dijous, 26 de maig de 2011

El passat és un país estrany

Indubtablement, Past is a Foreign Country és un llibre ben interessant. Ja ho sabia de fa anys, quan alguns contertulians i jo vam estar comentant-ne alguns passatges de la introducció. Leo Lowenthal, un geògraf amb una curiositat enciclopèdica i amb una intel·ligència admirable, hi desglossa ordenadament la immensa riquesa de matisos que presenta el seu tema, la diversitat de relacions entre les persones i el passat, ambdós termes entesos en un sentit força ampli i inclusiu. La primera part, que comento ací com a lectura d'aquest mes, es dedica a les maneres com necessitem el passat.

Lowenthal passa revista a una copiosa llista de tòpics associats al passat, tot sovint contradictoris entre ells: el passat com a tradició, els atributs de prestigi que s'hi associen (la respectable antiguitat de les coses, la continuitat, el passat com a heretatge, etc.), els beneficis que aporta el passat (el passat ens és familiar, ens dota d'identitat, ens orienta i ens enriqueix, serveix com a forma d'escapisme, dóna validesa als nostres esquemes), etcètera. En tots aquests punts, i fins on ha arribat la meva lectura —ja entrada la segona part, que comentaré el mes vinent—, Lowenthal actua com un sistematitzador d'informacions disponibles, sempre des d'una mirada més descriptiva que no pas creativa. Aquest és, probablement, el punt feble del llibre, que no proposa cap teoria atrevida i excitant sinó que es limita a exposar el que hi ha, i a adornar-ho amb un aparell d'exemples suficientment satisfactori. L'autor, al capdavall, no escriu com a filòsof ni com a sociòleg, i ningú li pot demanar que ofereixi més del que dóna, que en realitat és molt.

M'ha resultat de molt amena lectura el capítol dedicat a les formes com «consumim» la vellesa, tant en les persones com en les coses. No es tracta només de la nostra relació contradictòria amb les coses velles —ara adorant-les, ara rebutjant-les—, perquè en realitat la vellesa desperta actituds diferents segons de què es tracti i segons el context. Dos aspectes destaquen en la seva exposició, al meu parer: primera, les analogies orgàniques que inunden el nostre llenguatge inevitablement, i que inconscientment ens fan aplicar atribucions de vitalitat i decadència orgàniques a coses inerts i fins i tot a conceptes i nocions; i, segona, la vellesa estètica, la pàtina, tot un món de símbols, judicis i prejudicis veritablement bigarrat i apassionant. Reconec que en aquest capítol em vaig recordar d'un que jo conec, tan viciosament addicte a la nostàlgia conservadora pel passat que reprocessa les seves fotos per donar-los una tonalitat sèpia que no tenien... una perversió que es contagia, per cert...

Lowenthal dedica un capítol extraordinari a analitzar quatre exemples de la lluita entre els antics i els moderns: la famosa Querelle (història que conec bé, per raons que alguns potser recordareu), la Il·lustració, l'Anglaterra victoriana i els EUA després de la seva fundació. La secció més impressionant és, en la meva opinió, aquesta darrera, on es concentren tantes duplicitats, tantes contradiccions i tantes tensions que sembla com un veritable microcosmos on estudiar a fons el ni contigo ni sin ti, que també m'obsedeix de fa anys. S'ha de dir que l'autor es mou amb una extraordinària perícia en aquest capítol tan complex.

En resum, tot i que reconec que tenia una imatge (prejudiciosa) ben diferent d'aquest llibre, he de dir que no m'ha decebut sinó que em sembla una lectura molt agradable i instructiva.


dissabte, 21 de maig de 2011

Una imatge, cinc fotos

Un dels poemes clàssics, "canònics", de Czesław Miłosz és Ars poetica?, del volum Ciutat sense nom (Miasto bez imienia, 1969). Ací us propose cinc versions que he hanat recollint, dues de catalanes, dues de castellanes i una en anglès, per si teniu ganes de comparar-les i dir-ne la vostra opinió si voleu i us interessa (Exemplator, no mires la chuleta!). A mi m'agrada molt el poema original, amb la tonalitat meditativa que li dóna el seu ritme alhora sever i quasi conversacional. Comparar els esforços dels traductors també és molt alliçonador. Us copie l'original en darrer lloc. Pur vici literari!


