dimarts, 26 de juliol de 2011

"SUBMARINS DE BUTXACA", DE JOSEP J. CONILL

Submarins de butxaca, de Josep J. Conill, es un libro de aforismos brillante y sugerente. Lo es ya desde el comienzo, cualquiera que sea el punto de partida que decidamos designar como tal: el título, el subtítulo («Impertinències sobre la societat, el llenguatge i els déus»: toda una declaración de intenciones), la cita de E. T. A. Hoffmann que encabeza el libro (con esa interesantísima reflexión sobre la escritura, el acto creativo y el sujeto de dicho acto: el «home estrany», la «matèria peccans», el «maligne ésser») o el primer apartado, «El trenclacosques de l’eriçó», en el que el discurso se hace cargo de sí mismo antes que de otra cosa. Advertimos en estos cuatro comienzos varias características que marcan todo el libro: capacidad para mezclar lo grave y lo ligero, originalidad en el pensamiento y en la plasmación verbal, relación crítica con la tradición y pluralidad de estrategias discursivas.


Estos submarinos son de bolsillo, pero lanzan torpedos a diestro y siniestro. Es lo que corresponde a un intelectual de verdad, comprometido sólo con la honestidad del decurso del pensamiento y con lograr la exposición lingüística idónea de éste, aspecto en el que el libro brilla también a gran altura, no sólo, como ya he dicho, por el despliegue de muy diversas estrategias discursivas (extensión, tono, propósito…), sino porque a menudo no sobra ni una sola palabra. Es que, para que el dardo dé en el blanco del concepto, no tiene más remedio que moverse por un aire de palabras: al aforista, como al poeta de verdad (y aquí hay mucho de poesía, muchos aforismos que podrían ser versos perfectos), no le está permitida ni la verborrea ni la imprecisión. Debe ser pensador (y hay también en este libro muchas anotaciones de filósofo, que desbordan lo que entendemos como aforismos: al fin y al cabo, el título del libro promete «submarinos», nada más), pero también artesano del lenguaje, y es difícil encontrar estas dos características juntas. Únase a ello la recurrencia de temas y de autores, a modo de arterias que transmiten la savia vital a los miembros en los que el libro se divide.


Por encima de todo, brilla en el libro una cosa bien difícil de encontrar, pero que es precisamente el motivo principal por el que algunos nos empecinamos en seguir recorriendo la Antártida de la Alta Cultura: eso que podemos llamar la manifestación de lo verdadero. Ésta era la cualidad que Félix de Azúa encomiaba sobre todas las demás en Dostoievksi: la grandeza estética urdida por las palabras alcanza un último punto de compleción al ponernos delante de la verdad más íntima de las cosas. Cito el primero de los ejemplos que encuentro: «Les dues experiències més colpidores: la paraula dels absents i el silenci dels presents, quan s’entrellaçen». Hay muchos más y en todos ellos brilla la luz más refulgente de un libro espléndido.

dissabte, 16 de juliol de 2011

Co-incidències

encara que només es pot viure anant endavant, l’existència, qualsevol existència, únicament pren sentit quan mires enrere i proves d’entendre-la en el conjunt. Quan la transformes en un relat.
JORDI PUNTÍ, Els castellans


Al fil de la darrera intervenció del nostre amic K., m’agradaria introduir ací alguns comentaris a propòsit d’un llibre que acabo de llegir, en què apareixen evocades amb un accent força personal algunes de les qüestions fonamentals que hi vam discutir fa uns dies. El llibre esmentat és el següent:

Tony JUDT. El refugio de la memoria. Madrid: Taurus-Santillana, 2011.

