dimecres, 30 de gener de 2013

Malbaratament: l'escàndol global del menjar



Un llibre intel·ligent, ben escrit i agradós de llegir amb uns apèndixs i unes notes plenes de dades sobre una qüestió de gran importància, però que molt sovint passa desapercebuda: la incidència de la Globalització en les xarxes de producció, distribució, venda i consum domèstic del menjar, i les seves nefastes conseqüències a gran escala, tant pel que fa a la misèria de moltes comunitats humanes com a la desforestació d’àmplies zones del planeta i la contaminació atmosfèrica. El resultat de tot plegat és un autèntic cercle viciós que impedeix als països pobres disposar d’una quantitat major d’aliments amb tecnologies eficients mentre que els països rics són incapaços d’aprendre de la frugalitat dels països «en vies de desenvolupament» (quin eufemisme més indecent!), de manera que a hores compartim el pitjor dels dos mons.  
El plantejament de Tristram Stuart és senzill i plenament compartible: gairebé tot el que mengem a hores d’ara procedeix d’un sistema agrícola globalitzat on l’augment de la demanda de certs productes en una determinada part del món repercuteix inevitablement en la creació de noves terres cultivables a milers de quilòmetres de distància. Aquesta connexió invisible però funesta, en la qual poques vegades pensem, està alterant el clima, el cicle hidrològic i el sòl. Els habitants del món industrialitzat, en consumir irresponsablement unes quantitats desproporcionades de menjar estem contribuint a l’explotació d’unes terres i uns recursos que podrien emprar-se per alimentar milions de persones necessitades. Lluny de tractar-se d’una petitio principii merament humanitarista, aquesta relació es del tot real, atès que els països rics i els pobres es proveeixen d’aliments en les mateixes fonts i l’acaparament de les existències pels primers contribueix a l’augment dels preus i la fam dels segons. És per això que el malbaratament del menjar constitueix, a banda d’una estratègia ecològica suïcida, una rotunda immoralitat.
Partint d’aquestes premisses, l’autor hi du a terme una minuciosa anàlisi d’aquest malbaratament alimentari al llarg dels diversos estadis de la seva producció i comercialització, començant pels supermercats (unes autèntiques fàbriques de menjar fet malbé) que potser constitueixen la baula central del funcionament pervers de tot el sistema, les conseqüències del qual es deixen sentir sobre els fabricants, el consum familiar, les estratègies de producció agrícola i el medi ambient. Per a més inri, la legislació dels països desenvolupats en la matèria (començant per la política agrària i la legislació en matèria alimentària de la CEE) no fa més que agreujar l’assumpte.
El resultat de tot plegat és una cultura de l’excés, les arrels de la qual es remunten en el temps pràcticament als orígens de la mateixa espècie humana, que ha basat el seu èxit i la seva propagació a escala planetària en un malbaratament monstruós dels recursos, que històricament ha cristal·litzat, ara que ho penso, en mites com el del País de Xauxa o la cornucòpia, que, en comptes d’esvair-se, persisteixen encara, ni que sigui de manera inconscient, en el fons de la mentalitat moderna.
Segurament, la part més feble del llibre, per contra, té a veure amb les consideracions de Stuart sobre la manera de posar fi a aquest estat aberrant de coses, més enllà de la constatació de la inexistència d’una governança global, que és com afirmar l’existència global del desgovern i el manteniment de les regles del neocolonialisme. D’altra banda, la superació de l’endarreriment en importants zones del planeta (com ara la Xina) no solucionarà tampoc els problemes a escala global, sinó que els incrementarà fins a uns límits del tot insostenibles, que tornen inexcusable el control demogràfic.
A tall de conclusió, tan sols hi puc afegir que l’obra m’ha semblat un excel·lent material per a la reflexió sobre un tema que sovint se’ns escapa o que només contemplem des de la perspectiva del més desdenyable humanitarisme, i m’ha confirmat en una intuïció que em ve obsedint des de fa temps: hem esdevingut la principal plaga que mai ha hagut de suportar aquest planeta i dubto molt que no acabem com acaben totes les plagues, és a dir, a conseqüència d’una catàstrofe derivada de l’escassedat de recursos que acaba reduint de manera dràstica el seu nombre. Ho resumiré amb un aforisme del meu llibre Submarins de butxaca (Lleida: Pagès, 2008, p. 31): «Creu haver llegit en L’esprit des lois de Montesquieu un comentari sobre els integrants d’una tribu de salvatges, que tallaven la branca de l’arbre en què prèviament s’havien assegut. Sospita que la humanitat fa el mateix des de fa temps, amb l’agreujant que el que hom talla ara és la branca de l’Arbre de la Vida amb una serra mecànica».