diumenge, 22 de juliol de 2012

Històries de bons i dolents


Jordi Sebastià (2004): El parany cosmopolita. Catarroja: Afers. 178 pàg.

"El solsticio de invierno no sólo representa el fin del año. También es la fiesta en la que recordamos a nuestros antepasados, donde el individuo toma conciencia de su insignificancia, e intenta estar siempre alerta, permaneciendo unido a la eterna cadena de su linaje con auténtica humildad".

Tradició, insignificança de l’individu en comparació amb la comunitat, unió al llinatge, humilitat... Totes aquestes virtuts, i moltes més, encaixen meravellosament bé en l’ètica comunitarista d’un Alasdair MacIntyre. El qual és, sens dubte, un filòsof intel·ligent de veres. Un reaccionari, sí, però molt intel·ligent. Això fa que el seu comunitarisme, d'inspiració neotomista i neoaristotèlica (curiosa coincidència amb el catolicisme del seu col·lega Charles Taylor), resulte difícil de resistir per a un lector amb certes predisposicions. És el que mostra El parany cosmopolita,del meu alcalde preferit,el nostre amic i contertulià històric Jordi Sebastià (Burjassot, 1966). Un interesantíssim assaig que trau bona part de la seua empenta d'aquell venerat autor escocès. L'aposta comunitarista, que Sebastià es pren molt seriosament en aquest llibre, personalment m'evoca sempre, de manera involuntària i immediata, tres referències: dues pel·lícules (Manderlay i Dogville de Lars von Trier) i una citació (la que he posat al principi del meu comentari).

El parany cosmopolita naix, al meu parer, d'una ira molt ben canalitzada: la que produeix l'ús frívol i perdonavides del terme "cosmopolitisme" en els mitjans de comunicació i en la vida quotidiana (pàg. 12, 66, 151). Aquest ús deturpat i bastard té sentit en un context en què el compromís amb la diversitat i amb la comunitat d'origen queda substituït per un individualisme hedonista i autosatisfet, una ideologia de classe mitjana occidental que prefereix jugar al "desarrelament" més que no assumir responsabilitats pel propi origen, per la comunitat on es viu i per la idea de diversitat. Aquella abstracció anomenada "la Humanitat" substitueix la pertinença real a un grup real; i si hi ha mala consciència, el "cosmopolita" la deriva com més lluny millor. Tal com fan els d'un determinat departament universitari ben pròxim, que prefereixen solidaritzar-se amb els parlants del quítxua de Cuzco (parlants que només coneixen pels llibres i pels documentals) molt més que no amb els catalanoparlants de València, amb els quals es creuen cada dia. Aquesta és la idea bàsica de Sebastià, com la de tot bon comunitarista: no hi ha ètica individual sense un context col·lectiu en el qual pren sentit, i el cosmopolitisme no fa res més que deslligar l'individu del seu grup i justificar tota mena d'expansionismes en nom de la universalitat d'allò particular. En el fons, i paradoxalment, aquest llibre es dedica a legitimar filosòficament el que és una opció de vida personal: la del compromís quotidià amb l'entorn immediat, la del ciutadà actiu, la del nacionalista cívic. Perquè hi ha, en El parany cosmopolita, una exhortació permanent a la vita activa, a la generositat, a la humilitat de l'individu en la comunitat, a l'exercici deliberat i efectiu de la ciutadania en defensa de la diversitat cultural, encarnada en la diversitat de nacions. Les dicotomies clau del pensament de Sebastià al voltant del cosmopolitisme són, doncs, les que agrupen d’una banda la globalització, l’universalisme (i la uniformització), l’intervencionisme, l’individualisme cosmopolita i l’absentisme cívic, mentre que a l’altra banda hi ha el nacionalisme, l’arrelament local (i la diversitat), el respecte dels altres, el compromís ciutadà i la política activa. Aquestes dicotomies se superposen de tant en tant a altres que queden implícites (ciutat / poble, ells / nosaltres, majoria dominant / minoria dominada, etc.). En poques paraules: l’autor és militant històric del Bloc i alcalde de Burjassot, i El parany cosmopolita és el nus de la seua filosofia. Em perdonareu aquesta franquesa una mica brutal, però és que a mi no em sembla malament; a l’inrevés: estic convençut que tot pensament filosòfic és una obscura projecció autobiogràfica, i no podria ser altrament.Aquesta és la part més forta de l'argumentació de l'autor, i crec que no és poca cosa, si es té en compte que quan va fer aquest llibre amb tanta densitat filosòfica encara no era llicenciat en Filosofia per la UNED. Em sembla admirable, sense reserves.
Les etapes històriques del pensament cosmopolita, Jordi les resumeix en tres fites bàsiques: el món hel·lenístic dels cínics i dels estoics (paral·lel als imperis macedònic i romà), l’universalisme cristià (amb la cristianització sobretot del Nou Món) i la Il·lustració (amb els imperis europeus del XVIII, la pau perpètua kantiana i el racionalisme oligàrquic).