TRADUCTOR 1

Sempre enyorava una forma de més cabuda,
que no fos massa poètica ni massa prosaica
i que permetés entendre's sense exposar ningú,
ni l'autor ni el lector, a la tortura d'un ordre superior

En l'essència de la poesia hi ha quelcom d'indecent:
Desperta en nosaltres coses que no sabíem,
així que parpellegem, com si saltes de nosaltres un tigre
i estigués il·luminat, colpejant-se els costats amb la cua.

Per això amb raó es diu quer un daimon dicta la poesia,
tot i que s'exagera afirmant que de segur és un àngel.
És difícil entendre d'on surt aquest orgull dels poetes
si, veient la seva flaquesa, més d'un cop s'avergonyeixen.

Quina persona comprensible vol ser súbdit dels dimonis,
que actuen amb ell com si estiguessin a casa, parlen un munt de llengües
i, si no en tinguessin prou robant-li els llavis i la mà,
proven per a llur comoditat canviar-li el destí?

Atès que avui es valora el que és malaltís,
algú pot pensar que solament faig broma
o que he trobat una nova manera
per alabar l'Art amb l'ajut de la ironia.

Hi va haver un temps en què llegir sols llibres savis
ajudava a suportar el dolor o la desgràcia.
Amb tot, això no és el mateix que endinsar-se en mil
obres provinents directament d'una clínica psiquiàtrica.

I, amb tot, el món és un altre que no pas ens sembla
i nosaltres som altres que no en el nostre deliri.
La gent, per tant, manté una honestedat silenciosa,
Guanyant-se així el respecte dels consanguinis i veïns.

Aquest és el guany de la poesia, que ens recorda
com és de difícil romantre la mateixa persona,
perquè la nostra casa és oberta, a la porta no hi ha clau
i hostes invisibles hi entren i en surten.

El que aquí explico, hi estic d'acord, no és poesia.
Perquè és permès d'escriure poemes rarament i amb desgana,
sota una pressió insuportable i sols amb l'esperança
que bons esperits, i no dolents, tinguin en nosaltres l'instrument.



TRADUCTOR 2

Sempre he anhelat una forma més capaç,
que no fos ni massa poesia ni massa prosa
i permetés entendre's sense exposar ningú,
ni l'autor ni el lector, a turments de rang més alt.

En l'essència mateixa de la poesia hi ha quelcom d'indecent:
sorgeix de nosaltres una cosa que no sabíem que hi era,
i així, parpellegem, com si saltés de nosaltres un tigre
i estigués a la llum, batent-se els flancs amb la cua.

Per això hom diu, amb raó, que dicta la poesia un dèmon,
per bé que exagera qui sosté que sens dubte és un àngel.
Costa d'entendre d'on surt aquest orgull dels poetes
si els fa vergonya sovint que es vegi llur feblesa.

¿Quina persona sensata voldrà ser un reialme de dèmons,
que s'hi comporten com a casa seva, que hi parlen molts llenguatges,
i, com si no els bastés a robar-li boca i mans,
miren de canviar-ne els destins per llur comoditat?

Com que avui es valora tot el que és malaltís,
algú pot pensar que només faig broma
o bé que m'he enginyat una altra manera
de glorificar l'Art amb l'ajut de la ironia.

Hi hagué un temps en què hom llegia només llibres savis
que ajudaven a suportar el dolor o la dissort.
Això, però, no és el mateix que mirar-se mil
obres procedents directament de clíniques psiquiàtriques.

I és que el món és diferent de com ens sembla
i nosaltres no som com en el nostre desvari.
La gent, doncs, manté una callada Honradesa,
i així es guanya el respecte de familiars i veïns.

Aquest profit té la poesia, que ens recorda
com és difícil continuar sent la mateixa persona,
perquè casa nostra és oberta, sense la clau al pany,
i hostes invisibles hi entren i en surten.

El que explico aquí, d'acord, no és poesia.
Perquè és llegut fer versos poc sovint i a desgrat,
sota una coacció insuportable i només amb l'esperança
que serem l'instrument dels bons esperits, no pas dels dolents.



TRADUCTOR 3

Siempre sentí la nostalgia por una forma más capaz,
que no fuese demasiado poesia ni demasiado prosa
y que permitiera la comprensión sin exponer a nadie,
ni al autor ni al lector, a torturas de orden superior.

En la esencia misma de la poesía hay algo indecente:
surge de nosotros algo que ni sospechamos que estuviera allí,
parpadeamos entonces, como si un tigre saltara de nosotros,
firme en la luz, la cola golpeando sus costados.

