dimarts, 30 de març de 2010

Notes d'ecologia de la ment (2)

Principi de reflexivitat
Això que critiques o ridiculitzes en el teu adversari ho podras trobar també en "els teus", si busques amb honestedat. Si en "els teus" ets capaç de veure-ho, criticar-ho i ridiculitzar-ho ets lliure. Si no, ets captiu.

La solitud del corredor de fons
I qui són "els teus"? Pobra mònada leibniziana, escolta: tot i que tenia raó John Donne, i no man is an island, entire of itself, en realitat estàs sol, en òrbita al voltant d'un interrogant, per bé que de vegades altres òrbites se t'aproximen i modifiquen la teua trajectòria. I tu la d'ells.

Ambi-València
La natura ambivalent dels convençuts i dels fanàtics consisteix a produir enveja (perquè d'ells és aquest món, d'ells que tenen el primum movens a dintre seu) i a produir repulsió (perquè són una amenaça per a l'ecosistema humà).

Símptomes perillosos

http://www.levante-emv.com/comunitat-valenciana/2010/03/29/valencianos-encrucijada-xenofoba/691863.html

dilluns, 22 de març de 2010

Invisibilització

No afegiré res a la notícia. Mireu-la, i si voleu la comentem. Només un extracte:

"Amnistía Internacional (AI) ha reprochado hoy a España hacer "invisible" el racismo, ya que se niega a registrar oficialmente los incidentes y ataques xenófobos que tienen lugar en su territorio, con motivo del Día Mundial de la Erradicación de la Discriminación Racial.

El director de la sección española de Amnistía, Esteban Beltrán, ha explicado en declaraciones a la prensa que España figura entre los cuatro únicos países europeos que no registran este tipo de agresiones, junto a Polonia, República Checa y Luxemburgo."

divendres, 19 de març de 2010

Un petit miratge

L´altre dia, em diu un company d´institut:
-Escolta, tu ets Enric Gil, no?
-Sí.
-Tu coneixes a Pol Ferrando?
-Sí, bé, és amic d´un amic que tenim ambdós en comú.
-I coneixes a Guillem Calaforra?
-Efectivament, aquest és l´amic a qui em referia.
-És que estic llegint el seu llibre sobre Fuster, i t´he vist citat.
Si transcric aquesta petita conversa no és únicament perquè he pensat que al patier aludit li agradaria saber que hi ha gent que llig els seus llibres. Ho faig també perquè aquest breu diàleg em va fer l´efecte d´un petit miratge, d´una diminuta excletxa que em deixava entreveure un paisatge ben diferent al quotidià. “Dos professors d´institut parlant de llibres (i no dels de lectura obligatòria per als alumnes, evidentment)… Quina cosa més estranya!”, em vaig dir a mi mateix. I per què aquest sentiment d´estranyesa? Per què aquest irrisori intercanvi em va fer l´efecte d´una finestra que s´obria i deixava entrar aire fresc? La resposta no és molt complicada: perquè actualment els centres educatius són cada cop menys llocs on es difon entre el jovent l´estima per la cultura i el coneixement i cada cop més pàrquings d´adolescents. El professorat, col·lectiu amb titulació universitària, és arrossegat en el seu treball quotidià a pensar cada vegada menys en la seua àrea de coneixement i cada volta més en problemes relacionats amb el comportament dels alumnes. Sí, és cert, s´han d´evitar els tòpics: no tots els alumnes són iguals, i n´hi ha molts que són humanament encantadors i acadèmicament brillants, o com a mínim acceptables. El problema és que una sola poma podrida pot podrir les altres, i de vegades tinc la sensació que cada vegada n´hi ha més, de pomes podrides. Però les pomes es podreixen per algun motiu, i per aquest cantó et pots trobar casos com: que si els pares de fulanito s´han separat, que si fulanita viu amb els seus avis, que si el pare de sotanito s´ha suïcidat i ell el va veure penjat (són casos reals), que si el pare de sotanito està a la presó, que si la mare de sotanita diu que no pot amb ella… Darrere de l´alumne que t´insulta, et parla malament o et desafia no és difícil albirar una situació familiar que no és normal. O el problema és precisament el contrari? Que situacions familiars que no haurien de ser normals s´han convertit en normals? Que molts xiquets i adolescents d´avui es crien sense cap brúixola i sense el mínim d´atenció i d´afecte necessaris per a ser una persona emocialment equilibrada?
Aquesta petita conversa em va servir per recordar que si havia estudiat i havia decidit dedicar-me a la docència era per a transmetre l´amor per la lectura i la reflexió, i no per a fer de pare o de guàrdia civil (o de les dues coses alhora, en la major part dels casos). Els professors de secundària no hauríem de consentir que aquesta societat podrida ens obligue a transformar el sentit de la nostra tasca.

