dijous, 9 de juny de 2016

El mandarí, i altres coses

Per raons biogràfiques que no fan al cas, anys enrere vaig assabentar-me de l’existència d’O mandarim, una novel·la breu d’Eça de Queirós (1880). En aquell llibret, un gris funcionari del govern descobreix la llegenda segons la qual un breu toc de campana a una determinada hora mataria un mandarí a la Xina i convertiria l’assassí en hereu de la seua fortuna. L’obreta, a partir d’un pressupòsit fantàstic, presenta un plantejament moral que després desenvolupa com pot fins que deriva en una defensa sincera però ingènua de determinats valors com ara l’honestedat i allò que els psicòlegs anomenen la gratificació diferida. Eça de Queirós, en realitat, reprenia un motiu que apareixia en Le Père Goriot (1834), una de les peces de La Comédie humaine de Balzac (1829-1850). Allà, l’estudiant Eugène de Rastignac li diu al seu amic Bianchon: «Has llegit Rousseau? [...] Et recordes d’aquell passatge en què demana al lector què faria si poguuera fer-se ric matant un vell mandarí a la Xina amb la seua mera voluntat, sense moure’s de París?». Però el lector de Balzac perdria el temps si cercara aquesta frase entre les obres de Rousseau. En realitat, Balzac el que feia era dissimular hàbilment que la seua font era Chateaubriand, en Génie du cristianisme (1802): «“Oh, consciència! Que potser no deus ser un fantasma de la imaginació, o la por del càstig dels homes?”, em demane a mi mateix. Em pregunte: “Si amb un mer desig pogueres matar un home a la Xina i heretar-ne la fortuna a Europa, amb la convicció sobrenatural que hom no en sabria mai res, acceptaries de formar aquest desig”». Els detectius de la literatura han establert que, en realitat, Chateaubriand el que havia fet era donar-li la volta a un passatge de Diderot en un context en què es tractava sobre la relativitat del remordiment. En l’Entretien d’un père avec ses enfants (1773), un barreter mostra remordiments pel fet d’haver-se apropiat de l’herència que la seua muller havia deixat a uns parents; la majoria dels interlocutors pensen que aquesta part de l’herència li pertoca al marit, que es va arruïnar tenint cura de la muller malalta, però el barreter es proposa de fugir a Ginebra. «Vages on vages trobaràs la teua consciència», li diuen. I llavors apareix la reflexió: «[...] L’assassí transportat a la riba de la Xina es troba massa llun per a percebre el cadàver que ha deixat dessagnant-se vora el Sena. El remordiment potser naix menys de l’horror de si mateix que de la por als altres, menys de la vergonya per l’acció que de la desaprovació i del càstig que se’n seguiria si arribara el cas que la descobriren [...]». Vaig recordar vagament aquesta petita genealogia del motiu de la mort a distància del mandarí en veure The Box (2009), una pel·lícula de «ciència-ficció» (o més aviat de fantasia) de Richard Kelly basada en l’estupenda narració de Richard Matheson «Button, Button» (1970). Matheson, a més, introdueix el problema que reprendrà el Barbablava de Béla Balázs (però millor no ho acabe d’explicar per no fer spoiler). La pel·lícula ho presenta en forma de dilema: matar un desconegut a distància a canvi de molts diners, o deixar-ho córrer i continuar patint estretors? El que ve després de la resolució pràctica d’aquest dilema cau dins del sac de les fantasies esbojarrades, tot i que confesse que em va resultar entretingut. Siga com siga, la idea de fons reprodueix exactament el mateix problema que Chateaubriand s’havia empescat sobre la base d’una idea de Diderot. Bé.

La història del mandarí, en totes les seues formes, toca un tema de reflexió moral que em sembla importantíssim: la distància com a factor de neutralització dels impulsos morals. La distància física —la que separa el mandarí hipotètic de l’occidental— i la distància metafòrica, perquè al capdavall la víctima de la qual ens sentim deslligats pot ser el veí del costat o un habitant de Nova Zelanda. El que ens fa indiferents a la vida i la mort d’algú que no coneixem ni veurem mai és, precisament, la distància. Això significa que la solidaritat real només té com a destinataris reals els qui ens resulten pròxims, els qui coneixem: els nostres. La idea va implícita en la narració, i amera moltes de les nostres reaccions morals. Es pot comprovar a cada pas, i resulta pertorbador pensar que, efectivament, és així. Perquè, al capdavall, el dilema dels protagonistes d’aquesta història, en totes les seues variants, només pren sentit sobre la base d’aquest pressupòsit.

De fet, això ens ajuda a entendre algunes coses. Fa uns anys, quan els americans van començar a bombardejar amb drones països com Afganistan, una part de l’opinió pública va reaccionar intuïtivament a la contra, i amb raó. Llàstima que l’argumentació no fóra gens transparent. Resultava repugnant, d’una manera molt fosca i poc articulada, que un senyor amb una palanqueta i unes quantes pantalles poguera matar grups sencers de persones des de la còmoda seguretat d’una oficina en una base militar de Carolina del Nord. El calfred mental que allò produïa devia ser semblant al que havien generat, segles abans, les armes de foc entre els soldats. Diuen que hi hagué una època en què aquella modalitat de la mort a distància es considerava impròpia de cavallers, covarda i menyspreable. Si el cara a cara obliga a posar en pràctica les virtuts pròpies dels valents, la llunyania implica una manera d’amagar-se que s’avé malament amb l’enteresa de qui arrisca la vida per arrabassar-li la vida a l’altre (al marge del judici que meresca l'acte de matar, naturalment).


En certa manera, és el mateix problema que es planteja durant l’exercici del poder. Els polítics que viuen en la bombolla de vidre de les seues martingales, i que redueixen el seu contacte amb la realitat als seus contactes per interessos, a la fi perden de vista la vida real i les conseqüències de les seues decisions. David Owen, un antic assessor de Tony Blair, ho va estudiar en el seu assaig In Sickness and in Power, i el que ell anomenava «síndrome de hybris» recull totes les perversions a què dóna lloc la distància entre les decisions i els resultats de les decisions. Si la vista, segons alguns autors, és el sentit privilegiat en la cultura occidental, la proximitat sembla ser el factor més important en l’acció moral. I és que la distància implica sempre, com en la paràbola del mandarí, una mena d’anestèsia moral. La invisibilitat de la víctima sembla deixar netes les mans del botxí. El contacte, visual o no, crea una implicació que obliga a avaluar la nostra relació amb les conseqüències dels actes. Ojos que no ven, indiferència que pots explotar en benefici propi. L’única manera de superar imaginàriament la distància, a efectes morals, és l’empatia, el fet d’imaginar-se en el lloc de l’altre. Per això potser tenia raó Horkheimer quan deia, en una entrevista que vaig veure fa anys, que l’empatia no és una virtut sinó un requisit bàsic de la vida civilitzada.