dilluns, 27 de maig de 2013

El Romanticisme segons Safranski



No dic res de nou si afirmo que Rüdiger Safranski és des de fa temps un dels més brillants historiadors de les idees que hi ha en l’actualitat, així com un dels que millor escriuen. Entre la seva producció podem trobar intel·ligents assaigs sobre el mal o la globalització, però la seva dedicació més sostinguda té a veure amb l’estudi de les aportacions d’alguns dels pensadors alemanys fonamentals d’ençà del Sturm und Drang. M’estic referint a gent de la importància de Goethe i Schiller, Schopenhauer, Nietzsche o Heidegger, a les aportacions dels quals ha dedicat llibres fonamentals, caracteritzats per l’abundància d’informació, la lucidesa de l’enfocament i la claredat expositiva, que una traducció inepta (en el cas dels poemes arriba a extrems vertaderament ridículs) com la de l’obra que comentem no aconsegueix enterbolir. Aquestes són també les virtuts fonamentals del present assaig, centrat en la presentació del Romanticisme com un dels principals, si no el principal, fils conductors de la cultura alemanya moderna, sense la interpretació del qual no arribaríem a entendre la peculiar i alhora dramàtica trajectòria d’una nació que ha gaudit d’un desmesurat protagonisme en la història dels últims dos-cents anys.
El llibre, doncs, a diferència d’obres anteriors de Safranski, en comptes de concentrar-se en un pensador singular, ens acosta a un panorama vastíssim, impossible de resumir en el breu espai d’una entrada com aquesta. La matèria hi apareix dividida en dues parts: la primera constitueix una exposició del Romanticisme stricto sensu, mentre que la segona recorre l’empremta fascinant que el pensament romàntic ha deixat en algunes de les principals figures de la vida literària, artística i política del país fins a l’actualitat. Sens dubte, aquesta distribució repercuteix en l’estratègia expositiva adoptada en cada cas, de manera que la caracterització del Romanticisme exhibeix un grau de detall, de profunditat i coherència comparable als millors textos existents sobre l’assumpte com ara L'âme romantique et le rêve (1939) d’Albert Béguin, amb l’avantatge que la mirada de l’autor no s’adreça exclusivament a la literatura sinó que abasta també el món del pensament de l’època.
Una època, val a dir, en la qual es produeix una ampliació del terreny de joc de la raó, que acaba incloent-hi (no sense conflictes) el seu contrari dialèctic, la desraó. No és per casualitat, doncs, que la ironia, tal com explica Safranski en unes pàgines admirables, esdevingui el recurs expressiu preferit d’uns autors aclaparats per la inquietant duplicitat que descobreixen constantment en el món real. No debades el tema del doble esdevé una constant de la literatura romàntica, en tant que encarnació sinistra d’una consciència que ha perdut la ingenuïtat i ja no confia en la seva capacitat per accedir de manera directa i transparent al coneixement de la realitat i de les altres consciències. Estem parlant, òbviament, d’una profunda crisi espiritual, també en el sentit religiós del terme, que constitueix el punt de partida de la idea de la mort de Déu i la correlativa divinització de l’individu, de primer en la seva versió estrictament atomística, però temps a venir també en tant que comunitat unida per lligams espirituals, tal com l’encarnaran a la seva manera la nació o la massa. Apareix així una poètica del sublim, que desembocarà més endavant en una política del sublim. I què és el totalitarisme, sinó la perfecta i monstruosa encarnació d’una política del sublim?
Aquesta és precisament la qüestió que es ventila a la segona part del llibre, com es va fer aquest pas, a través d’un recorregut molt atent a la creació d’una mitologia substitutòria a càrrec de figures tan fascinants i ambigües com Feuerbach, Marx, Wagner, Nietzsche o els representants de la revolució conservadora, encapçalats per Thomas Mann, que en Doktor Faustus (1947) tractarà de desentranyar el sentit de l’hecatombe originada per una concepció del món fortament arrelada en el Romanticisme, com la que va provocar la Segona Guerra Mundial, amb els instruments espirituals forjats pel Romanticisme mateix. El resultat final, com no podia ser d’altra manera, es troba lluny de convèncer, per bé que l’ambició artística que guia la temptativa resulti en tot moment digna d’admiració. Enfront d’aquesta tendència a contemplar el món per elevació, sobreinterpretant la realitat a còpia de saturar-la d’Esperit, Safranski sembla decantar-se en les pàgines finals de l’obra per una estratègia partidària de “refredar” el funcionament de la societat, evitant que la política acabi sent presonera dels monstres engendrats pel son de la raó. Es tracta d’una conclusió que podem compartir, em penso, tot i que no deixa de ser irònic que el mateix Safranski acabi presentant-nos l’objecte del seu llibre com “una odissea de l’esperit alemany”, amb un subtítol amerat de la mateixa empenta èpica que tracta de defugir.
Ens trobem, doncs, al davant d’un estudi altament recomanable, com tots els de l’autor, tot i que potser no tan rodó com alguna de les seves semblances de figures emblemàtiques del pensament alemany. Segurament, la dispersió del tema n’és la responsable. Una anàlisi exhaustiva de “tota” la matèria hauria constituït una tasca inacabable, enciclopèdica, superior a les forces d’un sol home. En qualsevol cas, cadascú hi trobarà, segons els seus interessos i afinitats, matèria per a les més diverses reflexions. Ja m’he referit abans a les magnífiques pàgines dedicades a l’ús romàntic de la ironia; el mateix podria dir de les dedicades a Schiller, Novalis o Hölderlin, per no parlar de l’adequada inserció de Wagner en el marc argumental de l’obra. Ara bé, també hi he trobat a faltar moltes coses: la referència al pensament de Schelling, per exemple, brilla per la seva absència; Hegel, Feuerbach, Schopenhauer, Stirner i Marx són despatxats d’una manera excessivament sumària; dels primers músics romàntics no se’n diu res de res; etc., etc., etc. Un detall final: l’autor, que analitza amb tanta subtilesa la ironia romàntica, passa per alt, en canvi, el fet que la profunditat alemanya està del tot renyida amb el sentit de l’humor, si no és que aquest apareix carregat de mala llet. Està vist que la perfecció no és d’aquest món... Per acabar, com que el tema és apassionant, no em sé estar de recomanar com a lectura complementària de l’excel·lent volum de Safranski una altra obra d’una vàlua similar: es tracta d’El misterioso caso alemán: Un intento de comprender Alemania a través de sus letras de la traductora i germanista Rosa Sala Rose (Barcelona: Alba, 2007). Ben mirat, no estaria gens malament comentar-la també en el futur en aquest blog.

