dijous, 27 de maig de 2010

... va engegar la seva música d'assassinat.

Tornem a Kafka, doncs. Abans de pensar en altres coses, em decidesc a penjar aquí el text següent, que trob deliciós i em suggereix moltes coses sobre la màgia (i la punyeteria) de les traduccions. És una nota a peu de pàgina d'un article sobre traducció/reescriptura poètica a càrrec d'Arnau Pons, a qui ja ens vàrem referir en el debat anterior. (En trobareu la referència exacta al final.)

====================

"Vegeu: Franz Kafka, El procés. Traducció i pròleg de Gabriel Ferrater (Proa 1991, p. 62): «Al mateix moment, un gramòfon que s’havia gastat per barris millors va engegar la seva música d’assassinat.» Amb «música d’assassinat», com qui diu «música de vals», «música de por», «música de dibuixos animats» o «música de suspens», un pensa en la banda sonora d’una pel·lícula pròpia del gènere o en unes notes d’intriga. La frase de Kafka (segons l’edició de Brod, que coincideix amb l’edició crítica dels manuscrits) diu: «Eben begann ein in besseren Stadtvierteln ausgedientes Grammophon mörderisch zu spielen», en el sentit que el gramòfon en qüestió, de tan deteriorat, va començar a sonar —textualment— d’una manera mortífera. La traducció francesa de Bernard Groethuysen (París, Gallimard, 1957, p. 91) es decanta per una expansió grandiloqüent (és evident que no s’ha entès l’alemany): «Au même moment, un gramophone, qui avait usé sa première vigueur dans des quartiers plus luxueux, entonna un hymne vainqueur.» La castellana de R. Kruger (Madrid, Edaf, 1987, p. 77) no s’embala menys: «Al mismo tiempo empezó a sonar un gramófono, que sin duda había conocido mejores tiempos en barrios más adinerados, con tal estrépito, que hería los tímpanos menos sensibles». La d’Isabel Hernández (Madrid, Cátedra, 1989, p. 96) és la més arranada: «Al mismo tiempo un gramófono, envejecido en barrios mejores, comenzó a sonar de un modo criminal.» José Rafael Hernández Arias (Madrid, Valdemar, 2001, p. 376) combina les dues anteriors: «En ese momento comenzó a sonar un gramófono de un modo criminal: era un viejo aparato que sin duda había conocido tiempos mejores en un barrio más elegante.» La de Miguel Sáenz (Barcelona, Debolsillo, Galaxia Gutenberg, 2003, p. 46), que segueix l’edició crítica dels manuscrits, interpreta el «mörderisch» i se salta inexplicablement —una badada?— un bon tros de la frase original: «En aquel momento, un gramófono comenzó a sonar ensordecedoramente.» De Ferrater a Sáenz tenim diversos exemples de reescriptura poètica. Compte: faig servir el terme «poesia» i «poeta» en el mateix sentit que Benjamin, quan parla de Kafka com a «Dichter» —en alemany no sorprèn."

PONS, Arnau (2005): “La reescriptura poètica?”. Reduccions. Revista de poesia, 81-82 (Vic), p. 113-155 (nota a la p. 117).

dimarts, 25 de maig de 2010

DAU AL DANT (Traduttore dantesco torturato)

Per tal de seguir amb els diversos fils sobre les minúcies de la traducció, proposo a debat el que ve tot seguit. Originàriament és part d’un correu electrònic, que he preferit no retocar gaire.

Un dels textos de Mandelstam que he de traduir, el més extens i enrevessat, és l'assaig que en l’original rus duu per títol "Razgovor o Dante". És a dir, "Conversa sobre el Dant"; o "... sobre Dant"; o "... sobre Dante". La paraula "razgovor" indica una certa familiaritat (retòrica) i és equivalent a l’alemany “Gespräch” o al polonès "rozmowa". O sigui, “conversa”. En espanyol l’han traduiït dues vegades (J. García Gabaldón i S. Ancira) com a “coloquio”, suposo que perquè el mot “conversación” sonava massa solemne i allargassat… Però això no és el que importa, ara.