Es tracta, com el mateix títol ja deixa entreveure, de les memòries fragmentàries, articulades en forma de breus assaigs, que el malaguanyat historiador britànic va dictar des del seu llit de malalt incurable, presoner de la paràlisi causada per l’esclerosi lateral amiotròfica que li va provocar la mort l’any passat. Deixant de banda l’interès general que per molts motius ofereix el llibre, allò que m’hi ha sobtat especialment és el fet de trobar, sobretot als capítols de la tercera (i última) part, tota una sèrie de reflexions valuoses sobre qüestions, entre d’altres, com el pensament captiu, el provincianisme vs. el cosmopolitisme, o la propensió a situar-se (geogràficament i intel·lectualment) en el marge-frontera i el tipus d’identitat que se’n deriva. Les reflexions autobiogràfiques i (auto)crítiques de Judt sobre aquest ventall temàtic resulten especialment congenials amb molts dels punts de vista que venim argumentant en aquest blog.
Els exemples es podrien multiplicar, però per no fer-ho llarg, m’acontentaré amb una única referència: la que hi apareix al capítol XX a La ment captiva (p. 187-194) de Miłosz, un tema, sens dubte, que a Judt li era tràgicament familiar, no sols des de la seva experiència d’històriador de l’Europa de la postguerra sinó inclús des d’un punt de vista literalment físic, en la mesura en què la seva ment va acabar habitant un cos inert. L’aspecte més destacable d’aquestes pàgines, al meu entendre, té a veure no tant amb la seva apreciació de La ment captiva, coincident en molts aspectes amb les lúcides reflexions que Guillem li ha dedicat, com amb un parell de detalls rellevants:
a) El fet de situar-la en el context històric i textual corresponent, això és, el de la reflexió sobre vivència del totalitarisme en forma de relat o de reflexió assagística. Vet ací una família de textos --un multidiscurs, si voleu-- de la qual, com remarcava Guillem en la seva darrera intervenció, se n’ha parlat massa poc des del punt de vista disciplinari de la sociologia, la ciència política e tutti quanti, tot i que revesteixen una importància cabdal per tal de comprendre una època que en molts aspectes encara és la nostra, malgrat les aparences. A més a més, la lucidesa i l’exemple d’aquests textos constitueix un incentiu de primer ordre a l’hora d’escometre el repte de pensar contra el pensament únic imperant, sotmès a l’estricta obediència dels mercats. Alerta: parlo de pensar i no merament d’indignar-se, activitat prou més onanista i gratuïta i, el que és pitjor, a l’abast de qualsevol dèbil mental.
b) En segon lloc, Judt hi reporta la dificultat amb què topava per explicar l’argumentació de La ment captiva als seus estudiants nord-americans. Segons sembla, no tenien gaire problemes per copsar els continguts de les novel·les de Kundera o d’Andric, o de les memòries de Kovaly o Ginsburg, però no sintonitzaven pas amb el tipus i l'estil d’argumentació de Miłosz. Tal com ho veig, aquesta mala recepció de l’obra encobreix una dissonància cognitiva preocupant, que faríem bé de no passar per alt. Més encara tenint en compte que --com molt bé hi assenyala Judt-- ara el desafiament ja no consisteix “a explicar per què la gent perdia la seva il·lusió pel marxisme; avui, l’obstacle insuperable a què hom s’enfronta és el d’explicar la il·lusió mateixa” (p. 191). D’alguna manera, crec que aquesta constatació ens ajuda a detectar les característiques de l’escenari en què ens movem: el món radicalment desencantat. És com si els pitjor malsons de Max Weber o dels pensadors de la teoria crítica haguessin esdevingut del tot reals, però per la via de la paradoxa, en la mesura en què la raó instrumental ja no es realitza a través de la burocratització progressiva del món, sinó a través de la seva reducció a valors merament economicistes, consagrada en forma de liberalització total, libertina i irresponsable.

Pensem-hi...

divendres, 1 de juliol de 2011

Lectures, Acadèmia

Fa unes setmanes, durant un dels nostres dinars de conversa-riu, tal com és saníssim costum Josep J. Conill em va aconsellar unes quantes referències (cine, música, literatura i jo què sé què més) que considerava que em serien útils. La veritat és que JJC, tal com ha demostrat en aquestes tertúlies virtuals, és un brollador inacabable d'idees, lectures, suggeriments i agudeses krausianes de primera categoria. La seua situació marginal, d'outsider a recer de capelletes diverses (però també, per això mateix, solitari i relegat a un aïllament una mica asfixiant) li ha donat temps i llibertat suficients per a formar-se una cultura i un refinament del gust excepcionals. Bé, el cas és que entre aquelles incitacions o invitacions sobresortien especialment dos llibres que aparegueren a partir d'una llarga digressió nostra sobre La ment captiva de Miłosz:

Juan ORTEGA COSTA, Nuevo diálogo de las lenguas. Zaragoza: Editorial Eleusis, 1949 (reed. Instituto d'Estudios Altoaragoneses, 2001).

Václav HAVEL, El poder de los sin poder. Madrid: Ediciones Encuentro, 1990.