dimecres, 17 de març de 2010

Notes d'ecologia de la ment (1)

Principi d'equanimitat
1. Cara A: Tot i tothom, inclosos allò que més detestes i el teu antagonista mateix, conté elements que fins i tot tu hauries d'admetre. Busca'ls, identifica'ls, explicita'ls. Descobreix en què donaries la raó fins i tot al teu pitjor enemic.
2. Cara B: Tot i tothom, inclosos allò que consideres més afí i la persona que més estimes i admires, conté elements que fins i tot tu hauries de desemmascarar i criticar. Busca'ls, identifica'ls, explicita'ls. Descobreix en què refutaries fins i tot el teu millor amic.
3. Corol·lari: com deia un personatge de Jean Renoir (La règle du jeu, 1939): "Ce qui est terrible sur cette terre, c'est que tout le monde a ses raisons".

La pitjor ignorància
"Em sembla que veig una forma d'ignorància molt gran, difícil i temuda, que és equivalent en importància a totes les altres parts de la ignorància. [...] El fet de creure que hom sap, quan hom no sap res. Em fa ben bé l'efecte que aquesta és la causa de tots els errors que comet la nostra ment" (Plató, Sofista, 229c)
Els gairebé 2.400 anys que separen Plató de la "Theorie der Halbbildung" d'Adorno (1951) no representen res en comparació amb l'encert perenne d'aquesta observació. El pitjor no és ser ignorant, sinó ignorar i creure que se sap. No sols perquè això elimina la curiositat, sinó també perquè incrementa la pedanteria i el fanatisme. La "ignorància socràtica" no és una ascesi de modèstia, ni un truc per a provocar la lloança d'altri, sinó un símptoma de salut mental.

dissabte, 13 de març de 2010

De tota la vida

Una de les famílies de frases prefabricades que més m'alteren la pressió sanguínia és: "Això s'ha fet tota la vida", "és de tota la vida", "de sempre". En termes d'anàlisi del discurs, això exemplifica de manera clàssica el fenomen de la immemorialització. Els historiadors, almenys des de Hobsbawm i Ranger, parlen de la famosa invenció de la tradició. Els reaccionaris i els conservadors, naturalment, fan ús i abús preferent d'aquest concepte, tradició, que ells identifiquen arbitràriament amb el Bo i el Bell, el καλὸς καγαθός dels clàssics grecs. "Tota la vida" funciona com una argúcia de legitimació, com una fal·làcia temporal barroera. Com si les coses adquiriren un valor immanent pel fet d'haver passat el temps (quant de temps?) i/o pel fet d'haver-les repetit de manera cíclica, recursiva, irreflexiva, acrítica. Com si la pàtina d'òxid de ferro que cobreix la falç la convertira en més útil, més bella, més autèntica, més valuosa. Com si la bondat fóra un subproducte de la repetició o de l'antigor. Si fóra així, si l'antiguitat o la recursivitat fóren la garantia de valor, llavors per què no tornem a l'edat de pedra? Per què no ressuscitem l'esclavisme (no en sentit metafòric)? Per què no difonem l'analfabetisme, tan vell i tan tradicional com la humanitat?