En el títol hi ha el primer problema gros, i em temo que serà impossible arribar a una conclusió. Però caldrà triar. La GEC incorpora "Dant", en la forma catalanitzada i sense article. Altres, no sé si més cultistes o més propers al llenguatge popular, insisteixen en "el Dant", que a mi em sona quasi medieval i una mica pedant. I uns altres encara diuen "Dante" a la italiana, i defensen que els noms estrangers no s'han de traduir mai. Jo no ho tinc gens clar en aquest cas concret. Sí que puc afirmar que em quedo amb Maquiavel i Miquel Àngel, en la forma catalana (amb article o sense segons el grau de formalitat).

Mentrestant, intento temptejar el terreny i demanar punts de vista sobre com esmentar l’incomparable Alighieri. Potser ho comentaré també a algun italianista de la UB, que ja em puc imaginar què em dirà. Si algú té una opinió formada i la vol exposar aquí, li estaré agraït. Ah, i també sóc conscient que la percepció de l’ús de l’article personal a València no és la mateixa que a Barcelona o a Mallorca, la qual cosa embulla més l’assumpte…

I encara una altra observació. Si no vaig molt errat, en italià dir "il Dante" no és gens ortodox, ja que em sembla que l'ús de l'article només és normatiu davant de cognoms (l'Alighieri, il Boccaccio, il Leopardi, etc.). Però podria anar errat.

Per acabar, adjunto més avall l’opinió d’Arnau Pons, poeta i assagista, mallorquí establert de fa temps a Barcelona, que en això sembla tenir les coses ben clares. No tothom ho veu igual, però.

Salut.

Seb.

===============================
[…]

M'he avesat a dir el Dant, després de llegir els seus traductors catalans. Vet aquí aquesta pàgina que obro a l'atzar:

http://www.joanfmira.info/general/calaix.php?id=71

És un d'aquests noms que la tradició literària no només ha catalanitzat, sinó també nostrat, amb Febrer, Sagarra i Mira. Sempre li hem tingut una estima molt especial, diria jo.

I a "Carrers de frontera" (2007) vaig ser taxatiu: el Dant.

Pel que fa a Mandelstam, no dubto ni un segon que si jo el traduís diria "Conversa sobre el Dant". Hi ha un grau de familiaritat, de penetració i d'implicació que bé demana l'ús de l'article.

Ara: tu signes i tu decideixes. Serà la teva traducció. Jo només faig una mica de motor, d'impulsor.

(Arnau Pons, 24.04.2010)

dijous, 20 de maig de 2010

Traduttore pierdolino il puteggiato

Avui tenia ganes de continuar amb un altre capítol de la sèrie "traduccions comparades" dedicat a Kafka, però entre les notícies que s'acumulen sobre la riuada a la meua estimada Cracòvia, i les coses que em van quedar pendents en "Traduttore torturato", vaja, no em sé concentrar.
Com a substitució del Kafka, ací teniu un comentari que volia fer l'altre dia. Hem parlat de calcular l'impacte sobre el lector, de traduccions de literatura que haurien de ser literàries, d'equivalència i exactitud, etc. Doncs bé, un eximpli per a incitar a la discussió, si en teniu ganes. Fullegem una de les traduccions més autoritzades al castellà de les odes de Píndar, publicada en una col·lecció d'enorme prestigi. Busquem el principi de la primera olímpica (v. 1-23):

(T1)"A HIERÓN DE SIRACUSA,
VENCEDOR EN LAS CARRERAS DE CABALLOS

Lo mejor, de un lado, es el agua y, de otro, el oro --cual encendido fuego
en la noche-- puja sobre toda riqueza que al hombre engrandece.
Pero si atléticas lides celebrar
deseas, corazón mío,
no busques más cálido que el sol
otro astro brillando en el día por el desierto éter,
ni ensalzar podríamos competición mejor que la de Olimpia.
Desde allí el himno multiafamado se trenza
en las almas de los sabios, para que canten
al hijo de Crono los que llegan al opulento
y venturoso hogar de Hierón,

