dimecres, 22 de juliol de 2015

Una colònia mental

Possiblement hi ha almenys dues maneres d'entendre el terme mite: amb una accepció descriptiva (o antropològica) i amb una accepció crítica. Els mites són, d'una banda, ficcions narratives que vehiculen simbòlicament experiències de determinats grups humans. En la cultura europea, entre els mites antics (grecs, bíblics, etc.) i els moderns (Faust, Don Juan, el Quixot, Hamlet, etc., fins als de la cultura popular dels segles XX i XXI) tenim un repertori de figures i situacions que ens ajuden a interpretar la realitat des del nostre imaginari. En canvi, des del punt de vista crític se subratlla l'aspecte ficcional (no real) del mite i la seva utilització alienant: el mite és aquella mentida que creiem, o que ens fan creure, com una mena d'estupefaent mental que ens manté sotmesos a la ignorància i a l'abús dels altres. Tot europeu que es consideri hereu de la Il·lustració se sent impulsat a desemmascarar mites, perquè els entén com a entrebancs entre nosaltres i la veritat. Després ja vindrien Adorno i Horkheimer a explicar-nos que la cosa no és ni de bon tros tan clara, però bé, deixem-ho així.

Ho pensava l'altre dia a compte d'un documental, un altre, un més, que van posar en un canal de televisió espanyol sobre l'assassinat de JFK. Permeteu-me que deixi de banda, ara, tota la reflexió indepe sobre el País (o els Països) colonitzats i l'Espanya metròpoli, però no hi ha dubte: com en una matríoixka russa som una colònia d'una metròpoli, però també una arxicolònia d'una arximetròpoli, com un al·lòfon dins un so dins un fonema dins un arxifonema... Una miserable colònia mental, sotmesa a l'imaginari de l'arximetròpoli, això és el que som els europeus. El nostre imaginari és, cada vegada més, un subconjunt en decadència, i la maquinària social --de la qual som un engranatge tots, jo, ell, ella, i tu, benvolgut lector-- ens sotmet intensivament i extensivament a la repetició de la mitologia del dominador.

Un aclariment, per a evitar malentesos: no comparteixo l'antiamericanisme infantil de l'esquerreta europea, que considera els Estats Humits com a sinònim del que segles enrere eren les bruixes o el dimoni amb plomes: l'encarnació del mal per definició. En molts aspectes em semblen una societat admirable, i si hi tingués alguna feina interessant a fer me n'hi aniria molt probablement. Però, com diuen al meu poble, lo que està bé està bé, i lo que no, o és massa o és massa poc. I amb això de Kennedy ja fa dècades que es va excedir el massa. Com si el magnicidi de JFK fos l'únic que mereix atenció universal i eterna. És que és número 1 en USA, ah, sí, ara ho veig. Per posar un contraexemple: posats a parlar de magnicidis, personalment l'assassinat d'Aldo Moro em sembla bastant més interessant i ple de matisos dignes de reflexió; ja ho va demostrar el gran Sciascia amb un llibre que tots coneixem. O l'assassinat d'Olof Palme, que dorm el son dels justos i probablement no s'aclarirà mai. En canvi, l'èpica nord-americana ho arrasa tot, és un cavall d'Àtila que per on passa extermina l'herba.

A propòsit d'èpica, sí, és molt interessant la conquista de l'Oest, per descomptat. Però del Drang nach Osten, que havia de ser una expansió colonial, continuà amb una fascinant mixturació germanicoeslava, i s'acabà amb una de les expulsions de població més massives que coneix la Història, de tot això no se'n parla gens ni mica. Ni una miserable pel·lícula, ni un documental, ni res (segurament hi ha documentals i pel·lícules, però no res que es pugui comparar, ni de lluny, amb el gènere cinematogràfic que tots coneixem).

