De nou Juan Torres López, ara en una entrevista, explica les coses claretes, claretes. Molt bo.
http://hl33.dinaserver.com/hosting/juantorreslopez.com/jtl//index.php?option=com_content&task=view&id=2021&Itemid=16
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
3 comentaris:
Jo ja tinc encomanat el seu últim llibre sobre la crisi econòmica (us el podeu descarregar també en la pàgina web d´ATTAC: www.attac.es).
L'economia --i la vida-- és plena de paradoxes. I aquest article no n'és cap excepció. La cosa va d'extrems. Des de l'anarcocapitalisme (supressió de la reserva fraccionària) fins al dirigisme (banca pública), passant per la creença que "més democràcia" tindrà com a resultat allò que a un li agrada. En fi, amb molts grans de sal, tot plegat.
Gran veritat això que dius: contradictòria i paradoxal, como la vida mim-ma. Hi afegiria quatre matisos.
El liberalisme i el llibertarisme són de vegades massa difícils de distingir; hom diria que es fan "llibertaris" els "liberals" perdedors, i que esdevenen "liberals" els "llibertaris" amb les butxaques plenes.
Al marge d'això, cal reconèixer que, de crítics a la reserva fraccionària, n'hi ha molts, i no sols el senyor Rothbard: Von Mises és un clàssic, i el governador del Banc d'Anglaterra (que fóra agosarat titllar d'anarcocapitalista, dic jo) fa quatre dies reclamava l'eliminacióm de la RF. Però jo no sóc economista, i em guardaré ben bé de pontificar sobre el tema. Em limite a fiar-me d'un professional que, a més, em sembla honest personalment i ideològicament.
Respecte de la creació d'una banca pública, bé, no sé si el concepte d'intervencionisme l'aplicaria a aquest punt amb propietat. Seria indubtablement intervencionista si es proposés la substitució de la banca privada per la pública, tal com passava als països soviètics. Demanar que una part de l'oferta bancària siga pública, i que actue amb uns criteris de transparència, racionalitat, etc., no em sembla que siga una idea precisament bolxevic. Solucionaria això tot el problema? No ho sé, però crec que no. Ara bé, que seria bo, sí que m'ho sembla.
I respecte de si més democràcia (whatever it be) tindrà com a resultat allò que a un mes li agrada, certament tens molta raó: no. Al País Valencià, l'exercici de la democràcia (formal) està donant com a paradoxal conseqüència una degradació de la qualitat democràtica a nivells de sicilianització, tal com afirmava fa poc el sociòleg Mario Gaviria i confirmava Joan F. Mira (i ja ho deia Ninyoles fa dècades, i després ho ha repetit i difós Toni Mollà). Ara bé, és això un argument contra el funcionament democràtic (siga el que siga, insistesc) de les coses? No, tampoc.
Discrepe, en qualsevol cas, en un punt: no em sembla encertat anomenar "extrems" la crítica a la reserva fraccionària, la creació d'una banca pública o la demanda de democràcia participativa. Tret que donem a la paraula "extrem" un sentit que no estic disposat a donar-li: el que li donaria qualsevol reaccionari ("allò que no m'agrada és un extrem, i qui ho defensa, un extremista"). Dit això, el teu comentari em sembla molt encertat.
Publica un comentari a l'entrada