Antrístrofa
"que el cetro mantenedor de justicia gobierna en Sicilia
rica en frutos, cosechando las cimas de las virtudes todas,
y espléndidamente se adorna también
con la delicia de la música y los versos,
como los que cual niños alegres junto a su amigable
mesa cantamos con frecuencia nosotros varones.
¡Vamos!, la dórica lira del clavo
descuelga, si en algo el encanto de Pisa y Ferenico
tu mente abismó en los más dulces pensamientos,
cuando junto al Alfeo corrió, su cuerpo
entregando a la carrera sin ayuda de espuelas,
y con la victoria maridó a su dueño,

Épodo
al rey de Siracusa, que se goza en los caballos."

El meu amic Uno Que Pasaba Por Aquí (li respectaré el pseudònim), enfadat davant aquesta casta de traduccions, fa uns dies proposava en el seu blog una versió alternativa. Fa així:

(T2) "Lo mejor es el agua.
Puja el oro
Cual nocturno fuego encendido
Sobre toda riqueza que engrandece
Al hombre.
Pero,
Si celebrar deseas, corazón
Mío, atléticas lides, en el día
No busques más cálido que el Sol
Otro astro brillante en el desierto éter.
Competición mejor que la de Olimpia
Ensalzar no podríamos. Desde allí
Se trenza en las almas el muy celebrado
Himno de los sabios, para que al hijo
De Crono canten quienes llegan
Al opulento y venturoso hogar de Hierón.
Con justo cetro gobierna Sicilia,
Rica en frutos, cosecha las cimas
De las virtudes todas, y espléndida
Se adorna también con la delicia
De la música y los versos, como los que,
Cual niños alegres junto a su amigable mesa,
Cantamos con frecuencia nosotros,
Los varones.
¡Vamos!
Si en dulces pensamientos abismó tu mente
El encanto de la tierra de Pisa,
Cuando junto a las aguas del Alfeo,
Entregando su cuerpo a la carrera
Sin ayuda de espuelas, Ferenico
Corrió, para unir la victoria
A su dueño, el rey de Siracusa,
Que en los caballos se goza,
Descuelga del clavo la dórica lira."

El meu grec és molt justet, però potser algú el recorda millor que jo:

ἄριστον μὲν ὕδωρ, ὁ δὲ χρυσὸς αἰθόμενον πῦρ
ἅτε διαπρέπει νυκτὶ μεγάνορος ἔξοχα πλούτου:
εἰ δ᾽ ἄεθλα γαρύεν
ἔλδεαι, φίλον ἦτορ,
μηκέθ᾽ ἁλίου σκόπει
ἄλλο θαλπνότερον ἐν ἁμέρᾳ φαεννὸν ἄστρον ἐρήμας δι᾽ αἰθέρος,
μηδ᾽ Ὀλυμπίας ἀγῶνα φέρτερον αὐδάσομεν:
ὅθεν ὁ πολύφατος ὕμνος ἀμφιβάλλεται
σοφῶν μητίεσσι, κελαδεῖν
Κρόνου παῖδ᾽ ἐς ἀφνεὰν ἱκομένους
μάκαιραν Ἱέρωνος ἑστίαν,
θεμιστεῖον ὃς ἀμφέπει σκᾶπτον ἐν πολυμάλῳ
Σικελίᾳ, δρέπων μὲν κορυφὰς ἀρετᾶν ἄπο πασᾶν,
ἀγλαΐζεται δὲ καὶ
μουσικᾶς ἐν ἀώτῳ,
οἷα παίζομεν φίλαν
ἄνδρες ἀμφὶ θαμὰ τράπεζαν. ἀλλὰ Δωρίαν ἀπὸ φόρμιγγα πασσάλου
λάμβαν᾽, εἴ τί τοι Πίσας τε καὶ Φερενίκου χάρις
νόον ὑπὸ γλυκυτάταις ἔθηκε φροντίσιν,
ὅτε παρ᾽ Ἀλφεῷ σύτο, δέμας
ἀκέντητον ἐν δρόμοισι παρέχων,
κράτει δὲ προσέμιξε δεσπόταν,
Συρακόσιον ἱπποχάρμαν βασιλῆα. λάμπει δέ οἱ κλέος / [...]"