Hi ha aspectes del llibre que em semblen discutibles (en el sentit de “dignes de ser discutits”). Recordeu quan els “eurocomunistes” insistien a dir que en el món soviètic no havia fallat la idea, sinó la manera de realitzar-la? També podríem anotar al marge que la crítica de Sebastià s’esplaia en els usos i pràctiques que han invocat el cosmopolitisme, però que la seua crítica de la idea es queda, malgrat tot, en la superfície d’uns usos interessats de legitimació (vegeu, per ex., les pàg. 17 i 65). Està molt bé (o almenys a mi m’ho sembla) que el motor del seu discurs siga la necessitat de fer front a la globalització (pàg. 13, 16, 136), però si el preu d’això és insistir una vegada i una altra en la fal·làcia de la localització simple (pàg. 30, 84, etc.) potser caldria pensar-s’hi. Més que res, perquè el seu ús tan despreocupat de nocions fetitxe com ara cultura, identitat o comunitat em fa pensar que en aquest esquema no caben ni les identitats personals complexes, ni les fidelitats compartides, ni els àmbits en què la diversitat interacciona de manera raonable. Dit de manera bèstia: en aquest llibre (en la realitat quotidiana sé molt bé que no), la seua concepció de les identitats és tan simple com la del seu enemic uniformista, igual de cosificat, igual de reduccionista en termes geodemogràfics, igual de determinista. Com si les nacions i les cultures foren peces massisses de realitat, amenaçades per la impuresa. Com allò que explicava el nostre amic Amadeu Viana sobre Torras i Bages i “la filosofia com a planta”.

Més coses. Algun crític malintencionat va retraure a Sebastià, anys enrere, que en aquest llibre mostrés un cert autoodi antioccidental. No ho feia amb aquestes paraules, però aquest era el sentit. Em sembla una crítica desmesurada, ofensiva i totalment fora de lloc. Tanmateix, en El parany cosmopolita sí que hi ha un cert tic, irritant i prescindible, de sospitosa “autocrítica”. La insistència a subratllar que això o allò és “una clara invenció occidental” (34), una “idea occidental” (85) o “una madurada invenció occidental” (118) apareix ací no com una constatació neutra, sinó com un judici de valor. No deixa de ser curiós; al final ja no es tracta només que siga dolent universalitzar qualsevol invenció occidental, sinó que sembla com si les invencions occidentals foren dolentes per partida doble: com a invencions, i com a occidentals. Quod erat demonstrandum, amic meu. No dic jo que la “democràcia” formal occidental s’haja d’universalitzar, i tampoc negaré que els “drets humans” siguen una invenció occidental, però l’abolició de l’esclavitud o la llibertat de creença i de culte, per exemple, ja existien en el Cilindre de Cir... Darrere de tot això hi ha, probablement, les mateixes conviccions que porten l’autor a lloar Rousseau i a celebrar la infame mitologia del Volksgeist... O les mateixes conviccions impermeables que el duen a idealitzar el Romanticisme com a revolta contra l’estretor uniformista de la Il·lustració; fins al punt de falsificar la història dels nacionalismes com una revolta dels pobles (quan tothom sap, i no hi ha historiador que no ho reble, que “la nació” eren els Notables, i que la resta hi figuraven com a comparses o extres...). Per cert, parlant d’invencions: estic segur que avui dia l’autor, llicenciat en Filosofia amb tots els ets i els uts, no atacaria els conceptes generals perquè siguen “inventats” (35), ni oposaria els “conceptes abstractes” a la “realitat científica” (36). Aquestes penoses ingenuïtats, les hem comeses tots els qui hem pretès escriure sobre filosofia sense tenir suficient informació i mala llet, absolutament tots, i jo el primer. Al marge d’això, tots sabem ja que “concepte”, “abstracte” i “inventat” no són sinònims de “fals”, ni menys encara de “nociu”.

