divendres, 19 de febrer de 2010

Elogi de l'esport

La memòria és molt fràgil, i més encara quan s’ignora allò que s’hauria de recordar. Per exemple, que la famosa frase mens sana in corpore sano no és altra cosa que una citació descontextualitzada, procedent de la Satira X de Juvenal. Per exemple, ja ningú no sap ni vol saber que ni Juvenal ni el seu original grec (erròniament atribuït a Tales, Νους υγιης εν σωματι υγιηι) no consistien en cap apologia de l’esport, sinó en un refrany a favor de l’equilibri mental i físic —amb un sentit sarcàstic en Juvenal, per afegidura. I, sobretot, és ben curiós que els qui reivindiquen aquest assenyat consell, tan aristotèlic, són precisament els mateixos que descuiden el fet més evident: que aquest proverbi té dos membres, es refereix a dues realitats, el cos i la ment. El més ridícul i irònic del cas és la ignorància amb què hom repeteix, com els lloros, que aquesta frase és una de les que millor defineixen «la cultura clàssica grecollatina». L’esport, fet amb coneixement, és una activitat molt sana, especialment per a la gent a qui agrada fer esport. Ho trobe perfectament recomanable si el cos ho demana i l’esperit se n’alegra. Em produeix repugnància, però, aquesta mena de fixació universal en el corpus en detriment de la mens, perquè, no ens enganyem, tret d’excepcions ben concretes, l’esport dels cretins (els qui no cultiven la mens) és immensament predominant per sobre de l’esport dels intel·ligents (els qui equilibren el corpus i cultiven la mens).

Bé, pensava jo aquestes coses excèntriques mentre veia la segona meitat del telediari, és a dir, l’enorme quantitat de temps dedicada a l’esport —l’esport com a espectacle. Si hi ha alguna cosa amb la qual no té res a veure la frase de Juvenal és precisament aquesta: l’esport com a cotilleo, l’esport com a apoteosi dels instints gregaris, l’esport com a moviment constant de notícies estúpides, l’esport com a apoteosi del tribalisme i de l’instint territorial, l’esport com a retorn al cervell rèptil —violència, territorialitat—, l’esport com a escenificació gens dissimulada de la guerra, l’esport com a opi universal contra la consciència crítica, l’esport com a substitut de l’intel·lecte (la mens sana!). De vegades apareix alguna ànima seràfica, o malintencionada, i pretén convèncer-nos que es tracta de pur espectacle i res més. Mentida! O és que algú es pot imaginar un partit de futbol on els jugadors no tinguen nom conegut sinó només número, on els equips no pretenguen «representar» cap territori sinó que tinguen noms purament convencionals? Això de la representació és ja el non plus ultra de la barroeria en l’engany: un grup de gent que habita un territori crea un equip de l’esport que siga, s’atorga un nom relacionat amb el territori i en virtut d’això passa ipso facto a representar la gent d’allà; i, és clar, si ets d’allà i no t’hi sents representat ets un traïdor i mereixes el menyspreu, la vergonya, l’insult. «Xe, ets valencià i no ets del València? A tu et pareix correcte, això?», «Soy español, soy del Madrid y de la Selección», etcètera, etcètera (es pot declinar en tots els dialectes europeus i estrangers). I així s’arriba al punt en què el ciutadà deixa de pensar en els valors irrenunciables i passa a considerar-se representat, davant la resta del cosmos, per una empresa privada obscenament lucrativa, que s’ha atribuït amb tota l’arrogància del món la legitimitat per a actuar com a metonímia d’una societat civil cada vegada més esquifida i irrellevant. Els interessos d’un consell d’administració es converteixen en els interessos dels imbècils que els fan de seguidors, que paguen de la seua butxaca i amb la seua inversió afectiva la caloreta de sentir-se part d’un ramat. La privatització dels sentiments col·lectius es fa de vegades evident sense vergonya, especialment en alguns esports, amb noms com «Pamesa Valencia», «TDK Manresa» en el bàsquet, per no dir res de la Fórmula-1 (suposat que això siga un esport, que jo no ho veig gens clar). I encara tenen la barra de remetre’s a la frase de Juvenal!