(Podeu sentir l'original ací).

Clar, ací ens faria falta el criteri infal·lible i refinadíssim del nostre tan enyorat Númida (OH TU, JESÚS CABEZAS TANCO, SI ESTÀS A L'ALTRA BANDA DE LA FIBRA ÒPTICA MANIFESTA'T!!!), de manera que haurem d'anar a les palpentes (o "a la palpa", que diuen al meu poble).

La pregunta és: fins a quin punt el genus sublime que guia l'original ha estat transmès correctament en la versió de T1? O, si voleu una bateria de preguntes: fins a quin punt el lector grec antic de Píndar sentia aquest estranyament que sentim en llegir la versió de T1? És la versió de T2 més legible per a nosaltres que l'original per a un grec antic? Fins a quin punt la transparència de la traducció justifica l'eliminació de l'estranyament (остранение, que dirien els formalistes russos) poètic de l'original?

Si comparem l'original i les traduccions, veiem de seguida que T1 talla els versos on li dóna la gana, i com que la magnífica "retraducció" de T2 no es basa en l'original assumeix aquesta arbitrarietat i encara l'amplifica. Ja ho sé, això és un argument a favor de les traduccions directes i en contra de les "versions" indirectes, però el que no tinc clar és fins a quin punt la "intel·ligibilització" dels originals no és també, al seu torn, una "mala" traducció. I que conste que T2 m'agrada molt més que T1! Però el que conta no és el meu plaer com a lector, sinó l'equivalència hipotètica entre la lectura de l'original a mans d'un indígena i la lectura de la traducció en les nostres mans. No ho sé. A veure què en penseu.

dilluns, 17 de maig de 2010

Puta València odiosa


Anava a continuar amb l'interessantíssim debat sobre traduccions de l'entrada anterior, però permeteu-me un incís, i demà o despús-demà l'esborraré. És perquè he recordat que avui obren per última vegada els cines Albatros, de València, després de 25 anys dedicats al cinema d'autor, a les pel·lícules independents i de qualitat (no sempre, però només allí), en versió original subtitulada. Tanquen perquè des de fa temps només perden diners, i és clar, no són una ONG. Això vol dir que aquesta ciutat, amb prop d'un milió d'habitants, no és capaç de mantenir dos cinemes de qualitat (l'altre és els Babel, i són dels mateixos propietaris... mal rotllo...). És a dir, que és una ciutat de merdosos analfabets, predominantment, on la vida intel·ligent no arriba ni a minoritària, ni a catacumbal, ni a res. Cada vegada hi ha més motius per a fer com deia l'altre dia l'Exemplator, convertir el País Valencià en un polígon de proves nuclears. Però, al contrari que ell, jo posaria l'epicentre a València. Una ciutat que per a mi ja és pràcticament un erial, un desert, un forat hostil en el cul del món. Miserable València, vas tancar el magnífic cine Xerea, i tants altres, has tancat les millors botigues de música, com ara Vuelo a Berlín, has tancat llibreries, has liquidat moviments cívics, València, ets la ciutat més merdosa que he conegut mai, València, t'odie més enllà del que es pot odiar una ciutat, ets un contenidor on les persones s'han de camuflar o fugir, on a banda de la intel·ligència clandestina només viuen rates, panderoles i fills de puta. València, tant de bo un dia et caiga un immens colló damunt, de 150 quilòmetres quadrats. Puta ciutat insuportable, así te pudras, ofegada en la teua pròpia merda.

divendres, 14 de maig de 2010

Traduttore torturato

Com a seqüela de l'agradable tertúlia precedent, i mentre vaig perpetrant el pròxim capítol de la sèrie "Versions comparades" que us infligiré, ve't ací uns quants postulats que em semblen discutibles, en el sentit de "dignes de ser discutits".