El tema de la Segona Guerra Mundial és una mica l'excepció, per bé que sempre ha predominat un punt de vista. Naturalment. Però amb la guerra de Vietnam sí que ens n'han donat per a salar, sí. Mentrestant, la consciència col·lectiva europea es mira les guerres de Iugoslàvia com una cosa remotíssima, quasi anecdòtica. És clar, aquell conglomerat de països perifèrics no podia pesar tant en el nostre imaginari com el sud-est asiàtic. Pregunteu-li al ciutadà mitjà per Srebrenica, ara que fa vint anys d'allò, i veureu si ho coneix millor que Vietnam. Nixon i el Watergate tenen glamur, què collons, però Franjo Tuđman, el Pont Vell de Mostar (no té simbologia ni res! Que li ho preguntin a l'esperit d'Ivo Andrić!) i el bombardeig del mercat de Sarajevo no donen tant de si. Per obra i gràcia de Hollywood, ens és més familiar l'Exèrcit Roig a Afganistan que la història de Karadžić i companyia.
Aquesta jerarquia entre la metròpoli i les colònies es reprodueix intacta, a escala reduïda, a dintre de la colònia. La dinàmica centre-perifèria s'ho menja tot, però això ja ho comentarem un altre dia. És meravellós que, gràcies als existencialistes, s'hagi produït en els darrers setanta anys la canonització de Kafka, però el Švejk de Jaroslav Hašek és i serà sempre un desconegut fora d'Europa Central. Günter Grass, molt bé, gran escriptor, però Czesław Miłosz no és inferior a aquell en res i el coneixem quatre, i Tomas Venclova a la majoria ja deu sonar-los a productor de cine porno. I això ho trobareu en qualsevol altre àmbit de la cultura: Smetana, Dvořák i Janáček feien música agradable, però Schumann, Liszt i Hindemith feien música gran. I no us enganyeu: els criteris que utilitzem per a jerarquitzar la creació cultural no els estableixen les cultures perifèriques, que segons els dominadors "si són perifèriques no deuen ser tan cultures". Etcètera. Qui vulgui, pot continuar afegint-hi exemples (i excepcions, que també n'hi ha moltes). Fins i tot a nivell micro: el repertori de coentor fallera fa metàstasi a poc a poc fins als confins del País Valencià i és "economia" i "cultura", mentre que els tocs de dolçaina de Morella o l'exotisme premedieval de Les Useres són "etnologia".
Hi ha una part d'elements del patrimoni europeu que no ha passat del tot al nostre repertori de mites essencials. Per exemple, Txernòbil. És una vergonya col·lectiva que un fet com aquest, d'una importància tan cabdal en la història de la modernitat, continuï sent "un accident", una eventualitat contingent que, sí, molt dramàtica i tal, però considerada un fet clausurat i sense rellevància actual. El comú dels mortals en sap poc: que va esclatar un reactor nuclear i va ser molt desagradable. Alguns, més encuriosits, saben que hi hagué gent que va morir durant les tasques d'extinció. Molt pocs saben, en canvi, que la història dels liquidadors és èpica pura i dura, èpica genuïna, autèntica, real. I hi ha moltes més coses que a hores d'ara no coneix quasi ningú a l'oest de Lviv: que un consorci internacional construeix un segon sarcòfag de mesures mastodòntiques i d'altíssima enginyeria; que alguns van tornar-hi i hi viuen, de mala manera; que La Zona està tancada, però que es pot visitar seguint trajectes segurs (i des de 2011 hi ha allà un turisme de rapa-i-fuig legal i amb el beneplàcit de l'Agència Internacional de l'Energia Nuclear). Molt pocs saben què és el Bosc Vermell, o que la ciutat de Txernòbil pròpiament queda fora de La Zona i està habitada. Em vaig adonar que aquest podria ser un dels nostres mites immortals llegint Punto de fisión, l'esplèndida novel·la de David Torres. I m'ho ha confirmat un llibre impressionant i corprenedor, Voces de Chernóbyl, de la periodista bielorussa Svetlana Alexiévitx. El calidoscopi de
perspectives que presenta Alexiévitx, absolutament espaterrant, dóna per a fer una bona quantitat d'obres d'art, tant literàries com fílmiques o de qualsevol tipus. Si algú m'accepta la recomanació, aquests dos llibres són extraordinaris. El mite de Txernòbil hauria de ser un dels nostres
temes més coneguts, molt més que bona part de la gasòfia aquella dels EUA. Però, és clar, som uns colonitzats.