En un llibre com aquest, que per definició aborda un tema d’importància planetària, sorprenen algunes absències clamoroses i injustificables. On és la crítica de la Il·lustració (matisadíssima i completa fins a l’extenuació) que feien Horkheimer i Adorno? On són els estudis postcolonials? Per què quan es parla de Fukuyama no es recorda que aquest autor va abandonar ja fa anys aquella collonada hegeliana de la “fi de la història”? Per què oblida que Isaiah Berlin va posar l’exigència kantiana d’autonomia com un dels precedents filosòfics del nacionalisme? I, sobretot, el gran absent d’aquest llibre és l’apoteosi ètnica del totemisme identitari: el feixisme. Quatre observacions passatgeres i desganades, constantment amb la coartada d’un llibre de Bauman (d’altra banda excel·lent: Modernity and the Holocaust), i això és tot. Mmmm. No em convenç. Si los extremeños se tocan, la Xoà conté tant la fredor científica de la raó il·lustrada com el foc radioactiu de l’irracionalisme ultranacionalista, etnocràtic, racista, xenòfob i soi disant “patriòtic”. En quines proporcions? Em sembla que no ho sabrem mai, perquè el feixisme (i el postfeixisme, el neofeixisme, el criptofeixisme, etc.) és essencialment proteic i quan et penses que l’has enxampat sempre agafa la forma contrària. Quan l’agafes pel coll de l’universalisme, de sobte se t’esmuny amb la coartada comunitarista. En qualsevol cas, hi ha molts moments d’aquest llibre en què hauria resultat pertinent recordar que un dels improperis preferits contra els jueus, als anys trenta i quaranta del segle passat, era el de Luftmenschen, “éssers humans d’aire”, desarrelats per natura i sense vincles amb “la sang i la terra” (Blut und Boden) de cap país concret. Em sap greu recordar-ho, però també per al Tercer Reich “cosmopolita” era un insult. Ja pot dir el que vulga de la Il·lustració, però companys de viatge com aquests no els vull per a res del món.