1. Fins i tot en un text (o enunciat) en la nostra pròpia llengua, i procedent del nostre mateix moment sincrònic, diastràtic i diafàsic, hi ha matisos i connotacions que se'ns escapen. Un text d'un altre moment històric arrossega una galàxia de vincles semàntics i de lligams que, per a entendre'ls, hauríem de disposar d'un aparell de notes molt superior al text mateix. Si el text procedeix d'un altre idioma, la diferència entre el que pensava l'autor i el que nosaltres transmetem és encara més gran. Finalment, si ens enfrontem a un text d'un altre idioma i d'un altre moment històric el saldo serà sempre, inevitablement, irrisori. I és que tot és traducció. El que ens hauria de sorprendre no són aquestes dificultats, sinó el fet mateix que hi haja traduccions, perquè la intercomprensió és en realitat un miratge.

2. Un text en prosa i sense intencions estètiques només es pot traduir bé si ens guia el propòsit de la màxima exactitud lèxica i de la màxima fidelitat a l'original, convertides en una versió que resulte perfectament natural en la llengua d'arribada. Per contra, els textos literaris (i els poètics de manera predominant) s'han de traduir sempre equilibrant tres factors: la reproducció íntegra del contingut de l'original, l'acceptabilitat en la llengua d'arribada i l'equivalència entre l'impacte hipotètic de l'original (sobre un parlant de la llengua i del moment en qüestió) i l'impacte de facto de la traducció (sobre un parlant de la llengua i del moment del traductor). Tota traducció literària ha de ser estètica; tota traducció utilitària ha de ser útil.

3. La traducció és com un viatge per senderos que se bifurcan, en què constantment estem triant uns camins que exclouen els altres. Per evitar les incongruències, quan apareixen, el traductor ha de fer marxa enrere i desfer no sols les tries més directament problemàtiques, sinó també les altres que hi estan lligades. I la qualitat del resultat no és quelcom que es puga definir, sinó un fet nu, el resultat d'una pràctica que té com a rerefons un ideal impossible de descriure i de cosificar. Com l'equilibri aristotèlic: sabem quan hi és i potser sabem aconseguir-lo, però no sabem determinar en què consisteix ni com es pot assolir.

4. Quins coneixements ha de suposar el traductor que té el lector? Com més aparell paratextual faça, millor; com menys coneixements pressupose, millor.

5. El millor traductor és el que treballa de manera que la seua presència és invisible, el que crea en el lector la il·lusió impossible d'estar llegint un original. Quan el traductor es fa notori, malament rai. Per això és una feina tan desagraïda: si la fas bé, tothom parla del llibre i no del traductor; si la fas malament, les hòsties són totes per a tu.


Dic jo, per anar obrint boca. Si algú vol entrar en matèria, convidat està.

dijous, 6 de maig de 2010

Una ració de Faust

Que no es perden els bons costums! Tornem a les tradicions amb un passatge de les primeres pàgines del Faust de Goethe, per als qui no tinguen l'edició que vaig publicitar ací fa uns mesos (però encara hi ha algú que no tinga la nova traducció del Faust????).

Parla Mefistòfil, adreçant-se a Déu, sobre l'ésser humà. Comencem amb l'original:




Ein wenig besser würd' er leben,
Hätt'st Du ihm nicht den Schein des Himmelslichts gegeben;
Er nennt's Vernunft und braucht's allein
Nur tierischer als jedes Tier zu sein.
Er scheint mir, mit Verlaub von Euer Gnaden,
Wie eine der langbeiligen Zikaden,
Die immer fliegt und fliegend springt,
Und gleich im Gras ihr altes Liedchen singt;
Und läg' er nur noch immer in den Grase!
In jeden Quark begräbt er seine Nase


Els assenyats i afortunats que tenen el llibre, per favor, que el deixen estar ara mateix. Entrem en matèria sense donar noms:


Traductor A
"Jo crech qu'aniria un xic menys malament si no li haguessis donat aquell raig de ta llum divina. Ell ne diu rahó y no mes s'en sab servir per ferse mes bestia que les bestias. A mi se m'afigura, parlant ab perdó, com una cigala que va mitj volant y mitj saltant ab sas grans camas, per l'herba dels camps cantant sempre la mateixa cançó. Y encara, no s'en mogués de l'herba, perque lo cert es que tot sovint fica el nas en el llot."

