dimecres, 22 de juliol del 2015

Una colònia mental

Possiblement hi ha almenys dues maneres d'entendre el terme mite: amb una accepció descriptiva (o antropològica) i amb una accepció crítica. Els mites són, d'una banda, ficcions narratives que vehiculen simbòlicament experiències de determinats grups humans. En la cultura europea, entre els mites antics (grecs, bíblics, etc.) i els moderns (Faust, Don Juan, el Quixot, Hamlet, etc., fins als de la cultura popular dels segles XX i XXI) tenim un repertori de figures i situacions que ens ajuden a interpretar la realitat des del nostre imaginari. En canvi, des del punt de vista crític se subratlla l'aspecte ficcional (no real) del mite i la seva utilització alienant: el mite és aquella mentida que creiem, o que ens fan creure, com una mena d'estupefaent mental que ens manté sotmesos a la ignorància i a l'abús dels altres. Tot europeu que es consideri hereu de la Il·lustració se sent impulsat a desemmascarar mites, perquè els entén com a entrebancs entre nosaltres i la veritat. Després ja vindrien Adorno i Horkheimer a explicar-nos que la cosa no és ni de bon tros tan clara, però bé, deixem-ho així.

Ho pensava l'altre dia a compte d'un documental, un altre, un més, que van posar en un canal de televisió espanyol sobre l'assassinat de JFK. Permeteu-me que deixi de banda, ara, tota la reflexió indepe sobre el País (o els Països) colonitzats i l'Espanya metròpoli, però no hi ha dubte: com en una matríoixka russa som una colònia d'una metròpoli, però també una arxicolònia d'una arximetròpoli, com un al·lòfon dins un so dins un fonema dins un arxifonema... Una miserable colònia mental, sotmesa a l'imaginari de l'arximetròpoli, això és el que som els europeus. El nostre imaginari és, cada vegada més, un subconjunt en decadència, i la maquinària social --de la qual som un engranatge tots, jo, ell, ella, i tu, benvolgut lector-- ens sotmet intensivament i extensivament a la repetició de la mitologia del dominador.

Un aclariment, per a evitar malentesos: no comparteixo l'antiamericanisme infantil de l'esquerreta europea, que considera els Estats Humits com a sinònim del que segles enrere eren les bruixes o el dimoni amb plomes: l'encarnació del mal per definició. En molts aspectes em semblen una societat admirable, i si hi tingués alguna feina interessant a fer me n'hi aniria molt probablement. Però, com diuen al meu poble, lo que està bé està bé, i lo que no, o és massa o és massa poc. I amb això de Kennedy ja fa dècades que es va excedir el massa. Com si el magnicidi de JFK fos l'únic que mereix atenció universal i eterna. És que és número 1 en USA, ah, sí, ara ho veig. Per posar un contraexemple: posats a parlar de magnicidis, personalment l'assassinat d'Aldo Moro em sembla bastant més interessant i ple de matisos dignes de reflexió; ja ho va demostrar el gran Sciascia amb un llibre que tots coneixem. O l'assassinat d'Olof Palme, que dorm el son dels justos i probablement no s'aclarirà mai. En canvi, l'èpica nord-americana ho arrasa tot, és un cavall d'Àtila que per on passa extermina l'herba.

A propòsit d'èpica, sí, és molt interessant la conquista de l'Oest, per descomptat. Però del Drang nach Osten, que havia de ser una expansió colonial, continuà amb una fascinant mixturació germanicoeslava, i s'acabà amb una de les expulsions de població més massives que coneix la Història, de tot això no se'n parla gens ni mica. Ni una miserable pel·lícula, ni un documental, ni res (segurament hi ha documentals i pel·lícules, però no res que es pugui comparar, ni de lluny, amb el gènere cinematogràfic que tots coneixem).