Amicus Plato, sed... En un llibre tan amè i tan atractiu com El parany cosmopolita, ple d’observacions i d’informacions interessants, hi ha moltes coses que no em queden clares, probablement perquè sóc home de poca fe i em falten segons quins entusiasmes. Per exemple: el fet de presentar l’antiimperialisme i la “diversitat” com a necessitats morals universals, ¿no es contradiu amb el relativisme que rebutja l’existència de drets universals? Si el cosmopolitisme és realment tan intolerant com diu respecte de la diversitat, ¿està legitimat el nacionalisme per a ser igualment intolerant respecte del cosmopolitisme? ¿Quina és la seqüència lògica que demostra fefaentment que l’arrelament local i l’universalisme moral es contradiuen de veritat? Una moda, una decisió o una imposició, ¿a partir de quin moment es converteixen en un d’aquells “trets grupals” que cal defensar a tot preu contra l’uniformisme (per exemple l’homofòbia, la dominació de la dona o el catolicisme sud-americà)? Si acceptem a tall d’hipòtesi que tot universalisme té un component de violència, de proselitisme i d’evangelització (pàg. 50), ¿no haurem d’admetre que això mateix caracteritza històricament els nacionalismes? Si el racionalista (o l’il·lustrat) és oligàrquic per definició, ¿no se li pot aplicar això mateix al comunitarista, que somia la «doma i castració» del cosmopolita? La sensibilitat respecte dels altres valors, i la veneració per la diferència, ¿no són també valors típicament occidentals? (Perquè, per poc que et poses a buscar, fàcilment trobes que també els “altres continents” tenen històries d’eliminació física de la diferència, d’homogeneïtzació forçada, de cadàvers al capdavall.) Si els drets humans són, tal com defensa MacIntyre, “com els unicorns” (recordem-ho: són conceptes, són occidentals, són inventats i són abstractes: bingo!), llavors ¿com demostrarem que aquesta descripció no inclou també els drets individuals i (ai las!) els drets col·lectius? ¿Per quina raó hem de demanar als altres tantíssimes cauteles (per exemple, quan es parla de l’integrisme religiós) que nosaltres no fem servir, i podem permetre’ns el luxe de reduir Kant a La pau perpètua o les multinacionals a “hereves de les Llums”? Potser queda molt bé això d’oposar l’egoisme a la comunitat (142), però ¿a partir de quin moment podem parlar d’un egoisme de les comunitats? (De fet, el vincle entre nacionalisme i individualisme es pot argumentar i comprovar de manera fefaent.) La llista de preguntes que s’acumulen als marges del meu exemplar d’El parany cosmopolita és enorme i podria continuar durant molta estona, encara. Espere que aquesta tria d’interrogants puga demostrar que el llibre m’ha fet pensar i plantejar-me coses, i això no passa sempre. Alhora s'hi reflecteix una incomoditat, una insatisfacció, que m'assalta a cada pàgina d'El parany cosmopolita.

La demonització simplificadora d’un enemic sovint bastant quimèric i sospitosament semblant a un fantasma (el cosmopolitisme, l’universalisme, la raó il·lustrada) produeix resultats involuntaris, com ara la distorsió meliorativa dels seus presumptes antagònics (tant si es diuen Aristòtil com si es diuen Cultura, Volksgeist, Rousseau, romanticisme o Nació). Això pot gastar bromes molt pesades, com ara els inacceptables i grotescos comentaris banals sobre l’integrisme, presentat com a “defensor de la diversitat” (108). I ja que Jordi parla poc del feixisme, em permetré recordar que avui dia llibres com Mein Kampf o Els protocols dels dotze savis de Sió continuen sent molt populars a països musulmans com ara un que aspira a entrar en la Unió Europea, o que Iran promociona els estudis negacionistes amb congressos i tot, o que Hizbu Al·là (el Partit de Déu) fa que els seus milicians acabats de reclutar saluden d'una manera que ens sona d'alguna cosa... Ai, el comunitarisme, quines coses defensa a la fi, quan s'accepta ingènuament... El sueño de la razón de Goya, contra el que es pensen els irracionalistes, no vol dir que la raó siga un somni fal·laç, sinó que el fet de deixar-la clapar produce monstruos. Això li passa també al comunitarisme (en el se venerat MacIntyre és una temptació oberta i constant), que amb la seua intransigència entra en una perillosa deriva de pura i simple bogeria maniquea. Parlarde “terrible ceguesa de les Llums” i de “fracàs de la Il·lustració” pot servir per a desfogar, però amb aquestes boutades irresponsables estem jugant amb foc.