No exagerem, tampoc. "De tota la vida" funciona, més que res, com un recurs de comoditat immobilista, d'esclerosi mental, d'incapacitat de canvi, d'adaptació, de millorament. Quan algú ens diu que aquest menjar el cuina "com s'ha fet sempre", o que va a la processó del poble "perquè s'ha fet tota la vida" ens suggereix (sense voler fer-ho) que té una concepció del temps i de la història senzillament primitiva. Per als qui són afeccionats a aquesta frase infecta, "de tota la vida" és una manera de rebutjar qualsevol canvi, inclosos els milloraments, per descomptat. "De tota la vida", en el millor dels casos, tradueix en paraules la falta de curiositat i de risc, l'absència d'una certa audàcia vital.

Quan algú em diu que alguna cosa és "de tota la vida", la meua reacció instintiva és preguntar-li: De tota la vida de qui? De tota la teua vida? I alguns, els més espavilats, s'adonen de sobte que són el centre del cosmos.

diumenge, 7 de març de 2010

Tornem als clàssics

Després de les coses que hem vist i sentit els darrers dotze mesos i escaig, després de les eleccions a rector, després que Madrid i la seua sucursal genuflexa hagen declarat bé d'interès cultural les corregudes de bous, delsprés dels Gürtel, després del robatori a cara descoberta de diners públics per part dels bancs, després de les massacres d'Israel a Palestina, després de l'afer de les dietes al Parlament Britànic, després del gir ultradretà del Parlament Europeu, després de tantes i tantes coses i moltes més, crec que el que paga la pena no són els Cultural Studies sinó la relectura dels clàssics:

"[...] crees que los pastores y los boyeros atienden al bien de las ovejas y las vacas, y las engordan y cuidan mirando a otra cosa que al bien de los amos y al de ellos mismos; así como también estimas que los gobernantes de los Estados --los que gobiernan verdaderamente-- piensan acerca de los gobernados de otro modo que lo que se ha establecido respecto de las ovejas, y que los atienden día y noche de otra manera que de aquella que les aprovechará a ellos mismos. Y has ido tan lejos en lo concerniente a lo justo y a la justicia, a lo injusto y a la injusticia, que desconoces que la justicia y lo justo es un bien en realidad ajeno al que lo practica, ya que es lo conveniente para el más fuerte que gobierna, pero un perjuicio propio del que obedece y sirve; y que la injusticia es lo contrario y gobierna a los verdaderamente ingenuos y justos, y que los gobernados hacen lo que conviene a aquel que es más fuerte, y al servirle hacen feliz a éste, más de ningún modo a sí mismos. Es necesario observar [...] que en todo sentido el hombre justo tiene menos que el injusto. En primer lugar, en los contratos entre unos y otros, allí donde éste se asocia con aquél, al disolverse la asociación nunca hallarás que el justo tenga más que el injusto, sino menos. Después, en los asuntos concernientes al Estado, cuando se establecen impuestos, aunque sus bienes sean iguales, el justo paga más, el injusto menos. Pero cuando se trata de cobranzas, aquel no recibe nada, éste cobra mucho. Y cuando cada uno de ellos ocupa un cargo, al justo le toca, a falta de otro perjuicio, vivir miserablemente por descuidar sus asuntos particulares, sin obtener provecho alguno de los asuntos públicos, en razón de ser justo; y además de eso, es aborrecido por sus parientes y conocidos, por no estar dispuesto a hacerles un servicio al margen de la justicia. Al injusto le sucede todo lo contrario. Hablo de aquel al que hace un momento me refería, que es capaz de alcanzar los más grandes privilegios. A éste debes observar, si es que quieres discernir cuánto más le conviene personalmente ser injusto que justo. Pues bien, lo aprenderás del modo más fácil si llegas a la injusticia más completa, la cual hace feliz al máximo al que obra injustamente y más desdichados a los que padecen injusticia y no están dispuestos a ser injustos. Esto es la tiranía, que se apodera de lo ajeno no poco a poco sino de un solo golpe, tanto con engaño como con violencia, trátese de lo sagrado o de lo piadoso, de lo privado o de lo público: cuando alguien es descubierto, tras obrar injustamente en uno solo de esos casos, es castigado y vituperado, pues los que cometen tales delitos parciales son llamados sacrílegos, secuestradores, asaltantes, estafadores o ladrones. Cuando alguien, en cambio, además de secuestrar las fortunas de los ciudadanos, secuestra también a éstos, esclavizándolos, en lugar de aquellos denigrantes calificativos es llamado 'feliz' y 'bienaventurado' no sólo por los ciudadanos, sino por todos aquellos que se han enterado de toda la injusticia que ha cometido. En efecto, los que censuran la injusticia la censuran no por temor a cometer obras injustas, sino por miedo a padecerlas. De este modo [...] la injusticia, cuando llega a serlo suficientemente, es más fuerte, más libre y de mayor autoridad que la justicia [...]".

