dijous, 13 d’octubre del 2011

Fuster penúltim

Fa uns dies, he acabat de llegir Discordances (Alzira: Bromera, 2010), l'últim recull publicat d'articles fusterians, procedent de les seves col·laboracions en la revista mèdica Jano entre el 1977 i el 1980 . El volum va precedit d'una introducció, intel·ligent i ponderada com és habitual en ell, d'Enric Sòria.
La tònica del volum ve donada pel valor desigual dels textos i la varietat dels temes tractats, que no oculta la persistència d'algunes obsessions, que hi treuen el cap ara i adès. I és precisament ací on volia arribar. Per sota de la seva magnífica destresa com a articulista de verb esmolat i intel·ligència sagaç, hi ha en Fuster un pòsit amarg de desengany, un sentiment tàcit de fracàs que es tradueix en l'abús a tort i a dret --pobre, ell que es tenia per filomarxista!-- d'allò que els marxistes anomenen "materialisme vulgar", a través de la glorificació, sempre entre embadalida i sorneguera, dels beneficis de la tecnologia. Algú va dir de Fuster que era un "Diderot de poble", i en aquests articles s'aprecia perfectament que tot el que tenia d'escriptor brillant i talentós --el seu "geni", en definitiva-- era el que l'emparentava, precisament, amb Diderot, mentre que la part més supèrflua i prescindible del seu discurs procedeix gairebé sempre del que té "de poble", d'aquest sentit comú de vol gallinaci, tan valencià per altra banda, que el porta a rebutjar el món del pensament, sense el qual no s'explicaria ni una sola línia de la seva obra.
Fa uns anys, en un paper desafortunat, algú va escriure que Joan Fuster era un intel·lectual "traïdor", en el sentit que Julien Benda atorgava al qualificatiu. A mesura que passen els anys i conec més i millor la trajectòria de Fuster i reflexiono sobre la meva pròpia experiència, em sento cada dia més temptat d'afirmar que, en realitat, va ser un intel·lectual "traït" pel context en què va viure, en el sentit més profund i brutal de la paraula. De fet, diríem, la societat valenciana no ha estat --al contrari del que fa córrrer la propaganda dels nostres manaires-- una societat traïda pels seus intel·lectuals, sinó una societat que ha traït els seus (?) intel·lectuals de totes les maneres possibles i per tots els mitjans pensables. I en això estem encara...

1 comentari:

Francisco López Martín ha dit...

Josep, ¿podrías especificar los rasgos particulares que presenta la traición de la sociedad valenciana a sus intelectuales?

(No sé si tendrá que ver, pero hace poco Muñoz Molina -uno de los pocos escritores españoles contemporáneos de éxito que, desde un punto de vista estilístico, no me da repelús- publicó un artículo en el que con mucha sinceridad reconocía que, de no haber sido por el azar y el aumento del reconocimiento público al principio de su carrera, que entrañaba nuevos encargos y la obligatoriedad de seguir escribiendo, probablemente no habría sido escritor.)