Com a filòleg (i en aquesta tertúlia en som uns quants), hauria de fer-li alguns retrets d’índole diversa. Per exemple, el seguidisme una mica exagerat respecte de determinats, pocs, autors (MacIntyre, Toulmin, García Gual). Per exemple, l’absència de fonts originals: en els filòsofs grecs i romans, absolutament imperdonable: citar la Nicomaquea o els estoics de segona mà no fa honor a l’autor. Que un llibre com el Dir la realitat d’Aracil (per cert, exemplar antològic de racionalista oligàrquic) aparega esmentat com a mecanoscrit causa estupor, pel cap baix. D’altra banda, per a un tema tan inabastable com aquest la bibliografia resulta en general esquifida i penosa. La correcció formal també va ser insuficient: hi van romandre detalls com ara confusions de per/per a (143, 155), un inefable contemplar molt madrileny (140) i un graciós Grocio per Groot (111). No ho anote per tocar els collons: crec que era la meua obligació.

Espere haver mostrat que, per a mi, El parany cosmopolita és un llibre alhora molt plaent i molt problemàtic, amb aquesta típica ambivalència pròpia de les coses que ens importen. Dec ser l’únic friqui que l’ha llegit tres vegades, supose. Amb això ja estic dient que em sembla un llibre molt recomanable i interessant, digne de lectura i de relectures. Ho dic perquè els meus dubtes, plantejats ací, poden provocar algun malentès. Ara bé, no sé si és per ganes de ser un “esperit de contradicció”, però quan em trobe argumentacions “individualistes” i “liberals” necessite contrapesar-les amb una certa dosi de comunitarisme, mentre que si el comunitarista es posa valent em vénen al cap les pel·lícules aquelles de Von Trier i la citació inicial d’aquest comentari. La qual, per cert, és d’un tal Heinrich Himmler.

diumenge, 15 de juliol de 2012

Cooperativa de Lectures

Primer de tot, vull donar les gràcies a totes les persones que han contribuït, durant aquest curs 2011-2012, al funcionament de la nostra iniciativa de lectura en companyia: els qui van proposar llibres i van redactar entrades, per descomptat, i molt especialment els qui van contribuir a la vidilla del debat amb comentaris i intervencions. Tots ells han dedicat, generosament, una part del seu temps a mantenir aquesta mínima comunicació entre nosaltres, sense la qual seria encara més letal i amarga aquesta sensació d'aïllament, de solitud, d'acceptació borreguil del nostre destí conformista, d'implosió en les nostres misèries quotidianes.

Dit això, vull fer-me ressò a un parell de propostes que m'ha presentat, en privat, un dels nostres tertulians històrics. La primera és la de canviar de nom el nostre tinglado. Ni Club de Lectures, ni Laboratori de Lectures: la seua proposta, que em sembla bona, és Cooperativa de Lectures Patieres. En els temps que corren, el matís anarquista d'aquest nom em sembla una ironia encertada. La segona proposta, us la presente més avall. Després de recollir i posar ordre en totes les vostres iniciatives de lectura per al curs que ve, ací teniu un calendari de llibres que trobe raonable i atractiu. Per descomptat que, si algú dels qui no han fet propostes vol inserir-hi algun altre llibre, sempre som a temps de fer-hi lloc i deixar algun d'aquests per al curs següent. Així doncs, som-hi:


Cooperativa de Lectures Patieres
Calendari de lectures del curs 2012-2013

Setembre 2012 John Perkins, Confessions of an Economic Hit Man (memòries). San Francisco: Berrett-Koehler Publishers, 2004. 256 pàg., des de 9,87€. Trad. cast. Confesiones de un gángster económico. Madrid: Ediciones Urano, 2005. 352 pàg. Des de 18,13€. Molt fàcil de trobar gratuïtament en pdf i en altres formats, tant en anglès com en castellà. [K.]