Sarajevo, Txernòbil, Moro o Palme, Švejk i tants altres mites que podrien haver sigut més nostres i que no ho són. De fet, a vegades fins i tot em sembla que alguns ho haurien de ser més que l'Holocaust, si més no per proximitat temporal; i si el desembarcament de Normandia forma part del nostre imaginari és perquè hi van desembarcar ells, i encara sort. Però no, coneixem millor la geografia del Far West que la localització dels nostres eslaus. I quan arribi el moment en què tothom celebrarà el puto Haloween, ja no quedarà ningú que recordi qui va ser Gavrilo Princip o qui va encunyar el sentit actual de la paraula robot. Serem, llavors sí, siudadanos de un lugar llamado Mordor.

divendres, 10 de juliol de 2015

La infantesa intraduïble

Aquests dies posem rumb definitiu cap a la tercera edició del llibre de Janina, i ara toca corregir les galerades. Aquesta edició es basa en la meva pròpia transcripció del manuscrit polonès, a partir d'una reproducció fotogràfica que en va fer l'arxiu del quibuts Beit Lohamei Hagetaot (Casa dels Lluitadors del Gueto). Aquella transcripció i "reconstrucció" del manuscrit va ser la primera versió completa de l'original, ja que l'edició polonesa de 1946 era una "composició" amb retallades notables i una reordenació dels fragments de dalt a baix. Per tant, la tercera edició catalana serà la primera versió completa i fidel (filològica) d'aquestes memòries, amb l'afegit d'unes quantes fotos més, etcètera. Serà un esdeveniment; però això ja us ho comentaré un altre dia. No era d'aquest tema que volia parlar, ara.

Amb aquestes correccions se m'ha fet més evident que mai un fenomen sobre el qual ja vaig tenir ocasió de reflexionar des dels primers treballs amb aquest llibre: el fenomen de l'escriptura infantil madura i la traductibilitat.

En la forma en què es va publicar el 1946, el llibre de Janina conté trets de redacció innegablement infantils: una sintaxi de tendència paratàctica, usos poc elaborats de paraules com ara doncs, etc. Alhora s'hi fan evidents característiques d'una gran maduresa, com ara una memòria factual gairebé eidètica, reaccions pròpies de persones adultes, i una capacitat extraordinària per a argumentar i lligar lògicament els fets i les conseqüències. El rerefons d'aquests trets és ben evident: en la persona que escriu s'ha produït una maduració forçada per les circumstàncies, pel dolor i per la supervivència, però aquesta maduració ha tingut lloc en una personalitat d'una intel·ligència molt per sobre de la mitjana, i d'una sensibilitat finíssima ja abans de l'adolescència.

El problema és que aquest text, quan el trasllades al català, sembla encara més adult que l'original. I això no és un problema del llibre, o almenys no predominantment del llibre. Per diverses raons. D'una banda, el model noucentista continua pesant de manera castradora fins i tot ara, cent anys després. La cultivació del català i la diversificació de registres no han avançat fins al punt que hi hagi un "català infantil" recognoscible en els textos, homologable i normal. Fins i tot el lèxic infantil admissible segons els cànons és tremendament reduït, i no sols per la intrusió omnipresent del castellà, sinó també perquè la relació entre els catalanolectors / catalanoescrivents i el llenguatge escrit és tan rígida que només admet homogeneïtzació i "oficialisme": si una determinada expressió no s'empra en almenys dues regions, o si no pertany a un centre difusor potent, o si no es troba en els diccionaris a l'ús, el fet d'emprar-la està tan mal vist com amollar un pet durant el sopar a casa dels teus amfitrions.

