divendres, 28 de desembre de 2012

Steiner i la tristesa de pensar


(La persona anònima que havia proposat aquest llibre no ha pogut fer-ne el comentari, i en conseqüència el faig jo.)

Considerem, per exemple, el pensament, l’acció de pensar com a tal, i les seues circumstàncies i conseqüències. El pensament ens proporciona motius per a una certa melancolia existencial. No sabem si l’abast del pensament i el de la realitat són incommensurables. A més, el fet de pensar sol ser una activitat matussera, fragmentària, gairebé impossible de focalitzar durant llargs períodes de temps. El nostre “teatre interior” del pensament és impenetrable, personal, solitari, però alhora, i a causa del filtre inevitable del llenguatge, el pensament constitueix una repetició de coses ja pensades, rebregades milions de milions de vegades, sense la possibilitat de mantenir l’aura de l’originalitat. El pensament cerca desinteressadament la veritat, però aquest impuls xoca amb el llenguatge, posseït d’aquest anhel d’autonomia que el porta a defugir la referencialitat, i la contradicció és insoluble. Pensar, si bé es mira, d’una banda ens sembla una activitat sublim que ens identifica com a humans, però també és una activitat monstruosament balafiadora, un esforç ininterromput l’energia del qual es dissipa en l’aire gairebé íntegrament. Tampoc no podem presumir d’una relació directa entre el pensament i qualsevol altra cosa externa respecte d’ell, perquè tot vincle entre el pensament i el seu exterior és mediat, interferit. A més, afecta directament la percepció, la determina, la guia, l’enterboleix i la rarifica. Entre el que pensem i el que els altres entenen tampoc no hi ha una relació immediata, directa, com entre l’original i la seua rèplica exacta, ja que l’única expressió que no està interferida per res és la que es dóna en les explosions d’energia desfermada: l’odi, la por, la rialla. El pensament tampoc no admet la democràcia: per bé que la capacitat de pensar és probablement un universal humà, la capacitat de produir pensaments rellevants i dignes de ser difosos i conservats està molt mal distribuïda. Finalment, el pensament ens obliga a sentir una atracció fatal envers objectes sobre els quals no aconseguirem mai res de substantiu: tots els que tenen a veure amb la transcendència.

Aquest seria un resum, no necessàriament reduccionista, de Ten (Possible) Reasons for the Sadness of Thought, un text de George Steiner que anomenem “llibre” a causa de la manera com es presenta físicament, però que en realitat no és altra cosa que un assaig d’extensió modesta. He de dir, d’avançada, que sóc un consumidor absolutament captiu dels productes del professor Steiner, que escriu molt bé i pensa com un senyor. Les seues febleses, les conec des de fa molt temps i les vaig retrobant a cada pas, però, sincerament, no em molesten. Em referisc, per exemple, a la seua tirada rabínica, les jeremiades apocalíptiques, la ingenuïtat típicament “humanística”, una certa delectança en els jeux d’esprit (en la professió de les lletres és un mal endèmic: o això, o la constatació positivista d’informació sense interès). I tanmateix...

La gran virtut de Steiner consisteix, al meu parer, a saber dir coses interessants integrant una enorme quantitat de lectures, autors, disciplines i informacions, sense fer cas de les apropiacions exclusivistes que caracteritzen els Fachidioten. Per aquest deliciós assaig, com en tants d’altres d’ell, desfilen en peu d’igualtat Heidegger, la mecànica quàntica, Freud, Nietzsche, el misteri de la música, Shakespeare, Husserl, les matemàtiques, el mite d’Orfeu, la Bíblia, Pascal, el sexe, Bacon (Francis), Wittgenstein, Plató, la comunicació en els sordmuts, Orwell, Darwin, la teoria de cordes, Einstein i etc. i etc. I, tot plegat, amb una naturalitat, amb una elegància i un savoir faire que em fascinen. Al contrari que alguns autors locals, que necessiten farcir les quartilles empastifades aferrant-se desesperadament a noms propis i citacions (tal com els borratxos s’aferren als fanals, for support rather than for illumination), Steiner sap fer-ho servir en el moment adequat i de la manera més encertada, traure’n el suc i fer un còctel saborós i excitant. En comparació amb la mediocre xusma acadèmica que empesta aquesta desgraciada península, o en comparació amb la insuportable buidor de la fira verborreica i logomàquica de l’Hexàgon, aquest home sembla un savi dels de temps antics. I és que, al meu parer, recull les virtuts del món anglòfon (claredat, honestedat intel·lectual, fer fàcils les coses difícils) i les del planeta germànic (densitat de referències, erudició contrastada, voluntat d’aprofundir en les coses). I de França, l’espurna intel·lectual, l’esprit. Ja ho he dit abans, sóc un fidel client de la seua factoria.