Mireu un telediari, mireu la secció de notícies esportives, escolteu amb molta atenció el que diuen els locutors, escolteu com parlen els futbolistes, els jugadors de bàsquet, escolteu les magnífiques intervencions de Fernando Alonso, de Rafa Nadal o de Pep Guardiola, aquest nou ídol dels patriotes, analitzeu-ho amb cura i amb el cap fred, i després em direu si res de tot el que s’hi diu té alguna cosa a veure amb la mens sana. I una merda empaperà!!! Aquesta reproducció constant de l’estupidesa, del cretinisme, de les frases buides, pròpies d’intel·lectes subnormals, de la irrellevància infinita, de l’insult permanent a la intel·ligència, això és el que tant apassiona els seguidors de l’espectacle esportiu. El pitjor de tot és veure com determinades persones intel·ligents i instruïdes, gent de molts llibres, cauen en aquest parany i es dediquen a desbarrar elogiant la figura quasidivina de tal entrenador o les virtuts màgiques de no sé quin jugador de no sé quin esport. I si no us agrada per l’estètica, que us agrade pel seu contingut tribal: Todo por la patria —ja han oblidat fins i tot que aquest és el lema de la Guàrdia Civil, desgraciats!

I després de comprovar tot això, mireu quin espai dediquen els telenotícies a la cultura (que sovint ni és cultura ni és res), i compareu-ho. Encara ens sorprendrem que les coses van com van. Si és que haurien d’anar molt pitjor!

I ara, si voleu, recordeu-me i demostreu-me una cosa que ja sé: que tot això són simplificacions barroeres, que l’esport és important, que no els hauria de tractar com a mongòlics, que aquest és un punt de vista elitista i intel·lectualista, bla, bla, bla, tot això ja ho sé, d’acord, com vulgueu. Però ja ho he escrit, i ja m’he desfogat, que era del que es tractava.

Sí, sí, mens sana...

dilluns, 15 de febrer de 2010

Catàstrofe o catarsi, però anunciada

Com que no tenim el do de l'endevinació, no sabem del cert què passarà el dia 2 de març amb les eleccions a rector de la Universitat de València. Però només poden passar dues coses: o que guanye Furió, encara que siga en la segona volta, o que perdem tots, la Universitat i la resta del país dels valencians. No es tracta d'un missatge catastrofista, sinó d'una pura constatació freda de com van les coses. Hi ha tres opcions: más de lo mismo, más de lo peor o un canvi raonable. El candidat "institucional" representa la deriva burocràtica, plutocràtica i genuflexa de la universitat dels darrers vuit anys; representa els estómacs agraïts, el clientelisme, la universitat com a hisenda d'uns quants señoritos sense ideals, l'aborregament conformista maquillat de manera maldestra. Després hi ha dos candidats que fan pena, aquest pijerío que té el "telèfon roig" amb Madrid sempre a mà, i no mereixen ni comentaris. La veu discordant es diu Antoni Furió, l'únic que ha despertat una part dels universitaris de la seua letargia, l'únic que és inequívocament progressista i alhora assenyat, l'únic que té present el país (és de Sueca!). L'únic que ha suscitat l'adhesió de la "classe intel·lectual", dins i fora de la Universitat (mireu qui li dóna suport i ho veureu). I l'únic que ha despertat esperances entre l'electorat, esperances d'un canvi. Ni más de lo mismo ni más de lo peor no poden vantar-se precisament d'això, i sí d'aconseguir el suport de pesos pesants, de grans càtedros i señoritos diversos. Però cap d'ells no ha reunit al seu voltant l'ambient assambleari i il·lusionat de Furió.
El 2 de març pot ser una catàstrofe, és a dir, más de lo mismo, i seria una catàstrofe perquè instauraria en l'electorat universitari la convicció que "no hi ha res a fer", que amb el vot ponderat sempre guanyaran els mateixos, que la hacienda continuarà sent una hacienda i la majoria continuarem sent uns jornalers dels señoritos fins al Judici Final. És el problema que té acumular molt de capital d'il·lusió al teu voltant. Vuit anys més d'obedients reverències al poder establert, al de la cheneralitá, al que calga. Al principi em pensava que la ideologia marcada podria perjudicar l'acollida de la candidatura de Furió entre el professorat. Tinc una imatge bastant nefasta del personal, és veritat. Però si guanya Furió, i no queda això descartat, serà una catarsi notable per part dels qui pensem que aquest no és "el millor dels mons possibles". Tot pot ser, una cosa i l'altra. I tot està anunciat, d'una manera o d'una altra. Jo, conscient que el meu vot no val ni un pebrot, donaré suport a Furió. Potser serà una catàstrofe, però almenys tindré la consciència tranquil·la.