Deliciosa versió de grafia i expressivitat antiquades, col·loquial i prosaica, una mica ruralota i obesa, autèntica.


Traductor B
"[...] Millor viuria
sense el reflex del cel que li donares,
perquè ara se'n preval: en diu raó,
i només se'n serveix per fer pitjor
que els animals que al seu voltant posares.
Me'l figuro --si hi ha permís, Altesa--
l'insecte camallarg, que aquí fa un salt,
allà un vol, però acaba sempre igual
amb l'enutjós ric-ric, colgat a la devesa.
Si s'ajagués a l'herba solament!
En qualsevulla toll el nas enterra."

Jo diria que B fa parlar Mefistòfil no com un sarcàstic dimoni maliciós, sinó com un veritable aristòcrata il·lustrat.


Traductor C
"Viuria una mica millor
Si el raig de llum del cel no li haguessis donat;
En diu 'raó', i només ho vol
Per a ser més bestial que les bèsties.
Em sembla, amb permís de Vostra Mercè,
Com una cigala de llargues potes,
Que sempre vola, i volant salta,
I a l'herba segueix amb la cançoneta.
Si almenys jagués encara damunt l'herba!
Fica sempre el seu nas en qualsevol fotesa."

El traductor C sembla preocupat per un equilibri entre l'exactitud i la musicalitat, però de seguida veurem que algunes de les seues opcions són discutibles. Anem al darrer de la llista:


Traductor D
"Un poc millor podria viure
si no li haguesses dat la llum del sol celeste,
en diu raó i sols li serveix
per a ser més brutal que tots els bruts.
Em sembla, amb el permís de Vostra Senyoria,
com la cigala camallarga,
que sempre vola i volant saltirona
i en l'herba canta una vella corranda.
Encara bo si s'estigués a l'herba!
En tot merder ha de ficar el nas."


Observacions, vers per vers
1. Des del punt de vista rítmic, la millor traducció em sembla que és la de D: 8 síl·labes en 2 hemistiquis de 4. "Un poc millor podria viure", perfecte. Però introdueix un modal que no és de l'original, "podria", cosa que no fa C, més exacte (tot i que rítmicament no tan encertat: 8 síl·labes amb el ritme v-vv-vv-).

2. Atès que la literalitat de "la resplendor de la llum del cel" esclafaria tot el vers, A i D transmeten Schein amb "raig". No és exacte, però pot servir. Menys exacte encara és dir-ne "reflex del cel", com B. "La llum del sol celeste" (D) no m'acaba de convèncer: ni en l'original no apareix die Sonne, ni hi ha cap "Sol" que no siga "celeste". Tot i que no em satisfà, em quede amb D en aquest punt.
3. Tot i que no apareix en Goethe perquè no formava part de les convencions del moment, preferesc que en l'ús metalingüístic de "raó" es pose la paraula entre cometes, com fa D. A més, "braucht's allein" és per a mi "ho empra només", de manera que "només ho vol" (C) o "sols li serveix" (D) només s'expliquen per raons mètriques i rítmiques. "Només se'n serveix" (B) em sembla exacte.

4. "Per ferse mes bestia que las bestias" (A) i "per a ser més bèstia que les bèsties" (C) em convencen més que "per fer pitjor / que els animals que al seu voltant posares" (B). "Per a ser més brutal que tots els bruts" queda bé, però desapareix la referència als animals o bèsties, i a més això de "els bruts" em sembla discutible.

5. La de D és la millor de les quatre, perquè és fidel i alhora manté el ritme molt be, mentre que C cau en aquest punt: compareu "Em sembla, amb permís de Vostra Mercè," amb "Em sembla, amb el permís de Vostra Senyoria". El primer fa 4+4, més paregut al decasíl·lab original, però el segon 6+6, menys abrupte que el de C. Em quede amb D.