El tema de la Segona Guerra Mundial és una mica l'excepció, per bé que sempre ha predominat un punt de vista. Naturalment. Però amb la guerra de Vietnam sí que ens n'han donat per a salar, sí. Mentrestant, la consciència col·lectiva europea es mira les guerres de Iugoslàvia com una cosa remotíssima, quasi anecdòtica. És clar, aquell conglomerat de països perifèrics no podia pesar tant en el nostre imaginari com el sud-est asiàtic. Pregunteu-li al ciutadà mitjà per Srebrenica, ara que fa vint anys d'allò, i veureu si ho coneix millor que Vietnam. Nixon i el Watergate tenen glamur, què collons, però Franjo Tuđman, el Pont Vell de Mostar (no té simbologia ni res! Que li ho preguntin a l'esperit d'Ivo Andrić!) i el bombardeig del mercat de Sarajevo no donen tant de si. Per obra i gràcia de Hollywood, ens és més familiar l'Exèrcit Roig a Afganistan que la història de Karadžić i companyia.
Aquesta jerarquia entre la metròpoli i les colònies es reprodueix intacta, a escala reduïda, a dintre de la colònia. La dinàmica centre-perifèria s'ho menja tot, però això ja ho comentarem un altre dia. És meravellós que, gràcies als existencialistes, s'hagi produït en els darrers setanta anys la canonització de Kafka, però el Švejk de Jaroslav Hašek és i serà sempre un desconegut fora d'Europa Central. Günter Grass, molt bé, gran escriptor, però Czesław Miłosz no és inferior a aquell en res i el coneixem quatre, i Tomas Venclova a la majoria ja deu sonar-los a productor de cine porno. I això ho trobareu en qualsevol altre àmbit de la cultura: Smetana, Dvořák i Janáček feien música agradable, però Schumann, Liszt i Hindemith feien música gran. I no us enganyeu: els criteris que utilitzem per a jerarquitzar la creació cultural no els estableixen les cultures perifèriques, que segons els dominadors "si són perifèriques no deuen ser tan cultures". Etcètera. Qui vulgui, pot continuar afegint-hi exemples (i excepcions, que també n'hi ha moltes). Fins i tot a nivell micro: el repertori de coentor fallera fa metàstasi a poc a poc fins als confins del País Valencià i és "economia" i "cultura", mentre que els tocs de dolçaina de Morella o l'exotisme premedieval de Les Useres són "etnologia".
Hi ha una part d'elements del patrimoni europeu que no ha passat del tot al nostre repertori de mites essencials. Per exemple, Txernòbil. És una vergonya col·lectiva que un fet com aquest, d'una importància tan cabdal en la història de la modernitat, continuï sent "un accident", una eventualitat contingent que, sí, molt dramàtica i tal, però considerada un fet clausurat i sense rellevància actual. El comú dels mortals en sap poc: que va esclatar un reactor nuclear i va ser molt desagradable. Alguns, més encuriosits, saben que hi hagué gent que va morir durant les tasques d'extinció. Molt pocs saben, en canvi, que la història dels liquidadors és èpica pura i dura, èpica genuïna, autèntica, real. I hi ha moltes més coses que a hores d'ara no coneix quasi ningú a l'oest de Lviv: que un consorci internacional construeix un segon sarcòfag de mesures mastodòntiques i d'altíssima enginyeria; que alguns van tornar-hi i hi viuen, de mala manera; que La Zona està tancada, però que es pot visitar seguint trajectes segurs (i des de 2011 hi ha allà un turisme de rapa-i-fuig legal i amb el beneplàcit de l'Agència Internacional de l'Energia Nuclear). Molt pocs saben què és el Bosc Vermell, o que la ciutat de Txernòbil pròpiament queda fora de La Zona i està habitada. Em vaig adonar que aquest podria ser un dels nostres mites immortals llegint Punto de fisión, l'esplèndida novel·la de David Torres. I m'ho ha confirmat un llibre impressionant i corprenedor, Voces de Chernóbyl, de la periodista bielorussa Svetlana Alexiévitx. El calidoscopi de
perspectives que presenta Alexiévitx, absolutament espaterrant, dóna per a fer una bona quantitat d'obres d'art, tant literàries com fílmiques o de qualsevol tipus. Si algú m'accepta la recomanació, aquests dos llibres són extraordinaris. El mite de Txernòbil hauria de ser un dels nostres
temes més coneguts, molt més que bona part de la gasòfia aquella dels EUA. Però, és clar, som uns colonitzats.