Por eso justamente se dice que la poesía está dictada por el demonio,
aunque se exagera al sostener que debe tratarse de un ángel.
Es difícil comprender de dónde viene el orgullo de los poetas
si a veces sienten vergüenza por ser visible su debilidad.

¿Qué hombre razonable aceptaría ser territorio de demonios
que se comportan en él como en casa propia, hablando múltiples lenguas,
y que, no satisfechos de robarle la boca y la mano,
tratan, por comodidad propia, de cambiarle el destino?

Pero lo que es morboso recibe hoy mucho aprecio;
cualquiera podría pensar que sólo estoy bromeando
o que he encontrado algún nuevo modo
de alabar el Arte sirviéndome de la ironía.

Hubo un tiempo en que se leían sólo los libros sabios
que ayudaban a soportar el dolor y la desgracia.
Esto, sin embargo, no es lo mismo que hojear mil obras
que provienen directamente de una clínica psiquiátrica.

Además, el mundo es distinto de lo que parece,
y nosotros somos distintos de nuestro farfullar.
La gente conserva entonces una silenciosa honestidad
conquistando así el respeto de los parientes y del vecindario.

La utilidad de la poesía está en recordarnos
que es difícil seguir siendo la misma persona,
porque nuestra casa está abierta, su puerta, sin llave,
y los huéspedes invisibles salen y entran.

Lo que aquí digo no es, de acuerdo, poesía.
Porque es lícito escribir versos rara vez y sin ganas,
bajo un apremio insoportable y sólo con la esperanza
de que los espíritus buenos, no malignos, hagan de nosotros un instrumento.



TRADUCTOR 4

Siempre añoré una forma más amplia
que no fuera demasiado poesía ni demasiado prosa
y permitiera entenderse sin comprometer a nadio,
ni al autor ni al lector, a tormentos de orden superior.

En la esencia de la poesía hay algo indecente:
brotan de nosotros cosas que no intuíamos tener,
así que pestañeamos como si de nosotros saltara un tigre
y estuviera iluminado golpeándose los flancos con la cola.

Con razón se dice que es un daimonion quien dicta la poesía
pero se exagera al afirmar que debe de ser un ángel.
Difícil es entender de dónde surge el orgullo de los poetas
si más de una vez se avergüenzan de que sus flaquezas sean visibles.

¿Qué persona juiciosa querría ser un estado de los demonios,
que lo rigen como en su casa, hablan muchas lenguas
y, por si no bastara, le roban sus labios y sus manos,
intentando, para comodidad propia, cambiar su destino?

Como que lo enfermizo hoy es valorado
alguien puede pensar que sólo estoy bromeando
o que he encontrado una nueva manera
para alabar el Arte con la ayuda de la ironía.

Hubo un tiempo en que se leían sólo libros cultos
que ayudaban a soportar el dolor o la desgracia.
Pero esto no es lo mismo que adentrarse en mil
obras directamente de una clínica psiquiátrica.

Y con todo, el mundo es diferente a como nos parece,
y nosotros somos diferentes a nuestros devaneos.
Así que la gente conserva una honestidad silenciosa
consiguiendo asó el respeto de vecinos y allegados.

Ésta es la utilidad de la poesía, que nos recuerda
cuán difícil es seguir siendo la misma persona,
pues nuestra casa está abierta, sin llaves en la puerta,
e invisibles huéspedes entran y salen.

De acuerdo, lo que explico aquí no es poesía.
Porque un poema se escribe raras veces y con desgana,
bajo una presión inaguantable y sólo con la esperanza
de que buenos y no malos espíritus nos tengan como instrumento.



TRADUCTOR 5

I have always aspired to a more spacious form
that would be free from the claims of poetry or prose
and would let us understand each other without exposing
the author or reader to sublime agonies.

In the very essence of poetry there is something indecent:
a thing is brought forth which we didn'nt know we had in us,
and stood in the light, lashing his tail.

That's why poetry is rightly said to be dictated by a daimonion,
though it's an exaggeration to mantain that he must be an angel.
It's hard to guess where that pride of poets comes from,
when so often they're put to sham by the disclosure of their frailty.

What reasonable man would like to be a city of demons,
who behave as if they were at home, speak in many tongues,
and who, not satisfied with stealing his lips or hand,
work at changing his destiny for their convenience?

It's true that what is morbid is highly valued today,
and so you may think that I am only joking
or that I've devised just one more means
of praising Art with the help of irony.

There was a time when only wise books were read,
helping us to bear our pain and misery.
This, after all, is not quite the same
as leafing through a thousand works fresh from psychiatric clinics.