Octubre 2012
Josef Škvorecký, Las traiciones de todos los santos (novel·la). Barcelona: Duomo, 2011. 299 pàg., 18,50€. [Paco]

Novembre 2012
Slavoj Žižek, Did Somebody Say Totalitarianism? (assaig). Londres: Verso, 2001. 280 pàg. Des de 8,47€. Trad. cast. ¿Quién dijo totalitarismo? València: Pre-Textos, 2002. 304 pàg. Des de 12,74€. [Josep J. Conill]

Desembre 2012
Georg Steiner, Ten (Possible) Reasons for the Sadness of Thought (assaig). Skidmore: Salmagundy Magazine, 146-147, 2005. Trad. cast. Diez (posibles) razones para la tristeza del pensamiento. Madrid: Siruela, 2007. 112 pàg., 10,90€ (4a ed.). [anònim]

Gener 2013
Tristam Stuart, Waste. Uncovering the Global Food Scandal (reportatge). Londres: Penguin Books, 2009. 480 pàg. Des d'aprox. 10€. Trad. cast. Despilfarro. El escándalo global de la comida. Madrid: Alianza Editorial, 2011. 480 pàg. 24,80€. [Jordi]

Febrer 2013
Francesc Bayarri, Cita a Sarajevo (reportatge). Tavernes Blanques: L'Eixam Edicions, 2006. 220 pàg. 15€. [K.]

Març 2013 Ernesto Laclau, La razón populista (assaig). Buenos Aires: Fondo de Cultura Económica, 2005. 312 pàg. 17,50€. [Josep J. Conill]

Abril 2013
Ernst Robert Curtius, Crisi de l'humanisme (assaig). Girona: Edicions de la Ela Geminada, 2012. 380 pàg. 18€. [Paco]

Maig 2013
Rüdiger Safranski, Romanticismo (assaig). Barcelona: Tusquets, 2009. 384 pàg. 23,08€. [Josep J. Conill] [En 2012 ha salido ya en bolsillo, a menos de 10 €]

Juny 2013
Zafer Şenocak, Una herencia peligrosa (novel·la). València: Pre-textos, 2009. 168 pàg. 17€. [Paco]

Juliol 2013
Josep J. Conill, La nit en blanc (poesia). València: Denes, 2011. 104 pàg. 9,90€. [K.]

----------------------

L'altra proposta de què us parlava abans també em sembla interessant. Es tractaria de recuperar els textos que hem dedicat fins ara als llibres comentats, reescriure'ls i fondre'ls en un llibre col·lectiu que publicaríem per pur plaer. Això és més faena, evidentment, però pot ser divertit (i jo, personalment, la faria amb molt de gust). En una altra entrada, més endavant, faré un recull de tots els fils de discussió que hem obert durant els últims dos anys a les lectures.

Més coses. Aquesta tardor, el Patio Virtual farà cinc anys. Qui ho havia de dir! Podria escriure abundants consideracions sobre com era abans i com és ara, sobre la decadència i la reinvenció, sobre la privacitat i la publicitat, sobre la tristesa de les mònades leibnizianes i la felicitat de compartir, però no serviria absolutament de res. En canvi, sí que us diré que aquests cinc anys els podríem celebrar d'alguna manera. Potser seria ben bo recollir la idea que em va presentar JJC fa algun temps: un dinarot o soparot de contertulians, els històrics i els nous, els qui som amics des de fa anys i els qui ens coneixem només des de la pantalla de l'ordinador, els qui hi participen activament i, qui sap!, els qui només hi fan comentaris, els vells maduritos i la imparable joventut. No cal que ho diga: per mi, encantadíssim. Tot seria cosa de coordinar-nos amb temps, i prou. Una paella al Palmar i una cervesa testimonial (amb cacauets) al Patio històric podria ser un magnífic exercici d'autoironia. De moment, jo l'amolle i després que passe el que haja de passar.

Ah, i la setmana que ve penjaré ja el meu text sobre el llibre del nostre amic Jordi, avise. Que la gent després se'n va de vacances (o no).