divendres, 5 de juny del 2009

Filosofia antiga

Des de fa ja un parell d’anys, sempre tinc a prop un exemplar del llibre de Marc Aureli. Últimament, fins i tot a la motxilla, és a dir, a tot arreu, a casa i a la faena. Dec haver rellegit quatre o cinc vegades Ta eis heauton, i algunes frases me les sé de memòria. I no deixa de ser curiós, perquè en principi diria jo que no sóc de caràcter resignat, sinó més aviat guerriller. O potser això és una simplificació.

Els estoics són famosos en la història de la filosofia per unes quantes raons molt concretes. En primer lloc, perquè la seua és una moral molt marcada pel seu context sociopolític: èpoques de govern imperial, de «globalització», en què una moral del compromís comunitari queda substituïda pel solipsisme individualista del retir cap a la vida privada. Però l’estoïcisme té mala premsa, sobretot, per la flagrant contradicció entre les doctrines que expressava i la vida real dels filòsofs estoics: Sèneca, com a conspirador, servil instrument del poder i persona sense escrúpols; Marc Aureli, predicant la imperturbabilitat i la bondat però passant-se per l’espasa els germànics i els parts. Aquesta hipocresia dels estoics no és una insídia dels seus adversaris, sinó un topos ben establert entre els experts. Quan vaig llegir que l’amic Jordi els fotia garrotada —amb raó— per aquest motiu en El parany cosmopolita no em vaig sorprendre gens ni mica.

No em vaig sorprendre, però reconec que aquells comentaris despectius em causaren malestar. I deu ser perquè l’estoïcisme em produeix una sensació ambivalent, d’ambigüitat, molt habitual en les coses importants de la vida. La primera lectura que vaig fer de Marc Aureli em deixà molt insatisfet, perquè em va semblar que allò, com a filosofia, com a raonament rigorós, feia bastant pena. «El guia interior», «la natura», «el bé», etcètera: hi vaig veure tot un seguit de conceptes indefinibles que no resistirien una anàlisi seriosa. Tanmateix, en llegir-lo per segona vegada em vaig trobar un llibre que tenia molt poca filosofia, és cert, però molta saviesa. Un concepte que jo pose per damunt de tots els altres, sí. Des de la segona lectura, Marc Aureli deixà de ser un emperador i es convertí en un savi aliat, que m’ajuda a viure. I deixe estar Sèneca, que em «sona» a fals i literàriament és un pur somnífer. Marc Aureli sempre em queda a prop, doncs. Però així i tot, no sóc capaç de liquidar un cert neguit de fons. I ja hi tornem.

Siguem sincers: si fem una lectura política (en el sentit de polis, alerta, de participació en la vida pública) de Marc Aureli —i de l’estoicisme en general—, els resultats poden ser catastròfics. Quan fa el joc aberrant del determinisme, es contradiu amb la idea d’una història oberta al canvi (si se’m permet la tautologia); quan predica l’acceptació del propi destí, s’oposa a l’inconformisme, al desig de superació, a la necessitat de construir un estat de coses millor, individualment i col·lectivament —és a dir, que va contra els símptomes de màxima salut individual i col·lectiva—; quan proposa una vida lliure de les passions ens converteix en trossos de suro i ens trau la sal i el pebre d’aquesta miserable vida mortal; quan proposa el cosmopolitisme... al Jordúnida em remet, amb el vostre permís...; quan postula de viure «segons la natura», marededéu, no vull ni imaginar-me què en pensarien Sade, Nietzsche i uns quants més... Aquesta teoria és plena de punts dubtosos que, quan se’ls fa una mica l’autòpsia, de seguida es veu fins a quin punt són insostenibles. I tanmateix...

És clar que en tot hi ha truquets. Sempre es pot agafar una teoria atractiva i «dissimular» les seues cares fosques davant la consciència. L’autoengany ha demostrat la seua efectivitat pràctica en la vida humana des que el món és món. Per descomptat que podria obviar això i fer ací una publicitat entusiasta, decidida, de les virtuts de l’estoïcisme clàssic. Però mentir, ni que siga a mi mateix, no forma part de les meues especialitats. El cor em demana una apologia, el cap m’exigeix una crítica. Per això m’he de fotre i presentar la qüestió tal com jo la veig —insoluble.

2 comentaris:

Emili Morant ha dit...

Una anotació serena i lúcida, que estranyament m'ha passat desapercebuda durant dies, pel fet que se n'han penjat de posteriors: canvia-li la data i passa-la de nou "al davant" en el moment que passen uns dies sense que pengeu res. És la tirania del "blogroll", de què probablement vaig parlar en aquella xarrada familiar a la facultat de filologia (i si no deuria haver-ho fet!)...

Podria ser que l'estoïcisme fos una cosmovisió útil només en algunes ocasions, en què una certa idea de la natura, de l'ordre, d'allò inevitable, pot consolar-nos d'algunes dissorts immediates - la filosofia d'Spinoza s'assembla, en aquest sentit. Però estic d'acord en què posar l'estoïcisme en la caixa de ferramentes i assumir-lo d'aquesta manera puntual, provisional, no és massa "consistent" des del punt de vista filosòfic, no sobreviuria el més benèvol dels examens crítics.

Allà on tu poses "estoïcisme" jo podria posar "cristianisme", i arribar a conclusions semblants: el desig d'apologia i la necessitat de la crítica, etc. Però no ens equivoquem: fent abstracció de la distància que separa "saviesa" de "religió", el cristianisme està "millor montat", perquè conjuga (d'una forma explícitament incoherent) la mateixa experiència de consol que he dit més amunt amb una visió progressiva, teleològica, redemptora, perquè apel·la menys (gens, potser) a la intel·ligència, i perquè allà on l'estoïcisme recomana una certa submissió al poder el cristianisme proveeix de tota una ideologia de justificació. Per això uns pocs van ser estoics uns pocs segles, i molts van ser cristians molts segles.

I nosaltres què som? Uns desficiosos...

Guillem Calaforra ha dit...

Sí, Emili certament en vam parlar, del fenomen del "blogroll".
La relació (que, a més, és filogenètica i per tant directíssima) entre estoïcisme i cristianisme no se m'ha passat per alt. Però, és clar, quan dius que el cristianisme està més "ben muntat" sé a què et refereixes. I precisament això és el que me'l fa infumable, com la major part de les teologies: aquesta manera emocional i primària de daurar la píndola, aquesta suprema habilitat a substituir l'anàlisi racional (els estoics, més bé o més malament, argumenten de manera filosòfica) per les fantasies del més enllà, aquest sentimentalisme de senyoretes, aquestes narracions de flagrant inconsistència... Però certament funcionen molt bé, perquè posen en marxa ressorts molt primitius d'autoengany, de por a allò desconegut, de desig d'eternitat (fútil) des de la finitud. Sí, sens dubte em quede amb els estoics. I tanmateix no puc estar amb ells, perquè un cert situacionisme m'obliga a una responsabilitat de revolta i d'indignació que xoca frontalment amb el conformisme estoic, que no puc tolerar de cap manera.