And yet the world is different from what it seems to be
and we are other than how er see ourselves in our ravings.
People therefore preserve silent integrity,
thus earning the respect of their relatives and neighbors.

The purpose of poetry is to remind us
how difficult it is to remain just one person,
for our house is open, there are no keys in the doors,
and invisible guests come in and out at will.

What I'm saying here is not, I agree, poetry,
as poems should be written rarely and reluctantly,
under unbearable duress and only with the hope
that good spirits, not evil ones, choose us for their instrument.



ORIGINAL

Zawsze tęskniłem do formy bardziej pojemnej,
która nie byłaby zanadto poezją ani zanadto prozą
i pozwoliłaby się porozumieć nie narażając nikogo,
autora ni czytelnika, na męki wyższego rzędu.

W samej istocie poezji jest coś nieprzystojnego:
powstaje z nas rzecz, o której nie wiedzieliśmy, że w nas jest,
więc mrugamy oczami, jakby wyskoczył z nas tygrys
i stał w świetle, ogonem bijąc się po bokach.

Dlatego słusznie się mówi, że dyktuje poezję dajmonion,
choć przesadza się utrzymując, że jest na pewno aniołem.
Trudno pojąć skąd się bierze ta duma poetów
jeżeli wstyd im nieraz, że widać ich słabość.

Jaki rozumny człowiek zechce być państwem demonów,
które rządzą się w nim jak u siebie, przemawiają mnóstwem języków,
a jakby nie dosyć im było skraść jego usta i rękę
próbują dla swojej wygody zmieniać jego los?

Ponieważ co chorobliwe jest dzisiaj cenione,
ktoś może myśleć, że tylko żartuję
albo że wynalazłem jeszcze jeden sposób
żeby wychwalać Sztukę z pomocą ironii.

Był czas, kiedy czytano tylko mądre książki
pomagające znosić ból oraz nieszczęście.
To jednak nie to samo co zaglądać w tysiąc
dzieł pochodzących prosto z psychiatrycznej kliniki.

A przecie świat jest inny niż się nam wydaje
i my jesteśmy inni niż w naszym bredzeniu.
Ludzie więc zachowują milczącą uczciwość,
tak zyskując szacunek krewnych i sąsiadów.

Ten pożytek z poezji, że nam przypomina
jak trudno jest pozostać tą samą osobą,
bo dom nasz jest otwarty, we drzwiach nie ma klucza
a niewidzialni goście wchodzą i wychodzą.

Co tutaj opowiadam, poezją, zgoda, nie jest.
Bo wiersze wolno pisać rzadko i niechętnie,
pod nieznośnym przymusem i tylko z nadzieją,
że dobre, nie złe duchy, mają w nas instrument.

Berkeley, 1968

dimecres, 11 de maig de 2011

Cròniques

Per no pertorbar el ritme normal del Patio Virtual, i per no emporcar les bústies de correu electrònic dels amics, he creat un blog provisional, una mena de dietari semipúblic on faré anotacions sobre el festival Milosz i més coses. De moment encara no he pogut penjar-hi fotos, però tot arribarà. Es diu "Krònikes Krakowianes":
http://kronikes.blogspot.com/
Qui tinga curiositat que hi entre, i qui no, que no. Quan torne a Foios el tancaré.
Estamos trabacando, perdonen las molèstias.

dissabte, 7 de maig de 2011

Començant pels meus carrers


No sé quantes vegades he matinejat per anar a un aeroport i volar cap a Cracòvia: senzillament n’he perdut el compte. Supose que desenes de vegades, potser un centenar i tot. Els contertulians sabeu que hi vaig viure durant cinc anys, hi vaig fer el doctorat, hi vaig aconseguir l’única plaça de docent universitari que he tingut en la meua vida, etcètera. Em conec millor Cracòvia que València, sé on han desaparegut botigues conegudes i on hi ha negocis nous, podria anar pels seus carrers amb els ulls tancats, i ara, passat el temps, he hagut d’assumir que a Cracòvia mai no podré ser un turista. La relació amb ella és massa íntima. Tot i que pot ser una ciutat extremadament dura, m’estime Cracòvia molt més que València, sí, però precisament per aquesta familiaritat (en sentit figurat i literal) anar allà no té res d’especial per a mi. És una cosa que necessite fer almenys una vegada a l’any, però entra dins de la més prosaica normalitat. És gairebé una rutina.