dimarts, 9 de febrer de 2010

És una vella història


Bé, un dels temes de sempre (dissortadament): segons el baròmetre de lectura, el 45% dels espanyols no llegeix ni el diari, i el 31,4% no obre un llibre ni a hòsties. No diria jo que això explique els resultats electorals, per exemple, ja que conec lectors comprovats que són més burros que un solc d'herba, però almenys la no lectura explica moltes coses. Explica, per exemple, que Ejpaññia siga un dels països més cafres i maleducats d'Occident (la lectura no fa savis, sobre això ja hem parlat ací, però almenys sí que crea caràcter); explica, per exemple, que el pensament crític siga inexistent per aquestes latituds; explica l'antiintel·lectualisme atàvic "ejpaññiol", aquest odi a la intel·ligència (l'explica o n'és resultat? quina és la direcció de la causalitat?). En fi, supose que el més interessant i atrevit, i difícil, no seria establir els índexs de lectura de "loh ejpaññioles", uns índexs que ja sabem de tota la vida que són miserables; el més interessant, atrevit i difícil seria establir relacions de sentit i relacions de causalitat amb moltes altres coses, amb indicadors diversos de burrera i d'incivilització, o de descivilització.
Mireu la notícia en el Público i en l'Informe 2008. La lectura en Ejpaññia.

dimecres, 3 de febrer de 2010

Capitalisme filldeputesc

M'ha arribat aquest missatge, que reproduesc integre, intacte i deixant l'autor en l'anonimat. No és cap broma ni cap rumor ni cap cadena estúpida. Convindria fer-lo circular. Ja jutjareu vosaltres mateixos, el debat queda obert.

"Amics, bon vespre,

Tenc, de moment (només de moment) una consulta a fer-vos.

Sóc client habitual, en el meu poble, d'una benzineria de l'empresa Repsol. També, cada dia, els solc comprar el diari. He fet una bona amistat amb el personal d'aquesta benzineria, gent agradable i eficient.

Fa un parell de mesos, un dels dependents em va dir, amb insistència, que li compràs una caixa de taronges: en tenien exposades tres o quatre. Li vaig dir que no, que jo en tenia de meves. Va insistir, evidentment mal a pler. Durant les setmanes que seguiren, cada vegada que hi anava, insistia als clients que els compressin taronges. Ni un que és un no en volgué comprar, i ho vaig trobar molt natural. A la fi, el dependent em va dir que l'empresa (Repsol) els obligava a vendre'n tantes de caixes cada dia i que, si no aconseguien un cert nivell de vendes, els imposava una multa.

Recentment, l'"oferta" de la benzineria s'ha ampliat a vi, oli, peces de formatge, saquets de llegum divers, etc. Ningú, que jo s`piga, no en vol comprar.

Mirent enrere, m'adon que el personal, aquests mesos darrers, ha estat molt nerviós i que es comportaven d'una manera diferent de l'habitual. I han acabat de confessar-me que Repsol els obliga a vendre una certa taxa de tots aquests productes i que, si no ho aconsegueixen, els multa.

L'estat del personal de la benzineria és deplorable. En pocs mesos els he vists mudar de caràcter. Dues de les persones estan en tractament psicològic. Estan tots sotmesos a una pressió insuportable. Un d'ells, que s'ho podia permetre, ha deixat l'empresa.

Avui horabaixa hi he anat a comprar el diari i els he trobats en un estat d'excitació extrema. M'han dit, amb por vertadera, que l'"inspector" rondava per la zona. Cal dir que, sovint, hi van diversos inspectors, que el personal no coneix, per aclarir, en secret, si el personal fa o no fa aquestes funcions que li han imposat (vull aclarir que no es tracta pas de la venda de benzina i gas-oïl), sinó dels productes alimentaris.

Cap d'aquests productes no és del nostre país: oli andalús, formatge "manchego", etc.

Mutatis mutandis, aquesta infàmia de Repsol em recorda la de France-Télécom, que, amb la pressió inhumana exercida sobre el seu personal, va provocar una cadena de suïcidis.

Bé, amics, ja veieu la cosa de què va. Qualque cosa cal fer-hi.

Us voldria demanar que féssiu un parell de passes per aclarir si, a la vostra localitat o pel vostre redol, les benzineris de Repsol estan sotmeses al mateix règim. A partir dels resultats, cadascú que faci el que trobi convenient i just.

Vos preg de fer córrer aquest missatge"

dilluns, 1 de febrer de 2010

En moviment? És possible?

