dimecres, 26 de gener de 2011

Club de lectura: qüestions de mètode

Amics patiers, voldria plantejar-vos unes qüestions de mètode que, almenys en el meu cas, em farien més còmoda la participació. És molt senzill: establir un calendari. Us explique per què m´ho he plantejat: a hores d´ara, el llibre de Rosewicz no el tinc acabat, però m´agradaria acabar-lo i poder fer algun comentari. Al mateix temps, les següents propostes (Litell i Hoffer) em semblen magnífiques, i també tinc ganes de començar a llegir les seues obres. Aleshores, si no hi ha un calendari, se´m presenten els següents dubtes: si continue amb Rosewicz, no sé si vosaltres esteu ja amb Litell i si quan comenceu els comentaris jo encara estaré amb Rosewicz. Per altra banda, també em sap greu deixar el poeta polonés i començar directament amb Litell, perquè, a banda del valor del llibre en si, potser sorgeixen més comentaris al respecte. En canvi, si establírem un calendari amb les obres que pensem llegir, i amb les persones que es presenten voluntàries si més no per fer un primer comentari, seria més fàcil organitzar-se. Què en penseu?

dissabte, 22 de gener de 2011

Różewicz, sense contemplacions

La de Tadeusz Różewicz és una poesia que poden llegir amb plaer fins i tot els poc aficionats a llegir poesia. Això potser es deu, almenys en part, al seu caràcter sec, nu. Fa poc, l’Exemplator en deia “petri”, i em sembla molt encertat. Amb el benentès que, en la meua opinió, això no es deu a l’absència d’articles del polonès, sinó a la transparència mateixa de la seua exposició, a la seua sintaxi generalment no gens alambinada i, en resum, a tot allò que associem a la brevitas. I a l'absència de puntuació també, i no pas poc.

Tot això són característiques que Różewicz explicita amb una certa freqüència en els seus poemes “metapoètics”, allà on reflexiona sobre la creació mateixa. Reconec que aquest és un dels temes que menys m’interessen, especialment entre els poetes. No faig excepció amb TR. Aquesta temàtica es presta molt a l'autoreferència narcisista, a les justificacions, a les excuses. TR no cau en aquests excessos, per fortuna, tot i que algunes de les explicacions que dóna no em fan el pes. La seua idea de defugir la retòrica, les metàfores, etc. és essencialment contradictòria amb el fet d'ordenar les frases en ratlles irregulars, d'emprar imatges que al capdavall són metàfores i comparacions, etcètera. Amb la poesia, en fi. Però les afirmacions del nostre autor no s'han d'agafar al peu de la lletra, sinó com a declaració d'intencions. I en aquest aspecte Różewicz no ens enganya.

La seua poesia ens parla des d'un nihilisme no gens abstrús, més aviat transparent ("dic que el no-res és en nosaltres", 145). La vida, buida de sentit (25), té en la seua reflexió un què fins i tot d'irrisori, però ben fàcilment ens glaça el somriure: "bé doncs això / és tot / mare // sí fill meu / això és tot // i bé doncs només això / només això // doncs això és tota la vida // sí tota la vida). Ell és un dels "creients en No-res" (253), però alhora és un moralista, i d'ací la tensió que travessa tota la seua poesia. Em sembla entreveure, darrere d'aquestes forces oposades, lectures de Nietzsche, d'existencialistes francesos i de Heidegger, noms que apareixen de tant en tant, però que no sé exactament com lligar amb TR. No vull ser desagraït amb els meritoris esforços erudits del meu estimat Exemplator, però ja se'm perdonarà que diga que aquestes connexions m'interessen molt més que no els vincles de TR amb Julian Przyboś o amb Tadeusz Peiper. I la connexió entre aquesta complexitat (de nihilista moralista) i la seua experiència de guerra, molt més que no alguns trets anecdòtics com la seua voracitat lectora o la seua obsessió amb el cinema i la televisió.

Són contradiccions fascinants, que Różewicz expressa amb versos tallants i alhora plens de vida incandescent. Tan aviat ens recorda la falta de benvolença de les persones (15) com dedica una bellíssima elegia als desertors de guerra. I és que, al cap i a la fi, "el mateix pesen la virtut i la depravació (45), i si les dones velles són sàbies i tendres, els megalòmans dels seus fills porten el món cap a la destrucció. La vida, certament, "no coneix moralitat" (20), però alguns dels humans que passen per aquest món, paradoxalment, sí. I ell n'és un. Per això es permet atacar amb vehemència aquest món de solitud en què cada persona viu en una illa (137), aquest món de fantasmagories deformades (221) en què, si apareix algú clarivident, sembla com si fos el Jesucrist del "Gran Inquisidor" dels Karamàzov (127).

S'ha abusat moltíssim, i es continuarà abusant, d'aquell famós apotegma d'Adorno en Prismen sobre la poesia després d'Auschwitz. Tothom sembla oblidar, no sé si desinteressadament, que, des que va llegir la tremenda "Todesfuge" de Paul Celan, Adorno era plenament conscient que certa poesia era senzillament imprescindible després d'Auschwitz. Doncs bé: Różewicz representa la poesia marcada no sols per Auschwitz, sinó per la vivència completa i activa de tota aquella fi del món, la Segona Guerra Mundial. Ell és el poeta que no creu en el lirisme ni en les floritures de la poesia, ell és l'agnòstic nihilista capaç d'indignació moral, ell és l'home bondadós que recorda amb devoció els éssers estimats i alhora creu en la maldat de la gent i en l'amoralitat de la vida. Aquestes contradiccions, expressades amb una poètica de llenguatge esmoladíssim, són el que m'ha fet més plaent la lectura d'aquest important llibre que Josep A. Ysern ha regalat als lectors de bona literatura.

*******

Per a la pròxima trobada, el nostre company Josep J. Conill proposa el següent llibre, que us convide a aconseguir i llegir:

-- Jonathan Littell, El sec i l'humit: Una breu incursió en territori feixista. Barcelona: Quaderns Crema, 2008.

Tant ell com jo el llegirem en paral·lel amb aquest altre:

-- Eric HOFFER, El verdadero creyente (1951). Madrid: Tecnos, 2009.

*******

Endavant amb els comentaris!

dimecres, 12 de gener de 2011

Lectura de Różewicz


La setmana vinent espere poder penjar ja el meu comentari de lectura sobre Udols d'un llop de paper, l'antologia de poesia de Tadeusz Różewicz amb què inaugurem el nostre Club de Lectures Patieres (li podem donar un altre nom, si voleu). Per tant, si encara no heu aconseguit el llibre feu-m'ho saber per correu electrònic, si us plau. No espereu cap anàlisi erudita, ni un text llarg i prolix, ni res de semblant: de fet, el que interessa no és el comentari de partida, sinó les posteriors intervencions en el diàleg. És a dir, passar-ho bé. I, naturalment, el fet que uns quants amics llegim el mateix llibre més o menys alhora.