divendres, 30 d’abril de 2010

Barbàrie civilitzada

Us suggerisc de mirar això d'ací baix amb atenció. Què en direm, de la llibertat d'inconsciència? Aquest és un exemple de la cara fosca dels americans, tan profundament odiosa (i no diguem res de països àrabs on Els protocols dels set savis de Sió són un best seller permanent). Perquè després vinguen els irracionalistes malparlant de la Il·lustració: si és que encara no hem eixit de les cavernes!!!

dilluns, 26 d’abril de 2010

Sobre la presumpta superioritat d'allò inferior

Tot un consol per a desgraciats com un servidor:

"Los tímidos perciben el mundo de una manera diferente y, al estudiarlos, muestran una actividad cerebral más intensa ante ciertos estímulos. Al parecer, eso los lleva a analizar más profundamente la información; es decir, a prestar mayor atención a los detalles, lo que los diferencia claramente de las personas que son extravertidas.

A esta conclusión llegaron los científicos de la Stony Brook University de Nueva York, de la Universidad del Sudeste y de la Academia de China de Ciencias, luego de analizar los mecanismos que regulan la introversión. Descubrieron que el cerebro de las personas tímidas percibe el mundo exterior de distinta manera gracias al rasgo que los caracteriza: "Sensibilidad para la Percepción Sensorial" o, en sus siglas, SPS. Resulta que aproximadamente el 6% de la población mundial se comporta de manera inhibida y eso es porque quien nace con esa predisposición es más sensible que la media a los estímulos, necesita más tiempo para reflexionar y para tomar decisiones. ¿Un rasgo que los hace más creativos?

Los científicos seleccionaron a 16 personas de un grupo de voluntarios y les pidieron que confrontaran dos retratos similares para que observaran los detalles. Mientras tanto, examinaron su cerebro a través de una Resonancia Magnética Funcional. Los tímidos mostraron diferencias respecto de los extravertidos. "Estuvieron más tiempo observando las imágenes y mostraron una actividad elevada en las áreas cerebrales que se ocupan de asociar percepciones visuales y sensoriales. En definitiva, su cerebro no sólo elaboró la percepción visual, sino que se activó para una elaboración más profunda de la información", contaron los investigadores.

¿Cuáles son las áreas del cerebro que se activan en los tímidos? "Según estudios recientes, en aquellos individuos con timidez patológica o Trastorno de Ansiedad Social, las áreas que se activan están relacionadas con la valoración de estímulos socialmente relevantes: la amígdala, la corteza, el prefrontal medial e insular y el estriado ventral. Esto ocurre porque tienen una sensibilidad incrementada a los estímulos sociales negativos o nuevos, considerados por ellos como amenazantes", señala Francisco Doria Medina, jefe del área clínica de Ansiedad y Estrés del Instituto de Neurología Cognitiva (INECO). Y agrega: "Este temor persistente activa los centros cerebrales que son más intensos en las imágenes obtenidas en el estudio".

"La timidez es un síntoma que se presenta para alejarse de una situación social que puede ser angustiante. Son personas sensibles a la aprobación o desaprobación de los demás", explica en la misma línea Hugo Lerner, psicoanalista, miembro de la Asociación Psicoanalítica de Buenos Aires (APdeBA), presidente de la Sociedad Psicoanalítica del Sur y vicepresidente de la Fundación para el Estudio de la Depresión.

Para Doria Medina, el resultado del estudio pudo deberse al esfuerzo de los participantes en aprobar la prueba o agradar al evaluador por temor a la potencial valoración negativa que pudieran hacer de ellos, dada su condición esencial de tímidos.

Lerner agrega datos a la investigación: "Hoy la ciencia intenta explicar muchas conductas a través de procesos biológicos. Pero, el sujeto se construye en un contexto social: es mucho más complejo que un conjunto de neuronas"."
De: http://www.clarin.com/diario/2010/04/25/um/m-02187602.htm

divendres, 23 d’abril de 2010

Notes d'ecologia de la ment (3)