Què som En Moviment?
Som un moviment ciutadà d’acció política que vol reunir a totes aquelles persones que a partir de la reflexió, la reivindicació i la participació proposen un projecte de País Valencià avançat i modern i actuen en la societat per a aconseguir-lo.
En Moviment no és un partit polític. No es fonamenta en estructures jeràrquiques i opaques. És un moviment social que actua políticament per aconseguir els seus objectius. L'acció política té diverses formes de materialitzar-se i En Moviment no tanca la porta a cap d'elles.
La gent que formem part d'En Moviment procedim de diferents espais polítics, civils i socials, des d'una reflexió política i de forma voluntària sense que se’ns demane cap renúncia a idearis o militància: En Moviment és incloent, divers i plural i treballa en xarxa per a facilitar el suport mutu i amplificar la incidència del treball social que cadascú dels seus membres realitza en els seus àmbits habituals d’actuació i intervenció.
Els eixos del missatge de En Moviment són:
Poliètica: Defensem el control democràtic efectiu dels poders públics, transparència en la gestió dels recursos públics, pluralitat als mitjans de comunicació i dret a la llibertat d’informació, despolitització de l’administració pública, lluita contra la corrupció i el clientelisme, polítiques reals de participació ciutadana, polítiques de gènere, aposta decidida per la raó il·lustrada i la ciència.
Es tracta de generar un projecte polític de base local i comarcal encapçalat per la societat cívica, amb una càrrega d’innovació en participació i transparència insòlita en els partits polítics europeus del s.XX. Ha arribat el moment. Volem generar l’oportunitat, siguem protagonistes de l’evolució en positiu de la democràcia europea, entesa com la capacitat dels ciutadans de participar decididament en la pressa de decisions polítiques, trenquem les barreres que ens han fet creure inamovibles. Representem el canvi, entès no com la necessitat de governar sinó com l’oportunitat d’aportar quelcom nou, d’influir en positiu. Perquè bona part dels i les polítiques ens han defraudat i no donen les solucions necessàries per una societat nova, nosaltres, els ciutadans i ciutadanes, volem generar la nova política. Som l’antídot al segrest de la democràcia pel bipartidisme, perquè no és possible que una societat mediterrànea i plural com la nostra siga en blanc i negre. Perquè volem poder escollir en unes primàries, en les quals hi participem els ciutadans qui volem que ens represente, perquè calen llistes obertes que permeten al poble exercir el seu dret a vot en consciència més enllà dels interessos de les estructures dels partits.
Cohesió Social: Protecció i millora dels serveis públics: sanitat, educació, serveis socials i d’atenció a les persones dependents. Volem una atenció a la integració no clientelar de la nova immigració, una política d’habitatge orientada a garantir l’accés partint del parc d’habitatges buits. Per la conciliació real de la vida familiar i laboral, l’eliminació de la precarietat laboral, el dret a una renda bàsica, l’increment dels drets socials però també dels deures com a ciutadans. Perquè exigim polítiques reals d’igualtat d’oportunitats, de solidaritat, de responsabilitat.
Innovació econòmica i sostenibilitat: L’actual sistema econòmic basat en l’abús del recursos, la necessitat de consumir cada dia més i el creixement infinit ens ha portat a l’actual crisi econòmica i sobretot social reflectida en les actuals xifres inassumibles d’atur. Cal bastir un nou sistema econòmic i productiu que pose les persones per damunt dels beneficis, el treball per damunt de l’avarícia i els recursos naturals per damunt de l’abús. Per aconseguir-ho no podem posar pedaços a l’actual sistema, calen solucions valentes amb visió de futur, que generen una nova economia basada en les persones, la innovació i el medi ambient. Per això proposem que entre totes i tots donem resposta als debats oberts per: fomentar la indústria de la construcció sostenible i de les empreses d’energies netes basades en la recerca, aconseguir que l’agricultura valenciana siga rendible, generar planters d’empreses tecnològiques al voltant de les universitats, fomentar el consum responsable, les ciutats lentes i el decreixement, controlar amb fermesa les entitats financeres i l’especulació o com fer que les ajudes i prèstecs arriben als qui generen llocs de treball.
Glovalencianitat: aposta identitària pel País Valencià sense complexes, amb visió integradora. Perquè la nostra forma de ser del món és ser valencians i valencianes, alacantins i alacantines, elxans i elxanes, castellonencs i castellonenques... Som un poble, som un País En Moviment. Perquè defensem la diversitat lingüística i les cultures i volem relacionar-nos amb la resta de pobles del món des de la nostra forma de viure’l i veure’l. Perquè volem teixir lligams de respecte i cooperació entre totes les persones que conformem la humanitat partint de la riquesa que la diversitat aporta. Perquè entenem que no hi ha altra manera d’acabar amb les desigualtats i les guerres que amb el diàleg i la solidaritat cooperativa. Perquè volem ponts que sobrepassen les fronteres que ens separen. Perquè som plurilingües gràcies al valencià i volem seguir sent-ho cada dia més. Perquè creiem que hi ha una altra forma de repensar el món on totes les persones puguen dir la seva sense ser discriminats per cap prejudici. L’arrel vertebradora i punt referencial de En Moviment són les persones de les comarques, des de les quals entenem el País i la resta del món.