El tal Ortega Costa era un personatge per a mi completament desconegut, un senyor que va fer de diplomàtic i unes quantes coses més i que es va perdre pel món en exilis d'alt nivell funcionarial internacional. El Nuevo diálogo de las lenguas parteix de la referència del clàssic de Juan de Valdés, però el converteix en una reflexió sobre política actual (dels anys quaranta, s'entén). A banda de la lucidesa amb què Ortega concebia la dicotomia clàssica de verba et res, hi destaca sobretot una visió claríssima de la manera com funciona el llenguatge polític. A banda d'un llenguatge sucosíssim i d'unes idees polítiques força peculiars i gens habituals per a l'època, en el Nuevo diálogo m'han cridat l'atenció dues coses: primera, la reflexió sobre el que ell anomena "paraules-força", que coincideix amb la meua obsessió amb les "paraules màgiques": democràcia, sobirania, llibertat (i avui podríem afegir-hi terrorisme, desenvolupament, ecològic, etc.). Segona: el caràcter dialogat, i per tant antidogmàtic, del text, més encara en una època en què el vell gènere de la conversa literaturitzada sembla haver ja desaparegut. Cosa simptomàtica, tal com vaig denunciar en un llibre que no es publicarà mai.

El llibre de Václav Havel (Moc bezmocných en l'original, que he pogut fullejar en el web de l'autor), escrit l'any 1978, és senzillament una absoluta meravella, un prodigi de clarividència i d'humanitat. Sobre una base parcialment heideggeriana, Havel dedica la primera part d'aquest admirable llibret a analitzar les característiques del que ell anomena "societat posttotalitària", que no és altra que el comunisme dels països centreeuropeus en les seues últimes dècades de putrefacció. Havel, com Miłosz, no és el típic "dissident", sinó una persona amb el cap en el seu lloc i que és capaç de veure tots aquells trets del sistema que no depenen de persones concretes, sinó que formen part de les inèrcies mateixes del funcionament social. A més, realitza un estudi ben detallat dels significats del mot "dissident" (ell no se'n considera), i examina també l'estat de coses a la Txecoslovàquia del seu moment. El missatge de Havel és que l'alternativa entre la reforma del sistema i el canvi de sistema és un pseudoproblema, perquè cap canvi d'aquesta mena no pot substituir el que ha de ser una revolució prèvia: la revolució existencial en cadascuna de les persones, el canvi en les maneres de relacionar-se amb els altres i de viure, en la línia del "treball minuciós i ben fet" que demanava Masaryk. No cal dir que en la reflexió de Havel trobem ecos existencialistes, situacionistes i d'altres. Però el que em sembla prodigiós és la incondicionalitat de la seua anàlisi i la profunditat de la seua proposta, que en molts aspectes és ben actual. De veritat, l'he llegit amb emoció i amb una enorme enveja per un país que ha estat capaç de tenir un president com aquest senyor (tot i que el seu successor siga un mamarratxo, com si diguérem "per compensar"). La referència ddel Plató de La república és inevitable. Com m'agradaria tenir un president així!

***

Aquestes dues felicíssimes lectures, i el fet que procedesquen d'un amic i contertulià, m'han fet pensar en els atzars de la nostra supervivència cultural al marge de l'acadèmia, i sovint contra ella. La quantitat de porqueries que m'han fet llegir en aquesta vida acadèmica sobre la política noucentista de la Mancomunitat, i ningú no m'havia dit encara que aquestes 130 pàgines havelianes t'ensenyen més sobre política i vida que tota la filologia catalana en peça! Fa uns dies vaig escriure, en un correu per a uns amics: "Jo, amb el rotllo acadèmic, per raons òbvies no hi tinc res a veure i cada vegada em repel·leix més." És cert, però és fals. O injust. Com totes les coses importants, l'Acadèmia és ambigua, ambivalent: d'una banda et dóna una formació substantiva, t'ensenya a parlar de les coses amb rigor, a documentar-te i a treballar ordenadament; de l'altra, però, et castra, et limita a allò que l'acadèmia ha aconseguit fagocitar, estandarditza la teua producció intel·lectual dins uns motles asfixiants, et converteix en un robot que caga notes a peu de pàgina, bibliografies i, sobretot, hipòtesis de risc zero. Per si això és poc, en el món actual, i cada vegada més, l'Acadèmia prioritza els estudis que et poden convertir en carn de canó del sistema productiu, mentre que els estudis considerats inútils desapareixen i es refugien a poc a poc en grups extraacadèmics (recordem la novel·leta de Bradbury?). Al mateix temps, la major part dels atacs que pateix l'Acadèmia procedeixen o bé dels frustrats que no hi van accedir o bé d'un cert irracionalisme arbitrari i, en el fons, criptofeixista. I jo, ingenu de mi, sospite que no hi ha intel·lecte sense l'Acadèmia i, alhora, no hi ha intel·lecte dins l'Acadèmia. Una vegada més, "ni contigo ni sin ti".