Principi de raó no substantiva
A causa del poder que té la fraseologia sobre el nostre subconscient, predomina una concepció essencialista i substantiva de la raó com una cosa que es té. El fòssil lingüístic responsable d'això és tenir la raó, que evoca altres usos del verb tenir: tenir un cotxe, tenir fills, tenir dolor de prepuci. I tenir la raó, és clar. Una manera de pensar completament paral·lela respecte de la noció de veritat, ja que tenir la raó sobre una cosa seria equivalent a enunciar la veritat sobre aquesta cosa. Ho sent molt, i de segur que l'amic Tobies farà una ganyota de desacord i de reprotxe, però a mi això de "la veritat és una" em causa una repugnància visceral. Estrafent la fal·làcia de la ubicació simple de Whitehead, seria com la idea que els estats de coses del món real només admeten una única formulació lingüística correcta. Això respecte dels estats físics, perquè si parlem de valoracions estètiques i morals millor que ho deixem córrer. És clar, si la veritat és una la raó es pot tenir.
Contra aquest esquema possessiu, el principi de raó no substantiva (o no essencialista, o no cosificada) es podria resumir amb aquest aforisme: la raó no es té, sinó que s'exerceix.
Perquè les coses sempre cal intentar veure-les des de més d'un punt de vista o, com deia Foucault, penser autrement.

***

Potser és un impuls universal, ancorat en la condició humana de manera inevitable: sembla que tothom té alguna categoria d'humans que detesta sense matisos, de manera genèrica i generalitzada, algun grup de culpables per definició, algun conjunt d'elements humans intolerables perquè sí. Tothom té el seu propi jueu. Jo sóc PAS, i els PAS odien els PDI perquè són odiosos per antonomàsia; es creen l'estereotip del PDI i hi projecten tota la seua capacitat de menyspreu. Els PDI, al seu torn, trien un PAS que consideren mostra del que és allò infame i a partir d'ell generalitzen: el PAS és un grup infame. Els jueus ho fan amb els àrabs, els àrabs amb els jueus, els espanyolistes amb els catalans, els catalanistes amb els espanyols, els "autòctons" amb els immigrants, els immigrants amb "Occident", etcètera. La dinàmica nosaltres / ells, omnipresent i universal, genera en algun moment els seus propis jueus. Tu també els tens, i si vols ser just hauràs de ser sincer amb tu mateix, descobrir quins són els teus jueus, el teu Altre. I desactivar-los de la teua màquina de detestar.

***

Principi d'implicació explícita
Convé ser conscient que allò que afirmem sobre "com és el món" és una secreció ideològica de la nostra pròpia biografia i del nostre propi caràcter. Entre totes les citacions possibles sobre això (per exemple, Nietzsche al principi de Més enllà de bo i dolent), n'hi ha una que m'agrada especialment:

"The history of philosophy is to a great extent that of a certain clash of human temperaments. Undignified as such a treatment may seem to some of my colleagues, I shall have to take account of this clash and explain a good many of the divergencies of philosophers by it. Of whatever temperament a professional philosopher is, he tries when philosophizing to sink the fact of his temperament. Temperament is no conventionally recognized reason, so he urges impersonal reasons only for his conclusions. Yet his temperament really gives him a stronger bias than any of his more strictly objective premises. It loads the evidence for him one way or the other, making for a more sentimental or a more hard-hearted view of the universe, just as this fact or that principle would. He trusts his temperament. Wanting a universe that suits it, he believes in any representation of the universe that does suit it. He feels men of opposite temper to be out of key with the world's character, and in his heart considers them incompetent and 'not in it,' in the philosophic business, even tho they may far excel him in dialectical ability."

William James, "The Present Dilemma in Philosophy", dins Pragmatism. A New Name for Some Old Ways of Thinking.

dijous, 15 d’abril de 2010

La continuïtat del franquisme

http://www.rebelion.org/noticia.php?id=104096

Andròmines en Sant Jordi


L'última novel·la del nostre amic Rafa Gomar, Andròmines (ed. 3i4), ha estat seleccionada per l'entitat Omnium Cultural com una de les novetats editorials que podria ser escollida com a llibre recomable pel Sant Jordi d'enguany.
Per a fer possible aquesta tria, Omnium Cultural ha seleccionat més de 170 novetats editorials repartides en tres categories:
Ficció,
No ficció i
Infantil i juvenil.
La novel·la de Rafa Gomar està dins de la categoria de “Ficció”. La tria es fa mitjançant la votació que pot fer qualsevol internauta, però únicament és pot votar per una obra. El procediment és: entrar a la pàgina web d'Omnium Cultural (http://www.omnium.cat)-“Quin llibre regalaràs per Sant Jordi?-Tria, remena i vota”.
No fa falta dir (però ho diré) que seria una gran alegria que la novel·la del Rafa siga escollida com a ""llibre recomenable" per Omnium Cultural; una, perquè li farien una bona i merescuda publicitat, i altra, perquè, efectivament, és una novel·la ideal pera a regalar en Sant Jordi (o en qualsevol moment). Tant el llibre com el Rafa es mereixen el nostre vot!