Ten (Possible) Reasons no esgota el seu tema, que no és altre que la melancolia que ens pot provocar la reflexió sobre l’acte de pensar. En realitat, tot just l’enuncia, i des d’una perspectiva molt personal, limitada per les seues obsessions clàssiques: la comunicació (Nietzsche i el llenguatge com a filtre, Wittgenstein i l’indicible, Heidegger i els límits del llenguatge), els fenòmens de consciència i la intimitat irreductible (Husserl i companyia), la música, el silenci (no hi apareix Beckett!), la frustració de l’Absolut, el sexe, la lectura i el cànon de la cultura occidental, etc. Davant la pregunta de “què implica pensar?”, Steiner veu deu raons per a la tristesa, o deu frustracions associades a les insuficiències i apories que el pensament arrossega. És un discurs existencialista, per dir-ho d’alguna manera? No exactament. Escèptic? En part sí, perquè se les heu constantment amb la noció de límit, amb les impossibilitats i les mancances del pensament, però no és un escepticisme en sentit fort, que nega la capacitat de conèixer. Que Steiner no és un radical! Senzillament: el sublim acte de pensar, quan ens posem a pensar-hi, també ens dóna motius de desil·lusió.

Bé, no és una gran aportació a la filosofia occidental, ni a la literatura, i tampoc no pretén ser-ho. Però a mi m’ha resultat de (re)lectura ben plaent.

divendres, 21 de desembre de 2012

Autopublicitat



El castellonenc Maximià Alloza Vidal (Castelló de la Plana, 1885-1945) és un dels principals (i alhora més desconeguts) impulsors de la modernització de les lletres valencianes, esdevinguda a començaments del segle XX. Connectat des dels temps d’estudiant universitari amb els cercles modernistes valencians, el retorn a la seua ciutat d’origen, on va exercir la professió de metge, va provocar que la seua obra veiés la llum de manera dispersa en revistes d’abast local com Arte y letras i la Revista de Castellón. El 1914 publicava el seu únic llibre, Ioesa, un ambiciós poema narratiu de temàtica bucòlica i amb un fort contingut eròtic i decadentista, la recepció hostil del qual per bona part de la crítica va determinar el seu abandó de la literatura, dedicació que va substituir per la pintura. El 1932 va ser un dels signants de les Normes de Castelló.

Aquest primer volum de l’obra completa en valencià d’Alloza, editat pel Servei de Publicacions de l'Ajuntament de Castelló, recull la part mai no editada en format de llibre de la seua producció, constituïda per un parell de reculls poètics (Composicions i Rimes i sonets), el projecte d’un innovador drama inconclús (Ensaig de comèdia) i el text d’una interessant conferència al voltant del treball i l’oci (Lo vital i lo superflu). Tot plegat apareix precedit per l'estudi de 232 pàgines "Un dandi entre llauradors", a càrrec de Josep J. Conill, sobre la vida i la significació de l’autor. En un segon volum, que veurà la llum l'any 2014, es preveu la reedició de Ioesa, la seua obra culminant, acarada amb la lliçó del manuscrit original, que en ocasions rectifica o fins i tot millora el text publicat en el seu dia. La conclusió del projecte permetrà no sols donar a conèixer l’obra d’un autor castellonenc injustament oblidat, sinó disposar per primera vegada de manera coherent de l’aportació d’un dels escriptors cabdals del Modernisme valencià.

FITXA DEL VOLUM:
Autor: Maximià Alloza
Lloc d'Edició: Castelló de la Plana
Editorial: Servei de publicacions de l'Ajuntament de Castelló
Nombre de pàgines: 402
I.S.B.N.: 978-84-96983--84-7
Preu: 7 euros