Sarajevo, Txernòbil, Moro o Palme, Švejk i tants altres mites que podrien haver sigut més nostres i que no ho són. De fet, a vegades fins i tot em sembla que alguns ho haurien de ser més que l'Holocaust, si més no per proximitat temporal; i si el desembarcament de Normandia forma part del nostre imaginari és perquè hi van desembarcar ells, i encara sort. Però no, coneixem millor la geografia del Far West que la localització dels nostres eslaus. I quan arribi el moment en què tothom celebrarà el puto Haloween, ja no quedarà ningú que recordi qui va ser Gavrilo Princip o qui va encunyar el sentit actual de la paraula robot. Serem, llavors sí, siudadanos de un lugar llamado Mordor.

10 comentaris:

Josep J. Conill ha dit...

Meneges tanta raó en el que hi dius que resulta difícil afegir cap comentari. En qualsevol cas, es nota que els americans han construït un país viable, dotat a més a més d'una indústria cultural poderosíssima, d'abast universal (i capaç, doncs, d'encunyar autèntics mites), mentre que en el cas d'Europa (però també d'altres parts del món), tot plegat no ha passat d'una sèrie de temptatives parcials i descoordinades, que no han arribat, en general, al gran públic.

Guillem Calaforra ha dit...

Això és cert. I crec que precisament el més interessant seria esbrinar per què és així: per què la indústria cultural nord-americana és tan potent (només els diners? només la Sisena Flota?), i des de quan els seus mites comencen a arraconar no sols els nostres, sinó també la nostra capacitat de decidir quins mites ens interessen. I, sobretot, des de quan i per què tot el que ells empren per bombardejar-nos té un atractiu i un glamur que ens porta a no arribar ni intentar fer importants els nostres propis mites. L'atracció cap a l'imaginari nord-americà és només una mostra d'erotisme del poder? Hi ha també un element autodestructiu, de cansament i de decadència per part dels europeus, en tot plegat? I com es configura el gust, quan es tracta de situar cada mite en una jerarquia d'importància i de rellevància? Només tinc preguntes, preguntes i un malestar.

Josep J. Conill ha dit...

Al meu modest entendre, la gran diferència comença a finals de la Belle Époque, que és quan als Estats Units comença a quallar una autèntica cultura de masses en el sentit modern del terme, fruit de l'aliança entre un sistema econòmic (el capitalisme) i un sistema polític (la democràcia), els efectes de la qual ja van ser en gran mesura previstos per gent com Tocqueville i Sombart. A la resta del món, els equivalents d'aquesta cultura de masses van tardar molt més a aparèixer i es van crear sobre referents nacionals, però també adaptant els models ja posats en circulació pels americans, cosa que ha dificultat l'exportació posterior d'aquests productes. D'altra banda, cap país europeu disposava d'un mercat interior de la potència de l'americà, que permetia i permet l'aparició d'una indústria cultural sense parangons, que s'ha beneficiat de la universalització anterior, ni que sigui sui generis, dels estàndards de vida europeus per obra i gràcia del colonalisme "clàssic" europeu. Uns estàndards, val a dir, que a partir de mitjan segle XX s'han identificat tout court amb l'adopció directa dels estàndards de vida americans. El fenomen resulta molt evident, per exemple, al Japó o en certes parts d'Àfrica i, a hores d'ara, finalment, s'està consumant també a nivell europeu. En qualsevol cas, del que no hi ha dubte és que els americans, a banda de l'èxit del seu sistema polític i econòmic, disposaven d'un parell d'avantatges innegables: 1) una diversitat de cultures populars procedents de la immigració, amb tendència a la fusió i necessitades d'un imaginari unificador, de caràcter simple i atractiu alhora, que va ser en bona part el mite de la llibertat i la inciativa individuals, de la frontera i els pioners; i 2) l'explotació industrial primerenca d'aquest imaginari, destinada, en principi, a la integració de l'heterogeïtat de la població de la puixant República Imperial. Això no obstant, hi ha un aspecte, anecdòtic si es vol, en què la cultura de masses americana no ha reeixit a nivell global: m'estic referint a la difusió dels esports més emblemàtics de l'american way of life, que a nivell mundial no tenen ni mitja hòstia comparats amb l'impacte futbol, que és sens dubte, mal que ens pesi, la gran aportació europea a la cultura global de masses. Això també ho podríem explicar, però ara ens duria massa lluny.

