·lícula -fins a acabar d'una manera, jo diria, certament polèmica ...o polemitzable-.

Vaig eixir anit del cine tot pensant la quantitat de situacions en què, en la nostra vida, es poden plantejar dilemes semblants, però de més baixa graduació -sortosament!-. Les situacions extremíssimes tenen la virtut d'eliminar les zones d'ombra: és clar qui és el botxí i qui la víctima; però quan jugar-se la pell no és pas una metàfora, sinó una circumstància real i immediata, les decisions més valentes poden ser inoperants i les més intel·ligents poden semblar miserables... O potser no, i és al'inrevés. No dic res més. Si voleu que en xarrem, aneu al cine i ja en parlarem!

Bona tarda de diumenge i que dilluns ens siga lleu!

divendres, 18 d’abril de 2008

Segon interludi

Un visitant il·lustre del P@tio, el professor Pietro U. Dini, m'envia un vincle a la revista Promethevs on podreu trobar coses de i sobre el poeta lituà Tomas Venclova, amic de Milosz, i un dels participants en la taula redona que teniu en la Biblioteca del P@tio. Del que hi apareix, us retalle ací un dels poemes, que m'ha agradat:

"Comentario

Lo primero, aunque cueste, es venerar la lengua;
humillada en los renglones de la prensa, en falsas necrológicas,
en sombrías alcobas asfixiantes, en delaciones, en el griterío del mercado,
en las trincheras, en esquinas malolientes, en infames teatruchos,

en interrogatorios y en paredes de urinarios.
En edificios grises donde alambradas de acero custodiaban
un sinfín de escaleras, donde ya no es el hombre, sino el tiempo,
quien determina cuándo debe llegar el momento de la muerte;

deshilachada, ronca y torpe por el bullicio
y la rabia. Venerar, pues, la lengua,
exiliada en la tierra con nosotros, de manera
que incluso en ella encuentra su reflejo,

el verbo originario, engendrado en otros universos.
Nos fue dado para distinguirnos de la arcilla,
la palma y el tordo, y tal vez, por qué no, de los ángeles,
para entender mejor las cosas al nombrarlas.

Aquellos que esperan recuperar el espacio perdido
purificando la lengua han de tener muy en cuenta
que el fracaso les acecha en cada esquina. Porque sabido es
que las puertas se van alejando cuanto más te aproximas a ellas;

el don compensa la pérdida; lo construido
pronto será un montón de ruinas. Y jamás llegarás a un paraíso extranjero
–porque muchos son los paraísos–. Quien un día lo alcanza
borra sus propias huellas y no tarda en extraviar la llave.

Dicen que no eres más que un instrumento. Te dicta
una fuerza que, si pudieras ver, te dejaría ciego.
No es así, exactamente. Subes en sueños la escalera de Jacob,
a tientas, gastando fuerzas que no tienes, sin red que te proteja,

esperando que alguien te acoja –o no–, allá en lo alto. Tal vez
se ponga de tu lado, y él mismo ordene las palabras,
cambie una vocal, precise la sintaxis, el calificativo.
Pocas veces ocurre, pero puede ocurrir,

y entonces sientes que aquello que has creado está bien,
porque las letras fluyen por el folio como el légamo en el río,
y de pronto aparece el matorral, la ribera y la ciudad tras ella.
Y es mejor que no sepas quién lo leerá (si al final es leído)."

Traducció de Pietro U. Dini i Albert Lázaro-Tinaut

dimecres, 16 d’abril de 2008

Primer interludi

Ie! Ara que pareix que hi ha sequera d'idees i de notícies (tret del cas Berlusca, que mereix un debat a fons), clave mà en el principi de l'anotació d'avui del Quadern gris, on el mestre de la boina n'amolla una de les millors de tot el llibre:

"De vegades em passejo pels carrers amb l’exclusiu objecte de mirar la cara dels homes i de les dones que passen. La cara dels homes i de les dones que han passat dels trenta anys, quina cosa impressionant! Quina concentració de misteris minúsculs i obscurs, a la mesura de l’home; de tristesa verinosa i impotent, d’il·lusions cadavèriques arrossegades anys i anys; de cortesia momentània i automàtica; de vanitat secreta i diabòlica; d’abatiment i de resignació davant del Gran Animal de la naturalesa i de la vida!


Hi ha dies que invento qualsevol pretext per parlar amb la gent que vaig trobant. Els miro els ulls. És una mica difícil. És l’última cosa que la gent es deixa mirar. M’esborrona de veure l’escassa quantitat de persones que conserven en la mirada algun rastre d’il·lusió i de poesia –de la il·lusió i de la poesia dels disset anys. De la majoria dels ulls, se n’ha esbravat tot esclat per les coses inconcretes i gracioses, gratuïtes, fascinadores, incertes, apassionants. Les mirades són dures o mòrbides o falses, però totalment arrasades. Són mirades purament mecàniques, desproveïdes de sorpresa, d’aventura, d’imponderable."


Sempre m'ha impressionat el primer paràgraf, amb allò d'"il·lusions cadavèriques arrossegades anys i anys"...
Teniu l'anotació sencera ací, al BloQG (del qual aprofite per fer publicitat). Alguna opinió?

divendres, 4 d’abril de 2008

Segona recomanació primaveral

Sense ànim acumulatiu (perquè estic mirant, esgarrifat i fascinat, el documental que recomanava Enric: PESADILLAS [I], PESADILLAS [II], PESADILLAS [III]): mireu-vos, si teniu temps, l'article "Moral de laico" en El País d'avui. La quantitat de temes implicats és tremenda.

dimecres, 2 d’abril de 2008

Recomanació primaveral: "El poder dels malsons"

Però afortunadament hi ha vida més enllà de les oposicions, i per a demostrar-ho, us recomane un excel·lent documental de la BBC que he vist aquestes pasqües i que podeu trobar fàcilment al youtube o al video.google: "El poder de las pesadillas". Es tracta d´un complement ideal del text de Bauman penjat al patio i del nostre debat a propòsit de la invasió de la privacitat. Dues són les tesis centrals del documental: 1) Els polítics actuals ja no legitimen el seu poder invocant un projecte de futur atractiu fonamentat en alguna ideologia, sinó que ho fan intentant convéncer-nos que ens estan protegint d´uns perills terribles; 2) Al Qada no existeix. A més, fa una interessantíssima genealogia dels culpables de l´actual política de la por: els neoconservadors nordamericans, capitanejats per Leo Strauss, i els islamistes radicals. No us el perdeu.