Però això, que en si dificulta molt les coses, no és el més complicat de tot, al meu parer. Quan es tracta de reproduir per escrit el llenguatge infantil d'una obra en una altra llengua, el més fotut és que el realisme lingüístic exigit per les circumstàncies xoca contra una paret de titani reforçat: els infants catalanoparlants no parlen així, i sobretot no escriuen així. Amb la qual cosa entrem en un tema bastant més espinós.

Una criatura de dotze o tretze anys, a la Lviv dels anys quaranta del segle passat, podia escriure un paràgraf com aquest d'una conversa amb sa mare, i en polonès sona perfectament versemblant:

"—¿Però per a què he de viure, jo? Sigui com sigui no aguantaré sense documents. Mama, ¿vols allargar-me aquest suplici? ¿Que no serà millor acabar ja d’una vegada, abraçada a tu? ¿Què pot ser la vida per a mi tota sola?"

En català, en canvi, resulta impossible d'imaginar una criatura de la mateixa edat dient sigui com sigui o allargar un suplici, o la frase final. La intervenció següent de la nena té, en l'original, la flaire del sofriment autèntic; en català, en canvi, sembla quasi un monòleg d'Eurípides:

"—¿Que la venjança em restituirà ma mare? ¿Val la pena turmentar-se per això? ¿Què en traurem, d’això? ¿Que no és millor acabar ara, així, estirada a la teva vora? Mama, m’estalviaries tants sofriments que m’esperen, tants turments!!!"

Us imagineu un fill o filla vostre, o nebot, o neboda, que parlés així?

Sóc conscient que el lector s'haurà de fiar de mi quan li dic que en polonès resulta bastant més versemblant que en català. Al cap i a la fi, el llenguatge no és només qüestió de paraules i construccions, sinó de sentit, de connotació i de pes cognitiu. I des d'aquesta perspectiva, en un personatge preadolescent com la Janka de 1943 coses com aquestes són coherents, mentre que en la versió catalana d'això mateix, per moltes voltes que li doni el traductor, al final el resultat és xocant. Perquè el repertori expressiu, l'arsenal de discurs d'una criatura polonòfona de fa setanta anys era diferent de la "caixa de ferramentes" lingüística d'un adolescent catalanòfon actual. Què produeix aquesta diferència? Hi ha factors personals, sens dubte, i ben intransferibles, però hi ha també, i sobretot, ambients educacionals completament diferents. Que cadascú en tregui les seves pròpies conclusions.

Això enllaça, en bona part, amb una conversa que vaig mantenir fa uns dies amb un amable lector de La ment captiva. En referència als quatre personatges (Alfa, Beta, Gamma, Delta) de què parla Miłosz, la persona en qüestió em deia: "Suposo que són autors que avui en dia no es llegeixen massa a Polònia, no?". I resulta que no és del tot així, li vaig comentar: "Andrzejewski és l'autor d'una novel·la que va donar lloc a una famosa pel·lícula de Wajda; de Borowski es van publicar fa poc les completes, i també forma part del cànon; Putrament i Galczynski no són tan habituals, però s'ensenyen en secundària. La llista de lectures obligatòries allà no és com ací." Déu em guard de lloar el sistema educatiu polonès, xovinista-narcisista i integrista catòlic. Però sí que és cert que "qui alguna cosa vol, alguna cosa li costa".

[PS. Us agrairia que no compartíssiu aquest text en Facebook, ni els que vindran, si vénen. El Patio Virtual continua en obert, com sempre, però voldria que tornés a ser l'espai de diàleg que era abans, el d'un grup d'amics que l'empra per pal·liar les dificultats de trobar-se presencialment. I les xarxes socials li donen una visibilitat exagerada que no li escau, crec jo. Si voleu compartir-lo, envieu-lo per correu electrònic. Gràcies.]