divendres, 5 de març de 2010

Rysiek for ever


A Poznań, durant una de les agradables sobretaules a l’akademik, els companys m’informen d’una nova polèmica al voltant de Kapuściński. Un antic col·laborador seu publica una biografia sense pèls a la llengua, i la viuda de l’escriptor intenta aturar-ne la sortida per la via dels tribunals. El motiu? D’una banda, la connivència del reporter amb els serveis d’espionatge de la Polònia comunista; de l’altra, l’aparent evidència que es va inventar algunes de les coses que se li han acceptat com a fets reals.

Al tren, de camí cap a Varsòvia, llegesc a Reczpospolita alguns detalls de l’escàndol. Sembla que la senyora Alicja Kapuścińska ja ha avisat: l’editor que publique una traducció de la biografia que ha escrit Artur Domosławski, en qualsevol lloc del món, perdrà la possibilitat d’aconseguir els drets de qualsevol obra de Kapuściński. Arribe a l’aeroport, a Okęcie, i vaig directament als quioscos. Sembla que l’embolic és de categoria, i els polonesos, poc amants de matisos, s’han polaritzat al voltant de Rysiek: tal com era previsible, uns hi veuen el dimoni emplomallat, d’altres una mena de sant laic. Veig que el llibre de Domosławski acaba d’arribar a les prestatgeries i ja s’ha col·locat en el quart lloc en nombre d’exemplars venuts. El fullege, és un llibre gruixut i sembla escrit amb profusa documentació. Però el deixe, perquè al capdavall pense que encara ni tan sols no he acabat la biografia de Nowacka i Ziątek. Com a substitut, compre el número recent de Newsweek / Polska, amb un petit dossier sobre tot aquest enrenou.

Llegesc, per començar, un interessant article de Piotr Bratkowski: «Kapuściński: Koniec pewnej bajki» (“K.: la fi d’un determinat conte?”). Bratkowski, amb paraules mesurades, diu més o menys que hi ha gent que prefereix no arribar a l’edat adulta, que s'estima més creure’s els contes fins al final, mentre que les persones madures aprenen a acceptar la realitat tal com és, sense falsejar-la. Que Rysiek era membre del Partit, i que la seua pàtria era la Polònia comunista, ja ho sabíem; que se sentia revolucionari i va agafar les armes en alguns casos com ara la guerra d’Angola, ja ho sabíem; que per a sortir amb facilitat del país havia de tenir bons contactes amb el món de la policia política i de l’espionatge, ja ho sabíem. Però, sobretot, que era humà, ni déu ni dimoni, ho hauríem d’haver tingut en compte des del principi.

Tot seguit, una entrevista amb Domosławski. La llegesc amb gran interès, i intente trobar-hi alguna frase, alguna insinuació, alguna paraula que explique la maror que hi ha a Polònia. Doncs no res, ni s’hi veu res que no siga raonable, ni es percep cap tic propi dels carronyers oportunistes que viuen de destrossar cadàvers, ni res per l’estil. Un biògraf escrupolós, de mentalitat oberta, que traspua veneració pel mestre en cada frase, i que al cap i a la fi es mostra tan fidel a la veritat com el mateix Rysiek, també quan es tracta de veritats que no li agraden. Uns dies més tard es publica a El País una altra entrevista amb el biògraf, aquesta a càrrec de Julio Villanueva Chang, i la impressió que fa és ben semblant a l’anterior, tal com es pot veure en alguns dels comentaris dels lectors.