dimarts, 13 d’abril de 2010

La jerarquia es posa nerviosa

No volia tractar el tema de com es van destapant els abusos criminals de l'església catòlica sobre el tema de la pederàstia, perquè al cap i a la fi això apareix diàriament en els mitjans de comunicació (et pour cause!, perquè vaja, qui no vulga pols que no vaja a l'era: el diario lo dise, y la naturalesa lo demuestra). Però casualment he anat a parar a aquest blog catòlic, amb declaracions d'un membre de la jerarquia, i no he pogut tolerar-ho més. Ja sé que hem tingut tremendes trifulques en aquest Patio sobre l'església y sus muchachos, i no voldria ferir la sensibilitat de ningú, però vaja: no només és que la multinacional de la salvació funciona com una institució opaca i més enllà de la llei i de la justícia, que acull i encobreix els seus delinqüents; no és ja que els alts responsables vagen responent amb evasives, que si es tracta de "rumors malèvols", que si "ens volen mal", etcètera. No es tracta ja de si un encobridor com el ciutadà Joseph Ratzinger, de professió inquisidor i papa, podria o no podria ser jutjat per tapar a consciència delictes gravíssims. No. Ara es veu que alguns jerarques s'estan posant nerviosos i ja els parla la llengua que dóna gust. El mamífer en qüestió, bisbe emèrit de Grossetto, diu que tot aquest enrenou és cosa muntada per jueus i maçons (de què em sona això? no és el contubernio judeomasónico?). Ells no han de demanar perdó per res, diu aquest fill d'una resacsà de putes. Però atenció, llegiu-ho tot: Hitler no era només un boig, sinó que el seu furor criminal "es va desencadenar pels excessos i les malversacions econòmiques i dels jueus que destrossaren l'economia alemanya". I continua, i continua, etcètera. Ho voleu més clar? No cal fer grans esforços d'interpretació, em sembla. I no espereu que vinga la resta de la jerarquia en massa a desautoritzar les paraules del bisbe Babini, no, no ho espereu, perquè no ho faran, els desgraciats. Més encara: els catòlics decents, que per declaracions com aquestes haurien d'estar esgarrifats fins a l'apostasia, no se li tiraran al coll, no, ni faran una vaga d'hòsties caigudes per protestar contra uns capos delinqüents i criptonazis (ui no, perdoneu, val més fer costat a aquesta organització criminal, a veure si la canviem des de dins, i així la millorem... A més, que l'església catòlica està tan plena de bones persones que aquestes idees, encara que les diga un bisbe, són irrellevants... és clar, i aleshores ens passem pel forro el principi de jerarquia, però amb el nostre silenci acceptem per omissió la ideologia de la jerarquia...). Després vindran ploriquejant i dient que ells no feren res de dolent durant la segona guerra mundial, etcètera. En fi, podria utilitzar diversos apel·latius per a aquestes merdes de color porpra, per a aquests fillsdeputa que els haurien d'empalar sense compassió, però vaja, seré moderat i només diré que cagallons de sotana com el tal "monsenyor" (una merda per a tu!) Sturmbahnführer Giacomo Babini (Heil!!!) em mereixen els pitjors insults de què sóc capaç. I me'n sé uns quants, d'insults!

dimecres, 7 d’abril de 2010

Atenció: Zimbardo!