Guillem Calaforra ha dit...

Aquesta explicació històrica em sembla impecable, tot i que certes coses (per exemple, la popularitat del western) es van fer "globals" molt més tard. Per no dir res de fenòmens com JFK, és clar, o Vietnam. Tot això és posterior, molt posterior a la Belle Époque i a tot el que tu assenyales. Per tant, alguna cosa més hi ha, i jo encara no l'he identificada. A més d'això, continuo sense ser capaç d'explicar-me en què consisteix aquesta "potència" més enllà de la inversió multimilionària. Igual que l'atractiu. Per què collons resulta més "atractiu" com a mite Vietnam que Iugoslàvia, o My Lai més que Srebrenica? Potser el fenomen d'emmirallament en el guanyador (admiració de l'èxit i del poder) hi té alguna cosa a veure, també. O de com el fet de convertir-se en gendarme del món excita la submissió admirativa dels "gendarmejats". Això també deu ser rellevant.

Magister ha dit...

Magnífica la reflexió i molt il·luminador el debat. Certament, la idea de "colònia mental" és molt pertinent. Però al darrere, com bé dieu, hi ha diversos factors molt complexos, que s'entrecreuen. La plaga sobre la qual poses el dit és, tal vegada, la manca d'una idea clara d'Europa com a cosa amb una certa unitat. Que això de la "Europa unida" era un "mite", en el sentit de discurs enganyós, ho veiem clar en aquests dies, per si algú no ho havia vist encara abans. Potser perquè manca un gran mite, ara en sentit antropològic, unificador. Per altra banda, crec que la teua anàlisi apunta clarament cap a dos àmbits geogràfics i culturals en la colònia, una mostra més d'eixa fragmentació europea: grosso modo, sense filar gens prim, l'est i l'oest; o el món eslau i la resta. Quasi tots els exemples que poses van per aquest camí. I ací potser hi ha una altra línia explicativa, posterior a la "Belle Époque": la guerra freda. El teló d'acer seria la línia de demarcació mental entre Grass i Milosz, entre Schumann i Smetana. A l'altra banda del teló sempre hi ha hagut "una altra cosa". La guerra freda va colonitzar suficientment les ments com per a què vint-i-cinc anys després de finalitzada (no és tant de temps!) encara perdure el mite.

Josep J. Conill ha dit...

Jo diria que l'efecte de retroalimentació resulta fonamental per explicar la capacitat generadora de mites de la indústria cultural americana. M'explico: ja fa temps que arreu del món tothom ha crescut en un règim d'immersió en els codis expressius i els valors divulgats per aquesta, de manera que els continguts nous que en cada moment arriba a incloure són acceptats com fets naturals. La qüestió, tal com ho veig, no és que Vietnam o My Lai siguin potencialment més interessants (que no ho són, en principi) per als "consumidors" que Iugoslàvia o My Lai, sinó que els media americans, per tota una sèrie de causes (en bona part locals) els han situal en el seu punt de mira, i automàticament el relat que en fan esdevé universalitzat gràcies als canals de distribució de la indústria cultural americana, però també (i sobretot) a la familiarització de la gent amb els seus codis expressius. Un exemple: per a moltíssima gent, qualsevol cinema que no s'ajusti a les convencions narratives de les grans productores de Hollywood resulta, senzillament, inconcebible, per avorrit i incongenial. D'altra banda, pel que fa a la remarca apuntada per Magister sobre la persistència dels hàbits mentals procedents de la Guerra Freda és absolutament crucial per poder entendre certs posicionaments mentals respecte d'una part importantíssima d'Europa. Potser per això, entenc que resultaria aconsellable no remetre's només a exemples del món eslau, sinó ampliar el camp d'observació a d'altres zones del món. El problema (ai las!) és que el nostres coneixements (els meus, si més no) no són omnímodes, sinó molt modestets.