Bé, la veritat és que el maniqueisme polonès demostra que en aquell país tenen la pell molt fina i que molts encara no hi saben pensar en termes de complexitat, sense fanatismes ni autoenganys, sense condemnar ni canonitzar. Rysiek col·laborà amb els serveis secrets de la Polònia postestalinista, però els seus superiors van considerar que com a espia era una bona merda: no deia res de concret, no feia els seus deures com a agent d’intel·ligència, es dedicava a altres coses. I, naturalment, gràcies a això no té les mans tacades de sang, cosa que han reconegut fins i tot els inquisidors que l’ataquen. Però hi havia alguna altra manera de ser polonès, reporter, escriptor, voltar pel món i tornar al país? Certament no. D’altra banda, no se li pot recriminar que tinguera conviccions polítiques radicals i d’esquerra. És a dir, només se li pot recriminar des de posicions reaccionàries i faccioses, tan predominants a la Polònia beata i retrògrada d’ara mateix. Que participà en allò que pretenia descriure? Però si ell mateix va deixar dit que el periodisme imparcial no existeix! El problema de la realitat i la ficció en els seus textos és més delicat, però tampoc no representa una esmena a la totalitat del seu paper com a reporter. Alguns dels casos més vistosos (la coneixença personal amb Lumumba o el Che, per exemple) són simples malentesos que ell, certament, tampoc no es preocupà de desfer. És veritat que ara ens assaltarà contínuament el dubte sobre si tal escena d’Imperium o tal altra de Heban que tant ens agrada és una invenció o un fet real. Però afecta això realment l’altíssima qualitat descriptiva dels seus llibres, la seua capacitat d’analitzar la vida de la gent, de donar veu als qui no en tenen, de destapar la natura del poder? No, i aquest no el proporciona, de manera clara i explícita, el mateix Domosławski, que em sembla que s’ha vist superat pel ressò que està tenint el seu treball.

Trobe que està molt bé que algú ensenye els altres a veure la gent que admirem amb ulls equànimes, sense encegaments ni servilismes, com a éssers humans amb tot el que això té de bo i de dolent. Lamente que el biògraf s’haja aturat a explicar també si el seu mestre tenia amants per ací i per allà, cosa que a ningú li ha d’importar ni tan sols quan es tracta d’un personatge tan públic com aquest. Però em sembla que la polèmica, tal com es presenta a Polònia (i últimament també fora) és una immensa pixarrada fora de test. Més encara quan sembla que els «estrangers» no arribaran a comparar aquest enrenou amb el text pròpiament dit de Kapuściński non-fiction. Personalment, però, continue pensant el mateix que abans: jo, quan siga gran, vull ser com el Rysiek: savi.

dilluns, 1 de març de 2010

Globalització i canvi climàtic

Webejant una mica* he trobat una referència a una entrevista interessant amb el biòleg Aramis Latchinian. Més enllà de si la seva postura al voltant del canvi climàtic és encertada o no, em sembla interessant aportar-la ací especialment per la part final de la seua intervenció, on denuncia com la globalització del canvi climàtic serveix per a esborrar la responsabilitat local dels governs, de les autoritats. Ull viu: no qüestiona el problema a la manera aznariana, crec jo -si bé ho dic sense conèixer el llibre-, sinó que intenta plantejar-lo des d'una perspectiva més aviat localista. De fet, aquest article -potser excessivament breu per a fer-nos una idea de les opinions d'aquest autor- m'ha fet pensar sobre la idea de globalitat. El conjunt de problemes locals d'un determinat tipus en fan un de global? Potser no. Aleshores, què volem dir exactament quan parlem de gobal? Que afecta tot el planeta? Que només es pot resoldre atacant-lo entre tots? Que... No hi tinc resposta. ja fa temps que li pego voltes a l'ús quotidià del terme, tan rebregat que comença a fer-se fantasmagòric... Que en penseu?

*La font de la meva trobada ha estat Alírica, un dels blocs de la Teresa Amat.