dijous, 17 de juliol de 2008

Competencia cívica y ciudadana

GUILLERMO FéSSER

Extranjeros somos

Desde el origen de la especie todos los humanos somos extranjeros. Otra cosa es que lo ignorásemos porque, hasta hace bien poco, caían sólo en la cuenta los que cambiaban de sitio. Despiste sociológico enorme que no merma la evidencia de que todos venimos, de serie, igual de raros que los demás. Comprobarlo resulta sencillo y, hoy, más barato que nunca. En el siglo de las migraciones, en el que ya no es necesario viajar para ver mundo porque le traen a uno el exterior a casa, el verano constituye un periodo ideal para sacarse el certificado de extranjería.

Consiste en eliminar dos complejos. Primero, emulando a la magnífica selección de Aragonés, el de inferioridad ante quien pertenece a un mundo que no controlamos. Que un turista hable en inglés no le supone una licenciatura en Cambridge. Podría tratarse de un taxista de Birmingham más bien pelmazo y, si me apuras, tirando a soplagaitas. Segundo: el de superioridad hacia los que pronuncian español con otro acento. Detrás de un ser bajito y con cara de pringado pudiera ocultarse un doctor en biología molecular por la Universidad de México.

Respetando ambas premisas sólo queda disfrutar de la diversidad cultural que inunda las vacaciones. Claro que, atención Naciones Unidas, ayudaría bastante a la causa la distribución en playas y aeropuertos de un manual de usos y costumbres clasificado por países. Por evitar calamidades como la acontecida a un servidor en un pueblecito de Nueva York, a cien millas de Manhattan. Ignorante de que los norteamericanos besan las mejillas de derecha a izquierda, en lugar de al revés, como Dios nos mandó a nosotros, saludé a mi suegro y nos encontramos a medio camino con un caluroso beso en los labios. Me subió el moreno en tiempo real. Menos mal que en verano ponerse rojo pasa más inadvertido.

GUILLERMO FéSSER

La fi del món, en els tribunals...

Xiquets, com que s'acosten les vacances (alguns dels nostres contertulians estan de ressaca postopositril, i maldita la gràcia, poca broma), i d'ací quatre dies tornarà la calor africana, i el personal ja no està per a orgues (hi ha encara algú que visite aquest blog?), us passe un parell de coses sobre la fi del món. La primera: com que sóc molt aficionat a les coses de l'astrofísica m'he assabentat que dos cavallers, mossèn Walter L. Wagner i l'hidalgo Luis Sancho, han denunciat als tribunals el CERN (els de l'accelerador de partícules més gran del món), el Fermilab i altres institucions, per impedir que aquest estiu es pose en funcionament l'accelerador que teòricament hauria de simular les condicions del Big Bang i crear matèria fosca. Diuen els dos cavallers que si això passa es crearà un forat negre i arribarà la fi del món. No és de conya: mireu-ho ací.
Com a contrast i contrapunt, optimista o pessimista (cadascú ho veurà amb els seus propis ulls), us afegisc la versió que va fer el nostre amic Xavi Farré d'un magnífic poema de Miłosz, de 1944:


CANÇÓ SOBRE LA FI DEL MÓN

El dia de la fi del món
Les abelles volten una caputxina,
Un pescador arregla la xarxa brillant,
Pel mar enjogassat dofins fan salts,
A les canaleres s'agafen uns pardals,
I la serp té una pell daurada, com li pertany.

El dia de la fi del món
Les dones van pels camps sota els para-sols,
Un borratxo vora la gespa es queda adormit,
Al carrer els venedors anuncien verdura
I una barqueta amb una vela groga vers l'illa sura
El so del violí en l'aire perdura
I s'obre, plena d'estels, la nit.

I els que esperaven tronades i llamps
Estan decebuts.
I els que esperaven senyals i trompetes celestials
No creuen que ja s'hagi esdevingut.
Mentre el sol i la lluna facin posa,
Mentre l'abellot atenyi la rosa,
Mentre els nens neixin rosats,
Ningú no creu que ja s'hagi esdevingut.

Solament un vell canós, que podria ser un profeta,
Però que no és cap profeta perquè té altres ocupacions,
Repeteix lligant les tomaqueres:
No hi haurà una altra fi del món.
No hi haurà una altra fi del món.


Travessant fronteres. Antologia poètica 1945-2000, trad. Xavier Farré. Proa, Barcelona, 2006, pàg. 63.


Bon Nadal i feliç any nou!

dimarts, 1 de juliol de 2008

Sancta simplicitas

No volia parlar de la misèria intel·lectual amb què ens han bombardejat des dels mitjans de comunicació durant les darreres setmanes, i que ahir va culminar amb la "marea roja". Com que el terme té unes innegables connotacions polítiques, hi ha qui amb un candor innocentíssim somnia amb un aprofitament d'aquesta força bruta. Mireu el que m'han enviat per correu electrònic ací
I la meua resposta: Doncs no: el potencial del futbol és, precisament, narcotitzador de les consciències, i per això mai de la vida podrà ser emprat en un sentit políticament reivindicatiu. Amb la victòria futbolera s'acaba la crisi econòmica, s'acaba la vaga de metro, s'acaben les 65 hores setmanals de treball... Bé coneixien el "potencial" polític autèntic del futbol les dictadures sudamericanes: quan la cosa els anava molt malament, muntaven bé una competició futbolera (mundial, copa Amèrica...), bé una guerra (o les dues coses alhora). No cal que pose exemples. I no és casual la connexió: si el futbol és una estilització de la guerra, de l'enfrontament entre nacions i estats, amb el mateix vocabulari ("A por ellos", "vamos a machacarles" "los humillaremos" etc.), és perquè amb ell es juga -perillosíssimament- amb els mateixos sentiments inferiors, atàvics, cutres i, sobretot -ací està el nus- irracionals. L'esclat d'eufòria futbolero és irracional, contrari a qualsevol racionalització mínima dels fets. I això està, per a mi, en les antípodes de l'acció política efectiva, que només pot nèixer de la reflexió, de l'anàlisi de la realitat. Per això, amics meus, no espereu, ni asseguts al balcó, que les masses que criden com a bèsties s'apunten mai a una revolució política. És una energia llençada a perdre, com l'aigua que rega els camps de golf. No hi ha res a fer.