dissabte, 29 de novembre del 2008
Relacions i mobilitzacions
I per seguir amb el tema de les mobilitzacions, tot relacionant aquelles més locals (com la de demà) amb les més globals, us recomane que visiteu la web del moviment "ATTAC", que lluïta contra la subordinació de la política als interessos dels grans poders econòmics.
divendres, 28 de novembre del 2008
Alienació
Llavors semblava que el francès era el sinònim de “llengua estrangera”, i en vaig devorar els rudiments que podia tenir al seu abast un xiquet de la ruralia valenciana més rudimentària i desinformada. Després va arribar la temptació de l’anglès, amb què vaig ensopegar escoltant els melenuts que feien música en el “picup” del meu germà. Amb la passió musical vaig agafar l’obsessió de l’alemany, que finalment estudiaria també a
Per què aquesta obsessió de col·leccionista amb els idiomes? La gent sol pensar-se que és per exhibicionisme pedant, per una pruïja vana de destacar-se dels altres, de mostrar una espúria superioritat perdonavides. Quin malentès atroç! La pura veritat és que alguns ens dediquem a devorar llengües —o, més exactament, trossets de corfa d’idiomes diversos— per una estranya necessitat d’alienació. No, no és perquè l’esperit sant haja enviat llengües de foc sobre els nostres caps. És per necessitat de “sortir de casa”, d’aquesta dolça presó que és la nostra llar interior, l’idioma on la nostra consciència buceja constantment. Necessite eixir de la meua pell, necessite abandonar aquesta roba estreta i asfixiant, corruptible vida corporal, que és la llengua on, alhora, estic tan còmode. Per favor! Si és que tot ha estat dit, escrit, repetit i glossat centenars de milions de vegades! És clar, és clar, ja sé que aquesta és una insuportable i imperdonable urgència fàustica, la de ser més que si mateix, la de poder-ho tot i saber-ho tot i arribar al cim més alt de l’experiència del món. Necessitat sorprenent i patètica alhora, és cert. “Cul de mal asiento”, em deia la meua àvia materna, i l’encertava de ple, en tots els sentits. “Cul de mal asiento” també en això, que és justament el més íntim i personal, la vida lingüística. Quina set constant, permanent, insuperable, de sortir a passejar tant com siga possible per fora de casa!
L’altre dia, mentre intentàvem fer més divertida i suportable la nostra estada a
dijous, 27 de novembre del 2008
Féu-ho córrer
Més real que la realitat
Je t'haïs / Ti odio / Te uresc /Я ненавижу тебя
dilluns, 24 de novembre del 2008
Material insoluble
Alguns no tenim aquesta sort. Quan se'ns pregunta d'on som, de seguida ens ve a la ment Pelegrí Pelegrí i el seu "¿de donde vengo, o de donde nací, o de donde vivo?". Vacil·lem abans de donar una resposta que no és que siga inexacta, és que és falsa. Vaig nàixer en un poble del qual vam emigrar i que, sí, em recorda moltes experiències de la meua infantesa, però que en el millor dels casos em resulta indiferent. Després vaig viure una dotzena d'anys al poble de mon pare, i quan se'm fa la pregunta fatídica solc respondre que aquell és el "meu" poble; però no és veritat, allà em coneix molt poca gent, no hi he arribat a arrelar mai, sempre m'ha semblat un lloc "casual" en la meua vida. No sóc d'aquesta ciutat, tot i que hi visc; no li tinc afecte, no ha volgut ser mai "meua", tot i que m'ha donat experiències, hi visc de prestat, de mala gana, la patisc i l'odie tots els dies a totes les hores, no és la meua ciutat. Vaig viure cinc anys en una ciutat que ara, amb la distància i el cap fred, considere més "meua" que aquesta. No tinc un veritable arrelament físic, geogràfic. I no ho dic amb l'orgull dandi de qui juga a ser "cosmopolita". Ho dic amb indiferència, i amb el dolor sord, ocult, secret, que l'acompanya, com una brasa invisible després d'una gran foguera.
Avui, mentre anava amb el cotxe cap al poble, tot sol, a dinar amb els meus pares i amb el meu germà, he fet sonar la Novena de Mahler, i crec que és una de les vegades, fugaces, en què el cervell ha segregat instantàniament aquesta frase: "ací sóc a casa". Conec cada plec d'aquesta música, totes les parts del seu cos, em corre per les venes amb més facilitat que la sang, i quan arriba el primer fortíssimo sempre hi veig un autoretrat. Era a casa en una música escoltada en solitari mentre circulava amb el cotxe, a 130 km per hora, i mentre una veu interior llunyana em deia que "sempre he tingut pensaments sobre la mort". Tota una metàfora, sí senyor. I involuntària. Com aquell malson que vaig tenir fa uns mesos, en què mentre passejava vaig descobrir que el terra per on anava eren les parets d'un estòmac que m'estava digerint. Sóc a casa en el no-res d'uns sons efímers, en solitari, en moviment, i quan comença a semblar-me que estic arrelant descobrisc que "la terra" és com una digestió a càmera lenta. Arrelar en l'aire, dissoldre's en el fum i en el moviment, a banda de la pedantesca referència heraclitiana pot derivar fàcilment cap a la imatge d'Ahasver, el jueu condemnat a errar durant tota l'eternitat. Hi ha persones que són substàncies molt difícilment solubles. El més curiós és que als altres els arriba a semblar que ho són per gust. Doncs no.
dijous, 20 de novembre del 2008
diumenge, 16 de novembre del 2008
Un iaio molt respectable
divendres, 14 de novembre del 2008
dilluns, 10 de novembre del 2008
Què hay de nuevo, viejo? II part
Aquest tema està ja molt parlat, però és que aquesta foto que he rebut no té desperdici i us la volia ensenyar. Me l'enviat una companya i diu que és real i que està penjada en la porta de una de les sales de la biblioteca de la Universitat d'Almeria.
I jo ara us pregunte a vosaltres: si en les vostres facultats trobeu una nota com aquesta en la porta d'una biblioteca que faríeu? Passaríeu de llarg? L'arrencaríeu? Perquè el que a mi ja em termina de deixar de pedra és que passen les setmanes i la nota siga en el seu lloc: en la biblioteca d'una universitat!!!
dijous, 6 de novembre del 2008
Gombrys a Alacant
Aquest dissabte, i durant el V Simposi Internacional de Literatura Autobiogràfica que organitza la Universitat d'Alacant, faré una ponència a la qual esteu tots convidats. Ací teniu les dades:
DISSABTE 8 de novembre de 2008. Aula Miguel Hernández (Seu Universitària d'Alacant), 10.15 h:
Guillem Calaforra: "Observacions sobre el Dietari de Witold Gombrowicz"
Vingueu i ens divertirem una estona parlant de Don Vitoldo...