dilluns, 9 d’agost de 2010

Notes d'ecologia de la ment (4)


Principi de raó insuficient

Enunciat: Projectem els nostres prejudicis ideològics fins i tot, o sobretot, allà on ens fiem de les afirmacions fetes per autoritats. Per això tota opinió que construïm sense informació de primera mà és, en major o menor mesura, una fantasmagoria petrificada. Convé saber-ho per abandonar-les quan les circumstàncies ho demanaran.

Glossa: Aquesta idea vaig començar a entreveure-la fa uns anys, quan el meu amic P. residia a Londres. Allà, ell i L. compartien pis amb una parella en què ell, francès d'origen, solia tenir opinions taxatives i contundents sobre tots els temes imaginables. Quan se li duia la contrària, solia neutralitzar el seu interlocutor amb una pregunta no gaire educada: Did you do some research on this subject? I did! Ell sempre havia investigat sobre el tema, la seua opinió estava fonamentada, i si tu no havies fet cap recerca sobre el tema no tenies per què afirmar res de diferent quan ell parlava ex cathedra.

La major part de les nostres opinions es basen en informació indirecta (segona, tercera, quarta mà, etc.). En aquest sentit, es troben poc fonamentades. Però, fins i tot quan creiem que les nostres fonts són indiscutiblement fiables, en el fons només sabem que hi hem dipositat la nostra confiança, i generalment triem les fonts que més se'ns adiuen des del punt de vista ideològic. A vegades, fonts igualment fiables poden dir coses diferents, i fins i tot contradictòries. Llavors optarem per ignorar aquest conflicte d'autoritats fins que les evidències ens semblen decantar-se definitivament d'un costat o de l'altre. Però tothora ens convindrà ser conscients que gairebé totes les nostres opinions són això, opinions, i que la intensitat de la nostra confiança en les fonts no les fa més pròximes a la veritat.

Fa una estona he llegit, en un llibre d'un prestigiós intel·lectual, un devessall inacabable d'afirmacions que suposadament estan del tot fonamentades des del punt de vista històric. Per exemple: "El segle XVIII, doncs, és en realitat el gran segle de la noblesa, en poder directe (el 85% dels pobles i llocs del País Valencià són de jurisdicció senyorial), en capacitat expansiva, en influència política i en hegemonia social". Si en una conversa informal, o en un escrit qualsevol, jo mateix defensara aquestes afirmacions pensaria que ho faig lícitament, atès que pressupose que l'autor en qüestió és fiable, s'ha documentat i sap de què està parlant. No em dóna proves documentals fefaents, quantitatives i qualitatives, irrefutables, d'aquestes afirmacions: no fa una llista de pobles i llocs del PV amb jurisdicció d'un o altre tipus, no quantifica la capacitat expansiva del poder directe de la noblesa valenciana del segle XVIII, no explica en què es basa la seua influència política i la seua hegemonia social. No diu quins autors de la bibliografia utilitzada corroboren aquestes afirmacions. Jo, el lector, no estic capacitat per a apuntalar amb dades concretes, documentals, cap d'aquestes afirmacions. Però em fie d'aquest autor, i si no vull comprometre la meua salut mental i caure en una espiral d'escepticisme forassenyat hauré de subscriure les seues afirmacions. Però només ho faré de manera provisional. Potser algun autor que haja fet recerca efectiva sobre aquests temes em mirarà amb llàstima si afirme el mateix que la frase citada, i si jo mateix, perplex davant el contraatac, admet que sóc incapaç de demostrar "científicament" aquestes afirmacions pel fet que la font em semblava fiable. Però si no fóra així, a base de confiança, de pressuposar que hi ha gent més digna de confiança que altra gent, de creure en el que diuen alguns que se suposa que són més doctes que nosaltres, si no fóra així no tindríem opinió sobre res. Potser ni tan sols sobre la nostra realitat immediata. I la paradoxa és que llavors que seríem subjectes definitivament alienats i manipulables.

divendres, 6 d’agost de 2010

Lectures d'estiu: sobre la tirania

Diu l'Auctoritas:

"La tiranía, en efecto, tiende a tres objetivos: uno, que los súbditos piensen poco (pues un apocado no podría conspirar contra nadie); en segundo lugar, que desconfíen unos de otros (pues la tiranía no se derriba hasta que algunos ciudadanos confían en sí mismos; por eso también luchan contra las clases superiores considerándolas nocivas para su poder, no sólo porque no se resignan a ser gobernados despóticamente, sino también porque son leales a sí mismos y a los demás ciudadanos y no acusan a los suyos ni a los demás). Y en tercer lugar, la imposibilidad de acción (pues nadie emprende lo imposible, de modo que la tiranía no se derriba si no se dispone de fuerza).
Así pues, estos son los tres fines a los que tienden las intenciones de los tiranos, pues todas las medidas tiránicas conducen a estos principios fundamentales: que no se fíen unos de otros, que no tengan fuerza y que sean humildes."