Guillem Calaforra ha dit...

Ep! No em retragueu el tema eslau, perquè he parlat del que coneixia, i fins i tot hi he afegit un lituà... D'altra banda, entre els romànics França és indubtablement centre, Itàlia en par (en part, almenys) també, de l'imperi parroquial ja he dit que no en parlaria de moment, i el cas de Portugal és bastant ambivalent, gràcies als seus vincles directes amb el Regne Unit. Ara bé, quasi tots els exemples eslaus es podrien contrapesar amb d'altres de grecs, hongaresos i escandinaus. La perifericitat és un teló d'acer invisible, que a més a més invisibilitza els seus damnificats.

No hi ha cap dubte que la Guerra Freda és fonamentalíssima en tot aquest afer. I tornem a la part no gens simbòlica de l'assumpte: els diners del Pla Marshall i les tropes nord-americanes. La meva hipòtesi, que no és incompatible amb les explicacions de Conill, és que Europa es va arrasar a si mateixa també en termes d'imaginari, i que a partir de 1945 va abraçar amb entusiasme tot allò que, per ser nord-americà, representava les qualitats necessàries: novetat, llibertat, individualisme del consum, modernitat, transformació de les relacions intergeneracionals (la joventut i la infància s'havien començat a entendre com a públic consumidor als EUA des dels anys vint, i ací eren la gran revolució postbèl·lica), etc. etc. Les possibilitats tècniques de difusió de mites ianquis eren quasi les mateixes en 1945 que en 1935, però en 1945 els europeus ja n'estaven tips, d'ells mateixos, i va començar una època nova. Aquesta hipòtesi la vaig imaginar a partir de la lectura de Postwar de Judt, un dels llibres que més m'han impressionat en els darrers anys. I em convenç més que la remissió a la Belle Époque (en la qual és obvi que van començar moltes coses que després es desenvoluparien). Però els trets de la mitologia nord-americana coincidien admirablement amb el que necessitaven les generacions europees que el 1945 representaven el futur. I de aquellos polvos, estas corridas...

Guillem Calaforra ha dit...

En aquest sentit, els europeus que trobem a faltar que es faci justícia amb la nostra pròpia mitologia som uns fòssils, gent periclitada, somiatruites solitaris com els vaixells de la Mar d'Aral. En vies d'extinció.

Josep J. Conill ha dit...

No sé jo fins a quin punt, després de la Il·lustració, no ha estat precisament una de les característiques definitòries d'Europa la desmitificació, que ens fa veure tot sovint aquests grans fabricants de mites contemporanis que són els americans com una mena de gent massa ingènua i infantil.

Guillem Calaforra ha dit...

Em referia a mites en el sentit antropològic, de ficcions que serveixen com a marcs de referència culturals. En aquest sentit es pot dir que la raó il·lustrada és un mite més. I els europeus, ben lluny de desmitificar la seva cultura el que han fet ha estat adoptar mites nord-americans per substituir els propis. Quant a la idea d'aquests com a gent massa ingènua i infantil hi hauria molt a parlar. Per a començar, aquesta idea és patrimoni d'una minoria dins la minoria intel·lectual. Per a continuar, aquest estereotip és bastant coincident amb el que tenen molts nord-americans sobre els europeus ("gent immadura i no gens pragmàtica a la qual cal traure-li les castanyes del foc en més d'una ocasió", etc.). I, per a (no) acabar, en aquest sentit cultural difícilment els podem donar lliçons de desmitificació els qui més i millor hem assumit el seu imaginari no sols com a nostre, sinó com a patró, model, exemple i paradigma, començant pel Far West i acabant per Steve Jobs, i entre mig amb Ford, Walt Disney, el rock-and-roll, Vietnam o tot el que vulguem. Dicho lo cual confessaré que, en efecte, jo també m'inclino a compartir aquest estereotip sobre els nord-americans. Pel que fa a la Il·lustració... uf... Foucault deia que no es va consumar mai, i Latour anava més enllà afirmant que "nous n'avons jamais été modernes"... És un tema pelut, molt pelut, fins i tot sense entrar en la "teoria crítica".