6. "Com una cigala de llargues potes" (C) és pedestre, però no tant com "una cigala [...] ab sas grans camas". "L'insecte camallarg" (B) m'agrada més, però és que es tracta d'una cigala, no de qualsevol insecte. La de D m'agrada: "com la cigala camallarga".

7. "die immer fliegt und fliegend springt": "va mitj volant y mitj saltant" (A) és un bunyol. "Aquí fa un salt / allà un vol" (B) ho malentèn igualment. C s'hi acosta més: "Que sempre vola, i volant salta", però no, no "salta", sinó "saltirona", com bé diu D.

8. "Per l'herba dels camps cantant sempre la mateixa cançó" és una expressió molt de la terra, molt genuïna. Llàstima que siga en prosa. La versió de B és un galimaties gongorí. "I a l'herba segueix amb la cançoneta" (C) m'agrada, tot i que no transmet l'adjectiu alt ("vell") de l'original. La versió de D és bona: "i en l'herba canta una vella corranda", però ni l'en locatiu ni el mot corranda no em convencen del tot, malgrat ser opcions perfectament correctes. Em quede entre C i D.
9. Ací s'endú la palma D: "I encara bo si s'estigués a l'herba!".

10. Quark és, a més d'un formatge deliciós, una "bagatel·la", "ximpleries, bestieses, bajanades, rucades" (dicc. Enc.). El DWDS ho defineix així: belanglose, unbedeutende, wertlose Sache, Kleinigkeit, Unsinn. Per tant, ni "el llot" ni "toll", ni menys encara "merder". El possessiu "el seu nas" (C) és també una cagada lamentable, però imposada per la mètrica, i la perífrasi d'obligació "ha de ficar el nas" (D) ací pot despistar. C seria el meu preferit si no fóra per la seua pífia.

A partir de tot plegat podem imaginar-ne una versió alternativa, veritable frankenstein basat en la que em sembla la millor de les quatre versions, D. Podria ser, per exemple, així:

"Un poc millor viuria ell
si no li haguessis dat la llum del cel;
en diu "raó", i només se'n serveix
per a ser bestial, més que les bèsties.
Em sembla, amb el permís de Vostra Senyoria,
com la cigala camallarga,
que sempre vola i volant saltirona
i a l'herba canta una vella cançoneta.
Encara bo si s'estigués a l'herba!
I sempre fica el nas en qualsevol fotesa."

S'admeten opinions i debat. Com més, millor.

dimarts, 4 de maig de 2010

BIBA VOLONIA!


Siento aguaros la fiesta, pero como hoy ya es lunes, mejor dejamos los pardales y las navajas suizas tranquilas, al menos, durante un ratito.

Desde que me dedico a la enseñanza estoy descubriendo una parte de mí que no sabía que existía: las ganas de matar. De matar sobre todo a los pedagogos, perdón pedabobos, que organizan los planes educativos y asesoran sobre cómo se debe enseñar. Podría poneros miles de ejemplos reales de las ideas chachipirulis de esta secta (y sé que vosotros podríais hacer otro tanto) pero es que esta última me pone especialmente violenta porque viene de una universidad que aprecio bastante, con cierto prestigio y en la que he conocido a gente muy válida. ¿Pero es posible que estos psicópatas hayan llegado con sus gilipolleces constructivistas también a la educación superior? ¿Pero es posible que el Vicerrectorado de la UNED permita semejante basura? Socorro, la lepra avanza sin remedio.

En fin, que soi una faszista de mierda, que enseño contenidos y hortografía, ago trabajar a los jobenes y no contrivullo a que aprueven sin esfuerzo. Pamatarme!

dilluns, 3 de maig de 2010

Eche peacho artista...

Per desembafar respecte del fil anterior, un parell de mostres de la creació del gran Rafa Corega, artista multidisciplinar. Els qui em teniu en féisbuc o Facebook ja ho coneixeu; per a la resta, el descobriment de la dècada. Altaveus a tota hòstia!