divendres, 18 de desembre de 2009

Ai, se m'ha escapat...

Ja s'e que no ve a tomb, però és que m'he trobat això i, clar, com que s'acosta Nadal, m'he posat tendre i m'he dit, "Xe, als amics del Pati, potser els agradarà":

"M'omple el cap una estúpida xerrameca, un udol... L'agressivitat dels capellans que, en comptes de contribuir a l'amor mutu i a la tolerància, esperonen l'odi. Discretament donen a entendre que els no creients són d'alguna manera pitjor persones, subhumans... ¿Quasi animals? Però, un animal, per exemple, se'l pot matar i això no és pecat, ¿veritat? No volen recordar els Evangelis i que, qui a espasa mata, a espasa mor".

El text és de Tadeusz Różewicz. Com que sé que ací hi ha alguns viciosos d'aquestes coses, us poso el text original. La meva traducció és molt apressada i, sens dubte, podreu corregir-la. Però, això sí, l'essencial hi és:

"Głowę wypełnia bzdurna gadanina i wycie... Agresywność kapłanów, którzy zamiast się przyczyniać do wzajemnej miłości i tolerancji, podsycają nienawiść. Dają dyskrytnie do zrozumienia, że ludzie niewierzący to jacyś gorsi ludzie, podludzie... prawie zwierzęta? a przecież zwierzę można np. zabić i to nie jest grzech, prawda? nie chcą pamiętać o Ewangelii i o tym, że kto mieczem wojuje, od miecza ginie".

D'entrada, diré que la primera frase pot sonar una mica estranya perquè queda fora de context. L'autor s'hi refereix a la xerrameca que li arriba, de bon matí, a través de la ràdio -un dia de gener de 1985. Suposo que, entre aquesta, hi degué haver alguna declaració capellanesca. No m'agrada com he traduït l'indefinit "jacyś", que, fins i tot, podria ser prescindible. Però, per la resta, em sembla una frase bastant contundnet. M'agrada, m'agrada aquest Różewicz...

dimecres, 16 de desembre de 2009

Los Reyes Majos, xe!

Si m'accepteu el suggeriment, per Nadal o Reis podeu fer un regal de primera categoria a les persones que us caiguen bé: la recent traducció del Faust de Goethe que ha publicat Jaume Ortolà en Riurau Editors. Res no serà més subversiu, en els temps que corren, que regalar i llegir un clàssic immortal com aquest.
En català teníem intents de traducció a càrrec de Joan Maragall, i pels anys trenta del segle passat es va publicar una versió íntegra de Josep Lleonart que està molt bé, però que inevitablement ha envellit amb el temps que ha passat. Es va reeditar en Proa fa uns quants anys, va desaparèixer, i segons tinc entès la van tornar a traure fa poc, però mutilada (sense els pròlegs inicials, quina salvajada imperdonable!). Ara, el jove Ortolà, de Benissa, ha creat la seua pròpia editorial per publicar (entre altres coses de gran valor) aquesta magnífica versió valenciana, resultat de molts anys de treball discret i constant, una autèntica festa per a la intel·ligència. La seua versió no sols té unes quantes notes explicatives, encertades i justes, sinó que està feta en un llenguatge alhora clàssic i d'una fluïdesa admirable. Es llegeix sense la més mínima dificultat, i això és un mèrit impagable en una obra tan exigent com aquesta. I, alerta: és una traducció versificada! Respecta la diversitat d'estils i metres de l'original, en fi... Què més voleu.
De veres, feu la vostra bona obra d'aquest Nadal i ajudeu a la circulació d'aquesta meravella que mai no li agrairem prou, al benèfic Ortolà. Tot i la magnífica acollida que ha tingut entre els crítics (feu una ullada per www.riuraueditors.cat i ho confirmareu), sembla que està condemnada a circular només pel "boca a boca". Quin país merdós, aquest. Feu que córrega la idea, feu-ho saber als vostres contactes, i que Riurau Editors tinga el premi que es mereix: unes bones vendes. I sobretot, us ho recomane sobretot, llegiu-lo. No us en penedireu.
Salut, Bon Nadal (odiós) i que l'any que ve us siga propici. Ja posats, demanaré un miracle: que el 2010 aquest siga un país més civilitzat. Amén.

divendres, 4 de desembre de 2009

Continua la moguda en el món educatiu valencià

http://plataformaensenyamentmarinabaixa.blogspot.com/

Clàssics no, gràcies

Aquests dies he hagut de satisfer un parell de compromisos d'aquests que no rebutges per por, perquè fa l'efecte que quan comences a dir que no ja et fas invisible i deixes d'existir per als altres. Bé, el cas és que un dels compromisos era una recensió d'un llibre titulat Literatura i cultura: aproximacions comparatistes, a cura de dues professores de la UIB. És clar, acostumat a pensar en termes de Curtius, Auerbach o Steiner, em vaig pensar que el llibre seria una cosa diferent. I és que aquests són els perills de ser un carca dinosaure, que et penses que has comprat un quilo de moniatos per fer pastissets i en realitat has comprat unes natilles en potets. Es tracta d'unes conferències que, si tenen alguna cosa en comú, aquesta és el rebuig del cànon i la reivindicació de crítiques "sectorials", les que miren de donar veu a tots aquells sectors que la crítica "tradicional" ha reprimit: crítica feminista, queer theory, estudis postcolonials, estudis sobre la traducció, estudis de "cultura popular industrial" (abans se'n deia "cultura de masses"), estudis culturals (els cultural studies anglosaxons, que sembla que integren tots els altres corrents), etcètera.
Tots aquests corrents mantenen una agressiva relació de conflicte, d'oposició, respecte del cànon, els clàssics, la cultura "alta" tradicional (obra dels DWEM, els Dead White European Males, "mascles europeus blancs morts"), elitista, símbol de pertinença de classe i instrument de dominació, i el discurs patriarcal-homòfob-eurocèntric-colonialista que vehicula. Reivindinquen la "cultura popular industrial" (Josep-Anton Fernàndez, en aquest llibre, es titula "De Les exxcursionistes calentes a les Elegies de Bierville, i viceversa: els Estudis Culturals") com a objecte d'estudi, i afirmen (amb arguments trets de Foucault, Bourdieu i d'altres) que la consideració de clàssic i canònic és objecte de construcció social per part del discurs dominant, i un fet històricament contingent (el que avui és considerat canònic pot deixar de ser-ho demà, i viceversa). A més, la veneració del cànon i dels clàssics funciona com a instrument de reproducció ideològica de les classes dominants i de la dominació mateixa. Si Harold Bloom s'hi va enfrontar polèmicament i anomenà tots aquests corrents "School of Resentment", l'Escola del Resentiment, ells acusen Bloom de ser un fòssil representant d'una ideologia conservadora o, directament, reaccionària i feixistoide. Perquè aquesta "nova crítica" literària ja no admet que la lectura de l'obra literària s'haja de fer des de paràmetres estrictament literaris, formals, estètics, sinó que no hi ha crítica literària decent si no insereix l'obra en una ideologia (també política) concreta, de la mateixa manera que la crítica mateixa ha de comprometre's amb l'alliberament (nova crítica) o amb l'opressió (crítica tradicional).
Total, que si no volem estar antiquats ni ser uns fatxes etnocèntrics, al loro! que no estamos tan mal, hombre!, agafem els clàssics i els deixem convenientment tancadets a pany i clau, no siga cas que ens empesten les biblioteques i ens contaminen més encara el món. Així que, ja ho sabeu, a encendre Roma, que són quatre dies!