En canvi, aquesta vegada és diferent. Sent una espècie d’ofuscació afectiva, i no és per la meua natura de sentimental reticent. Demà vole cap a la meua ciutat per passar-hi una setmana llarga, perquè participaré en el Seminari de Traductors emmarcat en els fastos del Festiwal Miłosz 365, dedicat a aquell enorme escriptor per causa del qual vaig “exiliar-me” i vaig aprendre polonès, per acabar traduint un llibre que m’havia trasbalsat, La ment captiva. Ho vaig sol·licitar, m’hi van admetre, i em paguen totes les despeses. Mai no havien estat tan generosos amb mi, els polonesos. El centenari del naixement del iaio deu haver desfermat una certa eufòria. El fet que m’hagen admès en aquesta celebració, el fet de dedicar-me durant set dies a Miłosz, matí, vesprada i nit, entre escriptors, traductors i la plana alta dels polonistes i dels amics del iaio, em posa tan tou que he de fer esforços per moderar l’entusiasme.

Hi ha un contertulià que té molt a veure amb tot això. No vull assenyalar amb el dit. Com que “qui no és agraït és un malparit”, cada vegada que vaig a Polònia li compre un llibre. És una vella tradició, que no pense trencar mentre em quedarà un bri de consciència. Tot i que a vegades li porte llibres que ja té, accident que em fa sentir especialment ridícul. La causa de tot plegat és un llibre, un assaig escrit per un poeta en una llengua que mai de la vida no m’hauria imaginat que aprendria. Mireu que curiós, quina perversió més estranya.

Cracòvia, com és natural, m’acollirà com sempre: amb indiferència. Les ciutats no tenen atributs humans. No surten a rebre’ns quan baixem de l’avió. No les podem saludar. No els podem donar records en nom d’altri. Això ja ho sé. Però aquesta retrobada m’excita de manera insensata, i ara ja sé per què. Perquè, en cert sentit i d’una certa manera, es tanca un cercle iniciat fa una dotzena d’anys. La ciutat estarà literalment ocupada per estudiosos de la seua obra, els llibres de i sobre Miłosz ompliran prestatges de les llibreries, i fins i tot s’ha construït un “Pavelló Miłosz” a Plac Szczepański, un lloc que em porta molt bons records perquè allà vaig aprendre a parlar polonès. Tot plegat serà abassegador i obsessiu. Però jo, veges tu!, hi estic encantat.

dimarts, 3 de maig de 2011

Inside Job


Us vaig dir que faria un comentari l'endemà. Perdoneu el retard.

Inside Job és un documental molt interessant. Tal com resumia Paco l'altre dia, la primera meitat de la pel·lícula no resulta gens apassionant, per l'aridesa del tema que tracta (la creació dels "derivats" per part de l'economia financera, etc.) i pel caràcter estrictament convencional del muntatge de la pel·lícula. Però la cosa comença a enlairar-se quan esclata la bombolla financera i, per tant, la crisi global. A partir d'aquest moment, el collage d'extractes de notícies, entrevistes interrompudes a instància dels entrevistats mateixos, explicacions trepidants, etc. es posa cada vegada més interessant. M'agraden especialment els moments en què l'entrevistador posa els entrevistats entre l'espasa i la paret. I al final, tal com demostra la pel·lícula, resulta que an l'administració del "progressista" Obama tornen a ocupar els llocs de màxima responsabilitat econòmica els mateixos que, amb les seues polítiques de desregulació, havien portat al desastre tota la resta del món. Impressionant.
Efectivament, Inside Job reserva una de les hòsties més apoteòsiques (i més amargues) per als representants acadèmics de la disciplina dels diners, els economistes. Que l'economia és una estafa acadèmica a càrrec de comptables sicaris és cosa que molts sospitem des de fa temps; però veure com els càtedros de Columbia, Stanford, Berkeley o Harvard es fan multimilionaris assessorant els grans monstres financers resulta senzillament al·lucinant. Tot allò de l'"objectivitat acadèmica" i cuentos chinos semblants sembla una broma de mal gust en comparació amb això. La imatge que se m'ha quedat gravada en el cervell és la del supercatedràtic que havia lloat el sistema bancari islandès; ¿a partir de quina informació? "De coses que et diuen, de converses, de la confiança en el Banc Central Islandès"... I t'entren unes ganes irreprimibles de triturar-lo a hòsties.

En fi, que no està gens malament. Per descomptat que et queda en el pap la sospita que hi ha més factors i més històries al voltant de la crisi, que no apareixen en aquesta pel·lícula, però vaja, em sembla que ja és molt i ja és prou.