dimecres, 8 de maig de 2013

Retrat de l'ecòleg de la ment com a Cap d'Estat Major



Ahir, mentre llegia el llibre de Hans Magnus Enzensberger Hammerstein o el tesón (Barcelona: Anagrama, 2011; reeditat a la col·lecció «Compactos» el 2013), traducció espanyola de l’original alemany Hammerstein oder Der Eigensinn (Frankfurt: Suhrkamp, 2008), una biografia novel·lada del general del mateix nom, em va sorprendre trobar-hi el passatge que cito a continuació, autèntica mostra de lucidesa aplicada al paper desenvolupat pels diversos tipus humans en l’interior de les organitzacions. Sens dubte, el general Kurt von Hammerstein (1878-1943) va ser un fulano d'un caràcter peculiar i d'una sagacitat fora de discussió i si bé la seva observació es refereix específicament a l’exèrcit, es podria aplicar sense forçar-ne el sentit als membres d’una església, d’una acadèmia, etc., per no parlar de la societat en general. Impossible no connectar, d’altra banda, les seves remarques amb les iròniques precisions sobre l'assumpte efectuades per Carlo Cipolla al seu magnífic Allegro ma non troppo, que ja van ser objecte de comentari en una entrada anterior d’aquest blog, o amb les excel·lents notes d’ecologia de la ment que hi ha prodigat el nostre amic K. En qualsevol cas, llegiu-hi i jutgeu vosaltres mateixos:
   «Todos los colaboradores militares de Hammerstein coincidían en que, si bien no le gustaba el trabajo de oficina, tenia el raro don de entender las situacions en un santiamén y sin darles muchas vueltas, y de expresar sus ideas por escrito con una concisión clásica. A su ayudante, como cuenta su hijo Ludwig, le describió así el estilo de trabajo de un comandante en jefe: “Libérese del trabajo pequeño; para eso búsquese un puñado de hombres inteligentes. Pero déjese mucho tiempo para pensar y para aclararse. Sólo así podrá mandar como es debido.”
   »Una vez, cuando le preguntaron desde qué puntós de vista juzgaba a sus oficiales, dijo: “Distingo cuatro clases: los inteligentes, los trabajadores, los tontos y los vagos. En la mayoría de los casos concurren dos cualidades. Los inteligentes y trabajadores son para el Estado Mayor; los otros, los tontos y vagos, forman el noventa por ciento de todos los ejércitos y son muy aptos para las tareas de rutina. El que es inteligente y, a la vez, vago, se califica para las más altas tareas de mando, pues aporta la claridad mental y el aplomo necesarios para tomar decisions de peso. Del que es tonto y trabajador hay que protegerse; en ése no se puede delegar ninguna responsabilidad, pues siempre causará alguna desgracia.”
   »De esas màximas hay una traducción inglesa que se descubrió en un lugar cuando menos raro. Eric M. Warburg era un oficial norteamericano destinado a un puesto de mando secreto del ejército, de la marina y la fuerza aérea británicas que en octubre de 1942 se había instalado en Buckinghamshire, en la propiedad de Lord Latimer. “No pudo más que sorprenderme”, cuenta Warburg, “ver en la pared, detrás del escritorio del oficial de Servicio, y en letras bien grandes, una cita del general Von Hammerstein: “I divide my officers into four groups”, etcétera. Los británicos habían hecho suyos, en plena guerra, los principios de un general de Estado Mayor alemán»