Sóc poc aficionat a Redes 2.0, el programa del Punset, perquè massa sovint confon la divulgació de la ciència (senzillament imprescindible) amb els reduccionismes més tronats: la psicosociobiologia, per exemple, etcètera. A més, molt sovint empra conceptes i arguments de manera molt inconsistent, i això em resulta irritant. Reconec, però, que el programa de despús-ahir va ser molt i molt interessant: ni més ni menys que una entrevista a Philip Zimbardo. Alguns de vosaltres recordareu que és el pricòleg autor del famós "experiment de Zimbardo", un simulacre de presó amb falsos presoners i falsos guàrdies que va acabar com el ball de Torrent. Sobre allò, i no sé si també sobre el conegut llibre de Zimbardo (El efecto Lucifer, que fa poc s'ha publicat en castellà), es va fer la tremenda pel·lícula d'Oliver Hischbiegel Das Experiment, que a mi em va deixar una nit sense dormir. Doncs bé, Punset i Zimbardo mantenen una conversa molt interessant, puntejada amb imatges de l'època de l'experiment. La quantitat de temes importantíssims que hi apareixen insinuat és respectable: la natura humana, el determinisme ambiental, la natura del mal, la influència del pas del temps (o de la concepció del pas del temps) en la personalitat i, atenció, les petites o grans heroicitats de la vida real (Zimbardo manté un projecte d'enciclopèdia dels herois, per Internet, que té gràcia). Us deixe ací el programa, i si voleu el comentem (35 min.). I si no voleu comentar res, pos fale, au.

Redes 2.0 (4/03/10): La pendiente resbaladiza de la maldad



Ah, se m'oblidava, s'hi parla també del no menys famós "experiment de Milgram", sobre els efectes de l'obediència a l'autoritat. Per a mirar tots dos experiments amb perspectiva, us recomane la lectura de Holocaust and the Modernity, de Zygmunt Bauman, a més de veure la pel·lícula Die Welle (L'onada), que em passaren aquest estiu mentre era a Alemanya, i que començà a comentar Melusina fa bastant temps. També molt apta per a un debat, per cert. Hala.

dijous, 1 d’abril de 2010

L'univers

Ací us copie una carta i una direcció d'un vídeo sobre l'univers que pense que us pot interessar. És imprssionat!


PONED LA PANTALLA COMPLETA Y ENCENDED LOS ALTAVOCES. ES UNA MARAVILLA

Hace apenas unas semanas, el Museo Americano de Historia Natural colgó en la red este espectacular vídeo, una reconstrucción informática que muestra un "viaje" desde la superficie de la Tierra hasta los límites del universo conocido. Desde su publicación, casi dos millones de personas lo han visto ya en la web del museo, pero en España este excepcional trabajo sigue siendo prácticamente desconocido. Lo que hace que este vídeo sea único y diferente a la mayoría de los que se han hecho hasta ahora es que todo lo que en él aparece está basado en datos reales. Es decir, que no se trata de un vídeo "artístico" realizado según simples criterios estéticos, sino de una auténtica reconstrucción, pieza a pieza, de todo lo que sabemos sobre el universo en que vivimos. Todo, desde las trayectorias de los satélites que orbitan la Tierra, hasta la posición de todas las estrellas, galaxias o lejanísimos quasares, está basado exactamente en los datos que tenemos sobre cada uno de esos objetos. O para ser más precisos, en los datos del Sloan Digital Sky Survey, que componen la que quizá sea la visión más completa del universo de que disponemos hasta el momento. A pesar de todo, y debido a la posición geográfica en la que se encuentra el telescopio de dos metros y medio del Apache Point Observatory, en Nuevo México, que es el que utiliza el Sloan Digital Sky Survey, existen zonas "oscuras", es decir, áreas del universo que el telescopio, físicamente, no puede observar. Por eso, en el vídeo, la distribución de las galaxias observadas tiene la forma de dos conos unidos por la punta (el punto de unión es la Tierra), y el resto aparece en negro. En total, el trabajo comprende casi un millón de galaxias y más de 120.000 quasares. El viaje, que comienza en el Himalaya, termina en el límite mismo de lo que podemos observar con los instrumentos más potentes de que disponemos, los ecos del Big Bang, a 13.700 millones de años luz de distancia, y sirve para que todos nos demos cuenta, de una forma directa y visual, de lo insignificantemente pequeño que es nuestro mundo, incluso nuestra galaxia, si se compara con todo lo que hay "ahí fuera"...

http://www.youtube.com/watch?v=17jymDn0W6U&feature=player_embedded> ------------------------------------------------------------------------------------------