diumenge, 12 de juliol de 2009

La vida administrada

Un vell tema de Horkheimer i Adorno, absorbit després pel famós Marcuse, reprès més tard per Lyotard i per les veus crítiques d’això que anomenen (o anomenaven) «postmodernitat». De la mateixa manera que el bosc esdevé jardí, la natura es converteix en documental o la cultura passa a ser parc temàtic, el nostre temps, el temps de la vida de cadascú, esdevé horari i calendari. Les festes ja no són festes, sinó vacances, i els cicles de la natura queden arbitràriament retallats en forma de cursos o semestres acadèmics, anys fiscals, etcètera. El temps ja no ens pertany —si és que mai ens pertanyia!—, el tenim venut i saldat des de la infantesa més primerenca, i per a tota la vida. Els moments que creiem que són nostres no són altra cosa que concessions gracioses del «sistema» (una altra vegada!), imposats per les necessitat de la productivitat —i encara gràcies, perquè hi ha molts que no tenen ni això. Tot el nostre entorn està perfectament preparat per a infondre’ns necessitats d’aquest temps «lliure», perquè les puguem satisfer amb els minsos beneficis que ens ha donat el temps «obligat», i són necessitats que al seu torn constitueixen el temps «obligat» d’altres persones, i així successivament. L’espai físic ja no pot ser el que és i res més, sinó un element més de la maquinària econòmica; fins i tot quan queda més o menys intacte pot convertir-se, passivament, en objecte de consum estètic per a turistes. I si sentim una certa opressió per tot plegat, no passa res, tranquils, perquè el nostre ambient ja ens dóna prefabricades totes les possibilitats de resposta a aquest malestar, incloses les diverses formes de revolta que, per descomptat, algú fagocitarà i reciclarà d’alguna manera com a font de beneficis. Tant el nostre temps lliure —el temps en què ens imaginem que som lliures de l’alienació del treball— com el temps que dedicarem a soscavar «el sistema» són d’alguna manera el treball i la font de beneficis d’algú altre. I això, també, contribueix a la «corrosió del caràcter». De la mateixa manera que resulta molt difícil, tremendament difícil, per exemple, que el dia a dia del treball no erosione a poc a poc —i de manera molt negativa— el caràcter del treballador fora de la feina, amb el que això arrossega tant per als seus vincles socials com per a les seves accions. Totes aquestes derivacions del tema són una mina inexhaurible de recerques i de possibles reflexions.